L’Ateneu Mercantil de València encarregà a Josep Serrano la composició d’un himne per a l’Exposició Regional de 1909. La lletra fou cosa de Maximilià Thous; anys després el seu fill la traduiria al valencià. Tot plegat va agradar molt al patriciat i la plebs valentines i l’any 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Himne de l’Exposició esdevingué Himne Regional. La peça continuaria avançant en marxa triomfal i sumaria el socialisme espanyol contemporani a la nòmina d’addictes. L’any 1984 el president Lerma —sense necessitat de fer-ho ni clam popular que li ho demanara— convertia l’Himne en himne oficial de la Comunitat Valenciana.
Enguany, Vicent Flor i Moreno —descendent directe del comandant almogàver Roger de Flor i de l’obrer anarquista Pepe Moreno— ha pres la primera estrofa com a títol del seu llibre: Noves glòries a Espanya. Últimament li he fet broma, a Vicent, perquè em recorda aquell escriptor i periodista madrileny entestat a parlar de su libro en un programa televisiu. La veritat és que en som molts els qui parlem del llibre de Vicent i des de fa molts anys, en el meu cas prop de vint. Sí, hem passat molt de temps parlant d’anticatalanisme i identitat valenciana, que és justament el subtítol del llibre. Costava de pair que el nacionalisme valencià, tan fonamentat en la història, tan modern, tan racional i culte, fóra marginal i que el blaverisme, tan barroer i acièntific, ens arrasara en les urnes.
Amb el declivi electoral d’Unió Valenciana —i el lent però constant ascens del Bloc— alguns vam creure que el malson havia acabat. Però, com en el conte d’Augusto Monterroso, quan ens despertàrem, el dinosaure continuava allí. I amb una vitalitat espatarrant. Llegiu el llibre de Vicent si és que encara no ho veieu clar. No és una radiografia del blaverisme. És la taxonomia, la vivisecció, l’arbre genealògic i el manual d’instruccions. Tot amb el rigor propi d’una tesi doctoral —la seua— i cap full concedit al tedi. Acaba l’amic afirmant que “Les coses podien haver sigut diferents. Tanmateix, el blaverisme ho impedí.” Pregunte jo: poden encara ser diferents? Millors, vull dir.
Hi ha moltes coses dipositades en la glòria. Cap a la dreta de la glòria, cap a l’esquerra, una trinitat sencera i tot de gent que espera entar-hi quan disparen el tret d’eixida. Només hi entraran els cridats per la veu del Senyor. La història és així, si fa no fa. O s’hi assembla una mica, amic Jordi. Per això crec que viure millor seria estar en la glòria. I per a estar en la glòria ens l’hem de guanyar. O algú es pensa que a la glòria s’aplega sense moure ni un dit?
Som com som, però podem ser millors. No m’agrada l’himne, perquè és un escarni per a aquells que pensem que hi ha altres formes de viure que “agenollats” davant els altres. M’agrada el llibre (o espere que m’agrade, ja que encara no me l’he llegit); m’agrada si més no, que plantege temes que ens toquen la identitat i possiblement també “la moral”. Per a ser diferents a com som hem de saber què volem ser. Alguns ja ho sabem. I com més serem més riurem, oi? O potser no ho sabrem mai, qui ho sap.
Té bona pinta el llibre, sí.