Devia tindre 12 anys quan vaig assistir per primera vegada a una boda civil. Es casava als jutjats d’Alcoi el meu cosí Paco. Seia a la banqueta dels acusats mon tio Paco —un tio gran— i, al meu costat, entre el públic el meu avi Paco. No era home de missa, més bé tot el contrari, però em va dir que allò no era boda ni era res. Devia trobar a faltar un poc de solemnitat. Jo tampoc veia propis d’un casament el lloc, la mecànica fredor amb què el jutge llegí els articles i la brevetat de l’acte. Fa un mes vaig anar de boda, el nóvio també es deia Paco —mi Paco, per a l’afortunada nóvia—, però el conte ha canviat molt. M’acompanyava Robert, cosí, assessor i guardaespatlles meu, es feien les noces en una recòndita platja, un quartet de corda interpretava el cànon de Pachelbel i peces per l’estil, séiem en cadires elegantment vestides i una catifa coberta de pètals de rosa menava els enamorats cap a un oficiant inspirat i amb accent canari. La resta, és a dir menjar molt, beure més i els esposos de taula en taula preguntant si estava tot bo, és més o menys igual des de Canà fins ara.

Efectivament bodes civils i religioses estan ja molt igualades quant a pompa i circumstància, cosa que em sembla magnífica i deu haver encoratjat els regidors d’Esquerra Unida de la Romana (Vinalopó Mitjà) a demanar que es facen a l’ajuntament batejos civils. El ritu inclouria la lectura d’alguns articles de la declaració universal dels drets de l’infant i el nounat seria inclòs en un registre de broma. I per a la confirmació civil què? Lectura del codi penal? Com que la catòlica es fa a prop dels 18 anys. Quan la dinyes està més clar: la llei de successions. No sé a vosaltres, però em sembla un poc xocant que des del laïcisme es propose de vegades una litúrgia calcada de la cristiana. Per a ser del tot conseqüents amb el materialisme, s’hauria de prescindir de qualsevol cerimònia, especialment amb relació al naixement i la mort. Però és ací on ens assetja l’angoixa existencial. Si bé es mira, ser ateu és tan terrible —en el sentit d’infondre por— com creure en Déu, perquè ens veiem forçats a assumir  que el nostre pas per este món no és més transcendent que el d’un calamar arrebossat. Això és el que som?