Una vaga, una manifestació o alguna protesta semblant devien ser el marc en què una venedora del mercat increpà els obrers i acabà amb el gènere per terra. És una història que contava el meu avi, la recorde vagament. Recorde millor com la cantava:
Vespra sant Antoni
gran lío va haver,
per tota la plaça
i per els carrers.
Una peixcatera
molt desficacià
per ser atrevida
tot li ho van tirà.
Ella pensava que tot
li havia d’eixir en bé,
sempre parlant foradat
com si fóra un llenyater.
D’aquella època i d’aquell Alcoi són també uns versets que xiquetes i xiquets cantaven cada nit al fanaler, quan el bon home recorria els carrers per a encendre els llums de la ciutat:
Senyor Don Simon,
la boca em fa mal
de dir-li a vosté
que encenga el fanal.
Uno, dos i tres…
fanal encés!
El nostre temps ja no té fanalers. L’únic que continua exercint l’ofici és el que viu al quint planeta. Ja sabeu què pensa d’ell el Petit Príncep:
“Pot ser que este home siga absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home de negocis i que el bevedor. Almenys fa un treball que té sentit. Quan encén el fanal és com si fera nàixer una estrela nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa dormir la flor o l’estrela. És una ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.”
Del mestre Sanchis Guarner, del seu llibre “Els pobles valencians parlen els uns dels altres”, que tenia més raó que un sant:
En Muro tots són carlistes;
en Alcoi, republicans;
en Cocentaina, pandorgos;
i en l’Alcúdia, lliberals.
Un trencaclosques preciós. Al final es casen? Si saps la música del parlar foradat li pots dir a El Sifoner que la cante. No et sembla?