Poesia
Amb més o menys causa i popularitat, el calendari està ple de dies per, dies de i dies contra. És com un santoral, però laic. Què diríeu que se celebra el 25 de maig? El Dia de l’Orgull Friki; poca broma, en tal data de l’any 1977 s’estrenà el quart episodi de Star Wars. Jo propose, a la nostra comunitat lingüística, que el 29 de febrer siga el Dia del Per i el Per a; així només en parlaríem una vegada cada quatre anys. El passat 21 de març celebràvem el Dia de la Poesia, glòria eterna a la musa Cal·líope!
Hi ha discursos que semblen poemes, com aquell “I have a dream…” de Martin Luther King, i poemes que entren en els discursos, com l’Ítaca de Kavafis en el parlament d’Artur Mas. Ítaca, el somni, King, Mas… des del catre curtet que li ha tocat en la pensió —o presó— de pobles que és Espanya, Convergència no ha deixat mai de somiar la independència i ara ha despertat. La poesia està en les portes dels lavabos, en les taules de les biblioteques, en l’efímera pols del vidre d’un cotxe, en el teu correu, en un conte en què Bradbury cita a Sara Teasdale:
There will come soft rains and the smell of the ground
And swallows circling with their shimmering sound
[…]
And not one will know of the war, not one
Will care at last when it is done
[…]
And Spring herself when she woke at dawn
Would scarcely know that we were gone
I en el renou i el descans de l’amic Eduard Ramírez:
l’equipatge excessiu, l’arrupiment en el dubte
i les promeses desordenades;
un vertigen inabastable davant els ulls
m’amolla un temor de llistes i recomptes.
amb quina incertesa subtil però
em cal forçar l’estima
entre tant destí de ports
La poesia és arreu i al calendari, el 21 de març i també el 28, dia en què morí Miguel Hernández, però només en part perquè diu que…
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
Esquirols
Conten que fa molts, molts anys, en el camí que va de Vic a Olot, van obrir un hostal. Com que era aixopluc de categoria i s’hi donava bon menjar, el negoci va créixer i al voltant seu sorgí un poble: l’Hostal de l’Esquirol. Així es deia la població perquè l’amo de la venta en tenia un com a mascota. Aquell pobre rosegador, aquella bestiola engabiada no podia imaginar que, segles després, donaria un significat diferent al significant de la seua espècie. L’any 1855 els obrers de Manlleu feien vaga i els patrons llogaren esquirolencs perquè els feren la faena, per això diu el diccionari que un esquirol és un “obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga”.
Ja ho sabíeu, no? També deveu saber que el dijous que ve, 29 de març, hi ha convocada una vaga general. Tots i totes sabeu per què i ara ací va una pregunta que no em reservaré: com és que a Madrid no faran vaga els parlamentaris del PSOE i a València els del pessepevé? Diuen que ells no convoquen ni secunden vagues —com si fóra el mateix una cosa i l’altra— i que no poden renunciar a ser representants del poble. Jo tampoc renuncie a promocionar el 
valencià —que així és com em guanye les garrofes—, però el pròxim dijous no vindré a treballar i només eixiré de casa per anar a la manifestació. És possible que allà em trobe algun diputat socialista, no sé què li diré…
Sant Pau predicant a l’Areòpag
No sé si tinc, com diuen, la fe del convers, però com que en alguna ocasió he acabat defensant allò que abans perseguia, sant Pau és un personatge que em desperta simpatia. De Nietzsche a Ratzinger, de l’atac a la lloança, alemanys i resta del món l’han reconegut com a vertader constructor de l’Església, bàsicament perquè va entendre que la nova religió no podia circumscriure’s als de la circumcisió i començà a evangelitzar a tort i a dret. L’any 51 va anar a Atenes i anuncià la bona nova a jueus, epicuris, estoics i idòlatres en general. Segons sant Lluc, no hi va tindre molt d’èxit: “Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure […] Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l’Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més”.
1.841 anys després d’aquells fets, l’alcoià Francesc Laporta pintava una tela de grans dimensions (395 x 590 cm) anomenada Sant Pau predicant a l’Areòpag. Davant el consell que jutjava els assumptes religiosos, l’apòstol dels gentils assenyala amb una mà el temple del déu de la guerra i amb l’altra el cel, el Déu que “no habita en temples construïts per mans d’home”. Mentre examine el quadre, Daniel Climent —filòsof en tant que amant de la saviesa— m’il·lumina l’etimologia (“Areòpag: la muntanya d’Ares”) i el sentit de l’obra (“S’enfronta al déu pagà en el seu propi terreny”) i després m’envia la imatge adjunta. Gràcies de nou i per tot, mestre.
Bé, amb tot este rotllo vull animar-vos a aprofitar els darrers dies. No és que s’acabe el món, és que el diumenge 25 tancarà “Camins d’Art”, on hi ha inclosa esta obra. Val la pena pujar a Alcoi; també per a vore l’exposició, és clar. I tu, Luis, germà meu en Crist i en el llibre de família, fes l’esforç, home, que ho tens al costat de casa.
Rita
La vèrbola i el protagonisme quasi absolut amb què Rita Barberà comanda l’Ajuntament de València esdevenen mutisme i discreció quan es tracta de representar la ciutadania del Regne. Molts electors han sabut esta setmana que la primera edil valentina és també diputada en Corts. La santa laica que fa parlar els muts del Palau de Benicarló és Mònica Oltra. El miracle ha sigut doble: no només ha parlat Rita, ho ha fet també en valencià. “He furtat diners als valencians”, va dir la irada alcaldessa. No confessava el programa, volia restauració, tenia l’honra tocada, d’ella ningú diu això.
La bèstia electoral que fagocità el blaverisme i manté submisa l’altra part del bipartidisme ha demostrat tindre la pell molt fina. No tolera que el seu cognom siga esmentat i culpable. La cariàtide està ofesa i no li retiren l’afront, amenaça amb la querella… Estem parlant de política o d’un programa del cor? Oltra diu que no té por. Té raó i bona oratòria, de sufragista, de mare, de jove, de teixidor. A la dreta valenciana, els rojos se’ls han fet taronges. No proclamen la mort del capitalisme, volen escoletes per als xiquets de 0 a 3 anys, atenció a les persones dependents, ciutats més verdes i amables, educació de qualitat i pública, més cultura per a tots.
València renaix postmoderna, hem bandejat el vell eix: no creiem en dreta o esquerra. La nostra dicotomia és clàssica i diferent: a un costat estan ells, lladres, a l’altre estem tu i jo i tota la bona gent.
Martorell, Calpe, Alemany i altres ànecs de l’estany
Si ajuntàrem en una mateixa persona Darth Vader i el papa Alexandre VI, el resultat seria molt paregut a l’actual Rafael Alemany; cosa que sostinc des del més profund respecte i admiració per estes tres figures de la ciència-ficció, la política i la filologia. Alemany és una eminència i un tio sardònic que em cau molt bé. L’última volta que vam coincidir al campus li vaig comentar que Àngel Calpe, un dels seus col·legues d’Acadèmia, em va reptar per dir, a un centenar llarg de persones, que el Tirant és l’obra cimera de la literatura catalana. I això que després vaig citar el fragment de la dedicatòria en què Martorell reivindica que escriu en llengua “vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar”.
El bonegó va ser doble: d’ell i de Xavier Marí, metges que no són pediatres per a un pobre enfant terrible. Dos per a un en camp clos no és combat de justícia. Tot i això vam fer les paus, ens preocupa l’ús de la llengua més que el nom allà o ací. També demana Alemany més ús i menys discussions. Afirma que la nostra llengua es llig ara més que mai, que d’autors n’hi ha a mansalva, però que on de veritat se la juga és “en els mercats, en els clubs de jóvens, en els clubs esportius, en els puticlubs…”. No us perdeu l’entrevista, és curta i el jedi enraona a gust. Este text és voluntari, però també un manament. “Escriu d’açò en el teu bloc”, va dir-me des de la distància quan érem en temps d’advent. Ara ja estem en quaresma, trànsit de llarga pregària i de pia restricció. Ací teniu esta entrada, espere que us agrade; potser sí o potser…
Comentaris recents