Després vingué un dels àngels de les set copes i em va parlar així: “Vine, i et mostraré la condemna de la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s’han prostituït amb ella, i els habitants del món s’han embriagat amb el vi de la seua prostitució.” I l’àngel se’m va emportar en esperit al desert. Allà vaig vore una dona asseguda damunt d’una bèstia escarlata, coberta de noms blasfems, que tenia set caps i deu banyes. La dona duia un vestit porpra i escarlata i s’adornava amb or, pedres precioses i perles. Tenia a la mà una copa d’or, plena d’abominacions: les impureses de la seua prostitució. Portava escrit al front este nom misteriós: Babilònia, la gran, la mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra. I vaig vore la dona embriagada de la sang del poble sant i dels màrtirs de Jesús. (Ap 17,1-6)

Basant-se en estos versicles de sant Joan, els càtars anomenaren puta de Babilònia a l’Església de Roma. El papat tractà de fer-los tornar a l’ortodòxia catòlica; primer amb arguments i finalment amb les armes. A més d’exterminar l’heretgia dels bons homes i dones, la croada albigesa iniciava el declivi d’Occitània, un país que, sense necessitar unitat política, va ser model per a tot Europa en art, cultura i llibertats. Un país, potser perdut, del qual és fill en part el nostre país possible.

Huit segles després de la crema Besiers, la batalla de Muret, el setge de Montsegur… el colombià Fernando Vallejo ha escrit La puta de Babilonia perquè, tal com ell mateix diu, “La católica, la apóstolica, la romana, la jesuítica, la impune bimilenaria tiene cuentas pendientes conmigo desde mi infancia y aquí se las voy a cobrar.” Per les formes, és el llibre més faltó que he llegit mai. No deu haver al diccionari un sol insult que l’autor no utilitze contra l’Església; Vallejo, parlant mal i prompte, s’hi caga en Déu, en la creu i en el fuster que la féu. També dedica pàgines i improperis a l’islam i a Mahoma (“cruel, traidor, mentiroso, lujurioso, torturador, pederasta…”).

L’obra té un to tavernari, sobrat, sobrer. Amb tot, és un molt bon llibre. De tan anticlerical com és, no hi ha ni un sol capítol. Tot en un fil que va i ve per a enganxar el lector: els dubtes sobre l’autoria i la datació dels evangelis, les semblances entre la vida de Crist i les de divinitats orientals prèvies, els vicis i maldats dels papes, l’antisemitisme, la Inquisició, les guerres de religió, el suport a l’esclavisme, l’oposició a la ciència, el mercadeig d’indulgències, la connivència amb el nazisme, la col·laboració amb altres règims totalitaris…

Hauré de llegir algun llibre més pietós i prudent perquè el màrtir Llorenç, sant de hui, 10 d’agost, i patró dels bibliotecaris, em perdone el pecat venial d’esta lectura, que recomane a creients, agnòstics i ateus d’ací i d’arreu del món. Ves per on, recomane urbi et orbi.