Home » 2012 (Page 4)

Yearly Archives: 2012

Rita

La vèrbola i el protagonisme quasi absolut amb què Rita Barberà comanda l’Ajuntament de València esdevenen mutisme i discreció quan es tracta de representar la ciutadania del Regne. Molts electors han sabut esta setmana que la primera edil valentina és també diputada en Corts. La santa laica que fa parlar els muts del Palau de Benicarló és Mònica Oltra. El miracle ha sigut doble: no només ha parlat Rita, ho ha fet també en valencià. “He furtat diners als valencians”, va dir la irada alcaldessa. No confessava el programa, volia restauració, tenia l’honra tocada, d’ella ningú diu això.

La bèstia electoral que fagocità el blaverisme i manté submisa l’altra part del bipartidisme ha demostrat tindre la pell molt fina. No tolera que el seu cognom siga esmentat i culpable. La cariàtide està ofesa i no li retiren l’afront, amenaça amb la querella… Estem parlant de política o d’un programa del cor? Oltra diu que no té por. Té raó i bona oratòria, de sufragista, de mare, de jove, de teixidor. A la dreta valenciana, els rojos se’ls han fet taronges. No proclamen la mort del capitalisme, volen escoletes per als xiquets de 0 a 3 anys, atenció a les persones dependents, ciutats més verdes i amables, educació de qualitat i pública, més cultura per a tots.

València renaix postmoderna, hem bandejat el vell eix: no creiem en dreta o esquerra. La nostra dicotomia és clàssica i diferent: a un costat estan ells, lladres, a l’altre estem tu i jo i tota la bona gent.

Martorell, Calpe, Alemany i altres ànecs de l’estany

Si ajuntàrem en una mateixa persona Darth Vader i el papa Alexandre VI, el resultat seria molt paregut a l’actual Rafael Alemany; cosa que sostinc des del més profund respecte i admiració per estes tres figures de la ciència-ficció, la política i la filologia. Alemany és una eminència i un tio sardònic que em cau molt bé. L’última volta que vam coincidir al campus li vaig comentar que Àngel Calpe, un dels seus col·legues d’Acadèmia, em va reptar per dir, a un centenar llarg de persones, que el Tirant és l’obra cimera de la literatura catalana. I això que després vaig citar el fragment de la dedicatòria en què Martorell reivindica que escriu en llengua “vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar”.

El bonegó va ser doble: d’ell i de Xavier Marí, metges que no són pediatres per a un pobre enfant terrible. Dos per a un en camp clos no és combat de justícia. Tot i això vam fer les paus, ens preocupa l’ús de la llengua més que el nom allà o ací. També demana Alemany més ús i menys discussions. Afirma que la nostra llengua es llig ara més que mai, que d’autors n’hi ha a mansalva, però que on de veritat se la juga és “en els mercats, en els clubs de jóvens, en els clubs esportius, en els puticlubs…”. No us perdeu l’entrevista, és curta i el jedi enraona a gust. Este text és voluntari, però també un manament. “Escriu d’açò en el teu bloc”, va dir-me des de la distància quan érem en temps d’advent. Ara ja estem en quaresma, trànsit de llarga pregària i de pia restricció. Ací teniu esta entrada, espere que us agrade; potser sí o potser…

El llop i les cabretes

Gràcies a la majoria absoluta que tenia, el govern espanyol del president González va tirar endavant, l’any 1992, la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda pel cognom del ministre que la va impulsar (llei Corcuera) o per la praxi que comportava (llei de la puntellada a la porta). Un any després, uns xicots de Berga, que es feien dir Brams, estrafeien un conte dels germans Grimm per a cantar-nos un cas pràctic d’aquella polèmica llei. Quan el malvat llop tustava a la porta de les set cabretes, elles deien “Au, ensenya’ns la poteta i l’ordre judicial!” Però no calia cap ordre, el llop tomba la porta, regira el pis i s’emporta la planta dels animalets. A més, i sempre segons la cançó, “aprofitant el sidral, es van endur l’independentista qui viu a baix al principal, a l’insubmís del segon segona, als moros del tercer i a un tio de Pamplona que viu a dalt al cinquè”.

I el conte s’ha fet novament real. La policia, a València, havia de desactivar els violents que aprofiten una concentració d’estudiants per a muntar gresca, però com que els violents no porten una xapa d’identificació amb l’efígie d’Unabomber allà van rebre tots: xiquets, xiquetes, mares, pares, mestres, parlamentaris i ciutadans en general. Si la cosa ja és prou greu per a depurar responsabilitats entre els agents, que el capitost policial es referira als manifestants com l’enemic em sembla un ús del llenguatge tan repugnant com quan ETA deia que els zulos on retenia els segrestats eren presons del poble. I la popular Paula Sánchez de León, nova superior directa d’Antonio Moreno —el càrrec li ve del govern Zapatero—, no s’immuta, no li afecta, no han atonyinat els seus fills.

No hi haurà investigació, ni cessaments, ni dimissions. Farts de repartir garrot i donar lliçons de democràcia, llops i llobes faran la migdiada. Aprofitem quan dormen, obrim-los el ventre, alliberem el futur, farcim-los de pedres i que s’afonen al riu!

La princesa i el pèsol

Temps era temps un príncep es volia casar amb una vertadera princesa. Va fer la volta al món i va trobar moltes princeses. Però, per una cosa o per l’altra, cap no li semblava una princesa de debò. Una nit de tempesta trucaren a la porta de palau. El rei anà a obrir. Una noia amb la roba molla i els cabells xops demanava aixopluc… Deia que era una princesa! “Això ja ho veurem”, va pensar la reina. I va posar un pèsol al somier del llit de l’habitació de convidats. Després posà damunt vint matalassos i vint edredons de plomes. La princesa dormiria en aquell llit. L’endemà al matí, la reina va preguntar a la noia si havia dormit bé. “Pitjor impossible”, respongué ella. “Hi havia alguna cosa dura al meu llit, tan dura que tinc el cos ple de blaus!” El rei i la reina van haver de reconèixer que es tractava d’una veritable princesa. El príncep es va casar amb la seva princesa de debò i exposaren el pèsol a la galeria de tresors.

I conte contat, conte acabat; tal com el té la xiqueta, més o menys us l’he copiat. Els contes infantils estan plens de prínceps, de reis que obrin ells mateixos la porta del seu palau, de princeses desemparades i de reines espavilades. El final sempre és feliç. La història que compilà Hans Christian Andersen conté una moralitat que potser escapa al criteri dels més menuts: la monarquia és cara, desagraïda i melindrosa. Es car fer la volta al món per a trobar esposa, cal ser molt desagraïda per a dir a qui t’ha acollit que has dormit malament a sa casa i només si tens la pell molt fina t’afectarà un pèsol davall de vint matalassos.

La infanta Cristina ha demanat que la deixen viure tranquil·la; pobreta meua. Si ella vol, demà mateix li canvie la meua calma pel seu trastorn. Vull viure la intranquil·litat d’un palauet de 10 milions d’euros a Pedralbes i no sé quantes propietats més, el desassossec d’anar-me’n a Washington si l’aire se’m fa pesat ací, el neguit d’una vida regalada, la incomoditat quotidiana del luxe i l’avorriment insofrible d’un iot. La tieta ha eixit a defensar-los, a ella o al marit. Mana callar, és borbona i Urdangarin innocent ara i després del judici. Així acabarà la faula mentre no li posem fi. Els reis estan bé per als contes, no per al dia de hui.

Valencianisme o valenciania

El socialisme espanyol buscava líder i tenia dos candidats; el socialisme espanyol valencià també en busca, però amb quatre candidats. Això de moment, ara ve el joc de les aliances, les dissensions, les conxorxes… Potser algun aspirant renunciarà, potser s’hi presentarà algú més. Alartistes, pajinistes, lermistes, neolermistes, ciscaristes, esperancistes, els de Puig, els de Romeu, els no alineats… en el PSPV hi ha tantes famílies que, més que un partit, sembla una d’eixes misses multitudinàries que tant agraden a Rouco Varela.

El 18 de desembre Manuel Mata presentava la plataforma que li dóna suport: Esperança Socialista. Tot molt beat per a un partit tan laic: l’esperança és una virtut teologal, el 18 de desembre era diumenge —festivitat de la Mare de Déu de l’Esperança, per a més inri— i la presentació es va fer al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, “temple espiritual de l’antic Regne de València”, segons l’article 57 de l’Estatut. A les portes del cenobi, el candidat Mata va explicar que el seu projecte vol “més valencianisme polític i més valenciania”. Ep, un moment, anem pels diccionaris.

Valencianisme: Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià.

Valenciania: Qualitat, fet, de ser valencià.

No és el mateix valencianisme que valenciania. De José Luis Roberto a Núria Cadenes, tots tenim valenciania pel fet de nàixer o viure ací, però fer valencianisme és més complicat. Quin és el valencianisme que reclama Mata per al PSPV? El mateix que el del PP? Paella els diumenges i orxata a l’estiu? L’AVE a Madrid i el corredor mediterrani parat? Una autonomia de segona? Un sistema educatiu segregacionista? La província com a marc de referència? Ho hauran d’explicar.

Mentre arriben les explicacions, recomane als socialistes valencians que lligen L’ofici de raonar. Societat, economia, política, valencianisme; no l’ha escrit un tenaç nacionalista —bé, potser sí—, sinó Vicent Soler, catedràtic, exconseller i encara militant del PSPV. No crec que em facen cas, ara mateix deuen estar repassant l’obra mestra de Sunzi: L’art de la guerra.

Lúcia, Fraga, Garzón.

Lluís Lúcia va ser carlí, conservador, periodista, ministre, un home d’ordre. No devia ser massa republicà, però, després d’haver vist com Alfons XIII s’avenia amb un dictador, es decantà per l’accidentalisme. Així, creia que la forma de l’estat no era tan transcendent com les polítiques que duguera a terme. Lúcia també era un demòcrata; quan en 1936 bona part de l’exèrcit i del seu partit s’alçaren contra la República, ell es mantingué fidel a l’ordenament constitucional. Tot i això, l’acaçaren per ser de dretes i catòlic i a punt van estar de jutjar-lo. Els colpistes ocuparen Barcelona, però no el van alliberar; els arguments compilats per a la seua defensa davant l’Espanya roja van ser utilitzats com a acusació per l’Espanya nacional. El condemnaren a mort, li commutaren la pena per 30 anys de presó, fou desterrat a Mallorca i, ja molt malalt, li van permetre tornar a València per a morir en la seua terra. D’això fa 69 anys.

Manuel Fraga ha mort fa molt menys. També va ser ministre, conservador i home d’ordre. Algú podrà dir en favor seu que també va practicar l’accidentalisme, però les úniques sentències que l’afecten són les que va sancionar als gabinets de Franco i en les persecucions sempre era qui anava darrere amb el garrot. Per a uns, un notable demòcrata, la dovella clau de la transició espanyola; per a altres, un assassí. Tranquils, quan muira Carrillo, viurem les mateixes discrepàncies, però canviant el cantó des d’on es llancen.

Baltasar Garzón no em desperta la incondicional adhesió que trobe al meu voltant. Volgué fer justícia des de la política i acabà fent política des de la justícia. La droga, la corrupció, el terrorisme i Pinochet no eren prou per a ell i començà a jutjar la història. Tot em sembla magnífic, però veig un punt de narcisisme en les seues accions. Està enamorat d’ell mateix. En 2006 va obligar un grup pop a canviar-se el nom perquè dir-se Garzón era una intromissió en la seua imatge; ara els xicots s’anomenen Grande-Marlaska. El jutge està sent jutjat i jo, malgrat la poca gràcia que em fa, m’he de posar en la seua trinxera. El processen per investigar presumptes corruptes i voler desenterrar mestres, llauradors, obrers, regidors, sindicalistes… esquerrans la majoria, morts injustament tots.

Franco amb la seua maldat travessa, amb resultats ben diferents, les biografies de Lúcia, Fraga i Garzón. Quan se li acabarà la corda i la impunitat?

Sentència

Gràcies a l’al·legoria clàssica sabíem que la justícia és cega. Ara acabem d’assabentar-nos que, a més, està mig sorda. Així, quan va escoltar com l’expresident valencià Francisco Camps deia a Álvaro Pérez “tenemos que hablar de lo nuestro, que es muy bonito”, ella va entendre “Comemos en el bar y te secuestro el chupito”. Quan la interlocutora del Bigotes era Isabel Bas, exprimera dama, i li comentava que “con el mío te has pasado veinte pueblos”, a la justícia li va arribar que “por el río me he cagado y siempre vuelvo”.

Una companya de treball em diu que no li estranya el veredicte, que ningú els lleva la condemna moral, i Ángel Luna afirma que Camps és un “cadáver político”. Els parlaments, els ministeris, les conselleries… estan plens de condemnats morals i ahí estan com si res, donant el mateix quefer que abans de la condemna. Quant a l’opinió de Luna, crec que no tardaran massa a estrenar Este muerto está muy vivo 3 i l’actor principal no serà Adam Sandler sinó “el candidato más respaldado de la historia de los candidatos de todas las democracias occidentales”. Nyas coca! Un llibre sobre el sant Job acompanyava a l’expresident en la banqueta. Per a estos casos, jo preferisc el profeta Ezequiel. Segons la versió de Tarantino, és clar. Ací va la sentència:

“El camí de l’home recte està pertot arreu envoltat de la injustícia dels egoistes i la tirania dels homes roïns. Beneït sia aquell pastor que, en nom de la caritat i de la bona voluntat, traga els dèbils de la vall de l’obscuritat, perquè ell és l’autèntic guardià del seu germà i el descobridor dels nens perduts. I us assegure que vindré a castigar amb gran revenja i furiosa còlera els qui pretenguen emmetzinar i destruir als meus germans. I tu sabràs que el meu nom és Jahvé, quan caiga la meu revenja sobre tu.”

PS: i la setmana que ve “Fraga i Garzón”.

Caviar

Les femelles del lumpus i la mòllera fan uns ous de color taronja que, amb els additaments cromàtics adequats, muden al color negre lluent. La indústria conservera comercialitza este producte amb molt d’èxit i ara també en fa a partir d’algues marines igualment tractades, potenciades i acolorides. N’hi ha en tots els supermercats a 3 €, més o menys, el potet de 100 grams. Està bo, decora i realça molts plats, però no deixa de ser un succedani.

El caviar de debò són ous d’esturió, un supervivent del Triàsic que només nada lliure a la tancada i salabrosa mar Càspia. Dir caviar és dir exquisitat, refinament, sofisticació, luxe, luxúria fins i tot. Ah, la serena i sinuosa nuesa de Monica Bellucci coberta de caviar! Em fa parafrasejar Coral romput: “Voldria fer versos nobilíssims i dir antigues coses amb plena dignitat, voldria ser filòsof, tenir un sistema. Però el cos de Monica Bellucci cobert de caviar em posa nerviós i només escriuria SOS per totes les parets, les finestres.”

I ara una prova. Poseu-vos dos xiclets a la boca, amb el polze i l’índex de qualsevol mà feu pinça al nas i digueu: “Necesito cien gramos de caviar”. Cliqueu ací i comprovareu com de lluny heu quedat de l’original. El caviar no és per a nosaltres, no som de la classe que toca. En este país nostre, per a menjar segons quin caviar s’ha d’estar en l’elit dels espanyaportes. Trages, cotxes, bosses Louis Vuitton ―també Loewe―, un gosset robot per al nano ―el xiquet s’ho mereix tot―, joies per a elles, botons de puny per a ells, maletes de luxe, caviar… Tot de franc, visca València!

No, de franc no, ho estem pagant tots. Ho paguem amb la vergonya col·lectiva d’haver fet bancarrota, de ser un exemple de corrupció, de no vore la llum al final del túnel perquè no hi ha diners per a la factura, de no atendre com cal la gent dependent… Hui m’han dit que potser hauran de tancar el menjador de l’escola i prescindir del personal de suport i no sé en què pensar. En el caviar? En el pròxim premi de fórmula 1? No vull fer-me més mala sang, pensaré en Monica Bellucci. Sí, Monica Bellucci, amb una COP 357 Derringer a la mà, em tranquil·litzarà.

 

Obrir el diumenge

Els diumenges de quan era xicotet, a prop de casa només obrien la Bodega Fernando, Lolita la dels pollastres i el bar Moral. Això cobria les aspiracions del dia: comprar llimonà, tindre a taula el rostit i fer-te abans el vermut. Luxes domèstics, senzills, proletaris. Ara resulta que alguns volen que tot òbriga tothora. Veig a la tele una tensa concentració basca; uns criden en una vorera, l’Ertzaintza els manté a ratlla, altres van i vénen per la vorera d’enfront. No són abertzales contra constitucionalistes, són botiguers contra compradors. Sembla un contrasentit, però no ho és; sindicalistes i botiguers volen que tots tanquen diumenge. Una senyora invoca la seua llibertat de comprar quan vulga i Pilar Zorrilla, viceconsellera de Comerç i Turisme, dóna suport amb la seua presència als comerços que han obert. La viceconsellera deu ser socialista, del PSE; quina manera més peculiar de defendre els treballadors: setmana laboral de 7 dies. Hi ha hipermercats que a l’estiu obrin tots els dies fins a les dotze de la nit. Qui necessita un quilo de rap a les dotze de la nit? Pots viure un diumenge sense eixir a comprar-te uns pantalons? A poc a poc el consum acapara tot el calendari. Són les grans cadenes les que ens hi estan acostumant. El petit comerç, el botiguer nou o de tota la vida només pot aguantar l’embat a costa de perdre caixa o qualitat de vida. No ens enganyem, la llibertat d’horaris no crea més llocs de treball, crea més mala llet. I la qüestió de fons és eixa: consumir, consumir i consumir en tot moment, també els festius. Ves per on, quedar-se a casa el diumenge acabarà sent una actitud antisistema, revolucionària. Si no, sempre podem anar a passejar o a missa, que una cosa tonifica el cos i l’altra fortifica l’esperit. A més, les dos són debades.