Home » General » Batejos a la Romana

Batejos a la Romana

Devia tindre 12 anys quan vaig assistir per primera vegada a una boda civil. Es casava als jutjats d’Alcoi el meu cosí Paco. Seia a la banqueta dels acusats mon tio Paco —un tio gran— i, al meu costat, entre el públic el meu avi Paco. No era home de missa, més bé tot el contrari, però em va dir que allò no era boda ni era res. Devia trobar a faltar un poc de solemnitat. Jo tampoc veia propis d’un casament el lloc, la mecànica fredor amb què el jutge llegí els articles i la brevetat de l’acte. Fa un mes vaig anar de boda, el nóvio també es deia Paco —mi Paco, per a l’afortunada nóvia—, però el conte ha canviat molt. M’acompanyava Robert, cosí, assessor i guardaespatlles meu, es feien les noces en una recòndita platja, un quartet de corda interpretava el cànon de Pachelbel i peces per l’estil, séiem en cadires elegantment vestides i una catifa coberta de pètals de rosa menava els enamorats cap a un oficiant inspirat i amb accent canari. La resta, és a dir menjar molt, beure més i els esposos de taula en taula preguntant si estava tot bo, és més o menys igual des de Canà fins ara.

Efectivament bodes civils i religioses estan ja molt igualades quant a pompa i circumstància, cosa que em sembla magnífica i deu haver encoratjat els regidors d’Esquerra Unida de la Romana (Vinalopó Mitjà) a demanar que es facen a l’ajuntament batejos civils. El ritu inclouria la lectura d’alguns articles de la declaració universal dels drets de l’infant i el nounat seria inclòs en un registre de broma. I per a la confirmació civil què? Lectura del codi penal? Com que la catòlica es fa a prop dels 18 anys. Quan la dinyes està més clar: la llei de successions. No sé a vosaltres, però em sembla un poc xocant que des del laïcisme es propose de vegades una litúrgia calcada de la cristiana. Per a ser del tot conseqüents amb el materialisme, s’hauria de prescindir de qualsevol cerimònia, especialment amb relació al naixement i la mort. Però és ací on ens assetja l’angoixa existencial. Si bé es mira, ser ateu és tan terrible —en el sentit d’infondre por— com creure en Déu, perquè ens veiem forçats a assumir  que el nostre pas per este món no és més transcendent que el d’un calamar arrebossat. Això és el que som?


5 Comments

  1. Quina dèria t’ha pegat pels sants sagraments, i això que ets jove encara! Quan tingues més de 50 et veig de Franciscà o de Jesuïta, qui sap! Renegant del dimoni i dels seus actes… llàstima! T’esperaré a l’infern!

  2. La Revolució francesa celebrava a la deessa raó i va crear tot un seguit de rituals republicans. Jo crec que si que necessitem algun tipus de ritual laic, és una qüestió de satisfer una necessitat de vincle social. Ara bé, tampoc arribar al ridícul… però la metàfora del calamar arrebossat és bona. Ja ja

  3. Sembla que els humans, tant individualment com col·lectivament, necessitem rituals de pas. Als darrers segles ací la religió, catòlica, ho assegurava. Sí que convindria tindre rituals de pas que no necessariament provinguen del catolicisme. I per al meu company de comentari, l’Àngel Exterminador, ell sí que té clar que l’infern existeix i allí espera.

  4. Abans que les confirmacions cal fer les primeres comunions pel civil, com el ciutadà aquell de la inefable i “immortal ciutat” de Saragossa. Supose que per al ritus laïc empraran rodes de molí. I per altra banda, no em sorpren gens que hagen estat els d’Esquerra Unida els que han proposat la idea, atés el que els agrada sermonar al personal. El següent pas serà crear un ordre de frares civils que facen missions laïcistes d'”educació per a la ciutadania”. Compte, que jo vaig patir la Formación del Espíritu Nazional de l’època del tio Paco i sé del que parle.

  5. Si el que vols és que entre en una discussió o debat sobre la religió i l’ateisme, deixa’t de blogs, féisbucs i altres mariconaes i constitueix d’una vegada el club gastronòmic (em conforme amb que reviscoles el ENGEGA) i parlem cara a cara amb una cervesa (U2) en la mà, pixorro!

    Si el que vols és la meua opinió sobre la xorrà eixa dels batejos civils, et repetisc el que ja et vaig dir: m’en recorde de fa uns anys, décades ja (snif), quan les feministes exigien el dret de les dones a ser obligades a fer la mili en pro de la igualtat….

    NOOOO!!!! El que calia fer és llevar la mili, collons!!!!

    Alfons Delaxarxa

    PD El cànon, molt bonic… però escolta aquesta història: http://www.youtube.com/watch?v=OGM7PsXGkgg

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà