Home » 2012 (Page 3)
Yearly Archives: 2012
Peixateres i fanalers
Una vaga, una manifestació o alguna protesta semblant devien ser el marc en què una venedora del mercat increpà els obrers i acabà amb el gènere per terra. És una història que contava el meu avi, la recorde vagament. Recorde millor com la cantava:
Vespra sant Antoni
gran lío va haver,
per tota la plaça
i per els carrers.
Una peixcatera
molt desficacià
per ser atrevida
tot li ho van tirà.
Ella pensava que tot
li havia d’eixir en bé,
sempre parlant foradat
com si fóra un llenyater.
D’aquella època i d’aquell Alcoi són també uns versets que xiquetes i xiquets cantaven cada nit al fanaler, quan el bon home recorria els carrers per a encendre els llums de la ciutat:
Senyor Don Simon,
la boca em fa mal
de dir-li a vosté
que encenga el fanal.
Uno, dos i tres…
fanal encés!
El nostre temps ja no té fanalers. L’únic que continua exercint l’ofici és el que viu al quint planeta. Ja sabeu què pensa d’ell el Petit Príncep:
“Pot ser que este home siga absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home de negocis i que el bevedor. Almenys fa un treball que té sentit. Quan encén el fanal és com si fera nàixer una estrela nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa dormir la flor o l’estrela. És una ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.”
Llidó, Reig, la cara, la creu.
Les biografies d’Antoni Llidó Mengual (1939-1974?) i de Juan Antonio Reig Pla (1947) presenten coincidències importants i diferències palmàries. Podem considerar-los cara i creu d’una mateixa moneda. Tant Llidó com Reig van nàixer valencians, l’un a Xàbia i l’altre a Cocentaina; parafrasejant l’oda d’Aribau, “en llemosí sonà el seu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevien. En llemosí al Senyor pregaven cada dia i càntics llemosins somiaven cada nit”. Els dos també van decidir consagrar la seua vida a Déu, ser sacerdots.
A partir d’ací, em sembla que Reig és la cara. La cara grossa que s’ha de tindre per a jugar en borsa amb els diners de la Diòcesi de Sogorb-Castelló i perdre cinc milions d’euros, la cara de pasqua que degué fer en dir una missa presidida per la bandera franquista i la cara de pomes agres que se’ns quedà a més d’un en escoltar el sermó que va fer el passat Divendres Sant. Ja sabeu, va sentenciar que les dones que avorten “no pueden dormir porque el pecado lleva siempre la destrucción de la persona” i que els homosexuals “encuentran el infierno”. L’han denunciat.
Llidó és la creu, la creu de Crist com a metàfora del sacrifici pels altres. Rector a Balones i Quatretondeta, dos poblius, s’implica en l’educació i el progrés dels més joves, organitza un curs de batxillerat nocturn i radiat perquè ni treball ni distàncies impedisquen l’estudi. Més tard marxarà a Xile, on continuarà el seu compromís amb els més necessitats. Quan en 1974 un grup de bisbes intercedí per ell davant Pinochet, el dictador va respondre: “No es cura, es un marxista. A los marxistas hay que torturarlos porque de otra manera no cantan”. Continua desaparegut. Descansa en pau, pare Tonyo.
Hui és 17 de maig: sant Pasqual Bailón i Dia contra l’Homofòbia.
La República o el PSOE
La Segona República espanyola té al seu favor l’èpica del somni derrotat i la ucronia, sempre vencedora, del que podia haver sigut i no va ser. Té també tot el meu reconeixement, adhesió i afecte. A pesar d’això, procure jutjar eixe període de la història com qualsevol altre: sospesant-ne les llums i les ombres. Per tant, com a nacionalista, crec que és bo recordar una vegada més un parell de textos. El president Azaña afirmava, atribuint la frase a “una persona de mi conocimiento”, que “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” Juan Negrín, cap del govern de la República de 1937 a 1939, va dir: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos.”
Fa uns quants anys, les poques banderes republicanes que véiem eren les que, en algun homenatge merescut, lluïen antics maquis i exbrigadistes internacionals, gent gran en anys i dignitat. Ara els i les portaestendards són joves i cada vegada en són més. N’hi ha arreu, també en el PSOE. Per això, la bandera tricolor va presidir l’11é Congrés Nacional dels Joves Socialistes del País Valencià. Però va arribar Elena Valenciano a fer la cloenda i s’acabà la gràcia. La mà dreta de Rubalcaba va obligar els xavals a amagar la bandera de Besteiro, Largo Caballero i Prieto. Au, la memòria històrica al ses! Quaranta congressistes feren el buit a la seua vicesecretària general. Convide tots eixos joves a reflexionar. Si la fe republicana els obliga a abandonar la sala on Lady Macbeth ha destituït la seua ensenya, haurien d’alçar-se novament per a anar-se’n del partit. I no em val allò de quedar-se per a canviar-lo des de dins. El socialisme espanyol d’ara no canviarà mai, és tan monàrquic o més que el PP. El PSOE sempre defensarà la 
corona, no perquè crega que comporta estabilitat i bon nom —a la vista està la mala premsa—, sinó perquè defensar la monarquia és defensar l’statu quo i, per tant, defensar-se ell mateix i el bipartidisme que li assegura tornar a manar algun dia.
Toni el Rei
Antoni Espinós Jordà va ser l’alferes moro de l’any 1903. Aquell càrrec de la filà Chano seria el primer a lluir un disseny especial i no el de la comparsa amb alguns afegits i modificacions. Fou obra del pintor Laporta, qui també immortalitzà el trage en un quadre de 92 x 73 cm., que coneixem pel malnom de la perxa: Toni el Rei. L’èxit, que degué ser una autèntica trabucà, mouria l’Associació de Sant Jordi a cuidar especialment l’estètica en la festa i, al maig de 1904, es dotava d’una comissió consultiva integrada per Francesc Laporta, Ramon Ferreres, Evarist Perlasia, Ferran Cabrera (pintors) i l’arquitecte modernista Vicent Pascual.
El passat 19 d’abril, dijous de la Santa Faç Divina —misericòrdia!—, l’amic Toni Calvo em va demanar que escriguera sobre l’elefant del rei, la princesa Corinna, la trabucada al peu de l’infant, l’ortodoxa reina Sofia… i, la veritat, no sé què dir que no s’haja dit ja o que no penseu que pense. Diré alguna cosa, sí: em va cridar l’atenció el to tremolós de les 11 paraules de disculpa. Tenien la prosòdia lineal dels discursos de Nadal, però havien perdut —potser per sempre— la campechanía mediàtica i l’arrogància borbona del “¿Por qué no te callas?” El gegant constitucional té els peus de fang i la pelvis castigada.
Per a mi, són molt més dignes i reis els dos Tonis de qui parle: l’alcoià de 1903 i l’actual i campeller Toni Calvo. Calvet, per cert, també representa la gent, però a este l’ha votat el poble i si no ho fa bé… en quatre anys al carrer. I també ha sigut capità i s’ha corregut bones fetes, però se les ha pagades ell.
Hidrosalud
Després de les nou de la nit d’ahir, em va telefonar una jove de veu agradable a qui no conec. No sé com, però ella sabia el meu nom, el lloc on visc i —no cal dir-ho— el meu número de telèfon. Diu que parla en nom d’Hidrosalud i que demà vidran a casa a regalar-me unes plantilles. Li dic que no m’interessa comprar res, em diu que tot i això vindrà, que no estic obligat a comprar res… En tot moment li parle valencià. Ella, llevat d’algun “gràcies” i “molt bé”, em respon en castellà. Molt bé.
Oblide la conversa. Hui mateix, abans de les sis, torna a sonar el telèfon, són els d’Hidrosalud. Un xic demana per mi i em recorda la conversa d’ahir amb “su compañera”, em pregunta si pot passar esta vesprada. Li dic que sí, però que en una hora més o menys hauré d’eixir, que a quina hora pensa vindre… Tot li ho dic també en esta llengua que llegiu. Reconec que no sempre parle valencià amb els del màrqueting telefònic, però en este cas tenia ben recent el precedent.
Arribats a este punt, el venedor esdevé no sé què i em pregunta: “Perdona, ¿en qué idioma me estás hablando?” Canvie: “En valenciano”. Em diu: “Ya, pero es que yo no te estoy hablando valenciano”. Al·legue: “Bueno, con tu compañera no hubo problema…”. Em talla: “Si nos ponemos así, yo soy del norte, ¿te hablo euskera?”. Responc: “Bai”. Llavors em parla èuscar. No em faig arrere i sense saber si m’ha dit guapo o si s’ha cagat en ma mare responc: “Bai, eta zu?”. L’amable comercial m’ha penjat.
No acaba ací la història. Amb l’aspror que et deixa tanta mala educació —tot i els anys i les passades, no m’hi acostume— el telèfon torna a sonar. Ara són els de Vodafone. Parle castellà. A mitjan conversa, la meua consciència nacional em recorda qui sóc i canvie al valencià. La xica (noia) esdevé àngel: em parla català. Fa igual que siga xava, xova o xuva, és el bàlsam reconfortant de la normalitat. Li conte el que m’acaba de passar. Ara treballa per al Telèfon de l’Esperança: “No faci cas, hi ha gent per tot”.
Gràcies, maca, espero la teva trucada en passar Sant Jordi. Serà per tu —i no per Vodafone— que renovaré la permanència. Eixos de les plantilles ja poden escampar el poll.
La samarreta
L’artista gitana Rosario Flores té ací un paio que la vol imitar. Sí, amigues i amics, quan Mònica Oltra entra a les Corts Valencianes, Juan Cotino comença a cantar el Mia Mama com un possés: “¡Ay, ay ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no lo puedo soportar! ¡Ay, ay, ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no la puedo aguantaaaar!” El bon home no pot fer-se l’ànim i, segons la seua proposta, quan algú porte prenda o pancarta al·lusiva a algun diputat o institució “procederán a su expulsión y a la adopción, si procede, de las medidas sancionadoras y disciplinarias que correspondan”. Quin estil en la redacció! Com es nota que ha sigut director general de la Policia, quasi es pot intuir que després vindrà allò de “Me va usted a acompañar a Jefatura”. A l’amic Fran Ferri també el van bonegar un dia d’estiu per anar a treballar en bermudes. Pobret meu, no sabia que allà es pot entrar amb les mans llargues, però no amb els pantalons curts. El PP valencià no encaixa bé les crítiques, cap ni una. Amb l’ampla i legítima majoria absoluta que té, el parlament se li fa estret i incòmode i prova de constrényer el debat, de limitar la llibertat d’expressió. En conéixer la nova norma, ses sedicioses senyories samarretaires deuen haver cantussejat el tema d’Al Tall: “Com més curt ens lliguen, més perill tindran, passeu-me la bóta i seguiu tocant!” Ja vorem, potser és veritat, potser s’acaba el cicle del PP i la gent de Compromís deixarem de ser oposició per a ser govern. Que bé que sona! Llavors ja no valdran les camisetes, només les camises degudament arromangades per a endreçar este país. I com que hui la cosa va de roba i de cançons, me’n vaig taral·lejant-ne una d’Ovidi: “Jo sóc fill de família molt humil, tan humil que d’una cortina vella una samarreta em feren vermella…”
Viva la Pepa!
La Constitució de Cadis és el primer intent espanyol d’acabar amb l’absolutisme. Contràriament al que es diu, no és la primera constitució espanyola, abans està la de Baiona, que per l’origen i la concessió reial (Josep I d’Espanya) és més aïna una carta atorgada. L’exemple primer de carta atorgada seria la Carta Magna (1215) de Joan I d’Anglaterra; així doncs, una carta magna no és exactament una constitució, per més útil que resulte el sintagma a articulistes i tertulians. De fet, al Regne Unit no hi ha text legal suprem que els ordene, no hi ha constitució. Amb la common law i una miqueta de trellat s’apanyen.
Tindrem un any llarg d’efemèride constitucional espanyola. I la veritat és que La Pepa em sembla més digna de commemorar que el V Centenario o els tres-cents anys de la Biblioteca Nacional, iniciada amb l’espoli de la biblioteca del valencià Antoni Folch Cardona. Segons ens van explicar en l’EGB, la guerra del Francés i la Constitució de 1812 iniciaven l’edat contemporània a Espanya. Deu ser cert, ja que molts elements d’aquell període es farien habituals en la història pròxima i universal: imperialisme en nom del progrés, afirmació de la sobirania nacional, lluites entre liberals i reaccionaris, els militars fent de polítics, etc.
El passat 19 de març, a Cadis, Joan Carles de Borbó va fer un discurs breu per a homenatjar la constitució que acatà i després derogà un avantpassat seu i, de pas, reivindicar la que el sosté a ell i als seus descendents com a caps no electes de l’estat espanyol. Molt encertadament el rei va recordar que la constitució gaditana va inspirar posteriors constitucions llatinoamericanes. Ves per on, la madre patria ho és també quan els fills, després de molt guerrejar, se’n van per sempre.
Si això passava a Espanya i Amèrica en començar el XIX, cap a finals del mateix segle alguns bascos i catalans començaren a qüestionar-se la conveniència de seguir sent espanyols. Estic segur que, tal com va dir el rei en la seua al·locució, estos primers i escassos independentistes “se guiaron por el más alto grado de patriotismo y de compromiso cívico”. En ple segle XXI no en són ja tan poquets, però, a diferència dels llibertadors americans, no poden vore un exemple en la constitució espanyola vigent; llegiu, si no, els articles 2 i 8. Dos-cents anys de constitucions no li han servit a Espanya per a adquirir la tolerància i la flegma amb què els anglesos encaixen l’anhel sobiranista escocés. Paciència, xiquets, i mentrestant… Viva la Pepa!*
(*) Terrassa, dos ambients musicals, pub de moda a Russafa.
Poesia
Amb més o menys causa i popularitat, el calendari està ple de dies per, dies de i dies contra. És com un santoral, però laic. Què diríeu que se celebra el 25 de maig? El Dia de l’Orgull Friki; poca broma, en tal data de l’any 1977 s’estrenà el quart episodi de Star Wars. Jo propose, a la nostra comunitat lingüística, que el 29 de febrer siga el Dia del Per i el Per a; així només en parlaríem una vegada cada quatre anys. El passat 21 de març celebràvem el Dia de la Poesia, glòria eterna a la musa Cal·líope!
Hi ha discursos que semblen poemes, com aquell “I have a dream…” de Martin Luther King, i poemes que entren en els discursos, com l’Ítaca de Kavafis en el parlament d’Artur Mas. Ítaca, el somni, King, Mas… des del catre curtet que li ha tocat en la pensió —o presó— de pobles que és Espanya, Convergència no ha deixat mai de somiar la independència i ara ha despertat. La poesia està en les portes dels lavabos, en les taules de les biblioteques, en l’efímera pols del vidre d’un cotxe, en el teu correu, en un conte en què Bradbury cita a Sara Teasdale:
There will come soft rains and the smell of the ground
And swallows circling with their shimmering sound
[…]
And not one will know of the war, not one
Will care at last when it is done
[…]
And Spring herself when she woke at dawn
Would scarcely know that we were gone
I en el renou i el descans de l’amic Eduard Ramírez:
l’equipatge excessiu, l’arrupiment en el dubte
i les promeses desordenades;
un vertigen inabastable davant els ulls
m’amolla un temor de llistes i recomptes.
amb quina incertesa subtil però
em cal forçar l’estima
entre tant destí de ports
La poesia és arreu i al calendari, el 21 de març i també el 28, dia en què morí Miguel Hernández, però només en part perquè diu que…
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
Esquirols
Conten que fa molts, molts anys, en el camí que va de Vic a Olot, van obrir un hostal. Com que era aixopluc de categoria i s’hi donava bon menjar, el negoci va créixer i al voltant seu sorgí un poble: l’Hostal de l’Esquirol. Així es deia la població perquè l’amo de la venta en tenia un com a mascota. Aquell pobre rosegador, aquella bestiola engabiada no podia imaginar que, segles després, donaria un significat diferent al significant de la seua espècie. L’any 1855 els obrers de Manlleu feien vaga i els patrons llogaren esquirolencs perquè els feren la faena, per això diu el diccionari que un esquirol és un “obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga”.
Ja ho sabíeu, no? També deveu saber que el dijous que ve, 29 de març, hi ha convocada una vaga general. Tots i totes sabeu per què i ara ací va una pregunta que no em reservaré: com és que a Madrid no faran vaga els parlamentaris del PSOE i a València els del pessepevé? Diuen que ells no convoquen ni secunden vagues —com si fóra el mateix una cosa i l’altra— i que no poden renunciar a ser representants del poble. Jo tampoc renuncie a promocionar el 
valencià —que així és com em guanye les garrofes—, però el pròxim dijous no vindré a treballar i només eixiré de casa per anar a la manifestació. És possible que allà em trobe algun diputat socialista, no sé què li diré…
Sant Pau predicant a l’Areòpag
No sé si tinc, com diuen, la fe del convers, però com que en alguna ocasió he acabat defensant allò que abans perseguia, sant Pau és un personatge que em desperta simpatia. De Nietzsche a Ratzinger, de l’atac a la lloança, alemanys i resta del món l’han reconegut com a vertader constructor de l’Església, bàsicament perquè va entendre que la nova religió no podia circumscriure’s als de la circumcisió i començà a evangelitzar a tort i a dret. L’any 51 va anar a Atenes i anuncià la bona nova a jueus, epicuris, estoics i idòlatres en general. Segons sant Lluc, no hi va tindre molt d’èxit: “Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure […] Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l’Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més”.
1.841 anys després d’aquells fets, l’alcoià Francesc Laporta pintava una tela de grans dimensions (395 x 590 cm) anomenada Sant Pau predicant a l’Areòpag. Davant el consell que jutjava els assumptes religiosos, l’apòstol dels gentils assenyala amb una mà el temple del déu de la guerra i amb l’altra el cel, el Déu que “no habita en temples construïts per mans d’home”. Mentre examine el quadre, Daniel Climent —filòsof en tant que amant de la saviesa— m’il·lumina l’etimologia (“Areòpag: la muntanya d’Ares”) i el sentit de l’obra (“S’enfronta al déu pagà en el seu propi terreny”) i després m’envia la imatge adjunta. Gràcies de nou i per tot, mestre.
Bé, amb tot este rotllo vull animar-vos a aprofitar els darrers dies. No és que s’acabe el món, és que el diumenge 25 tancarà “Camins d’Art”, on hi ha inclosa esta obra. Val la pena pujar a Alcoi; també per a vore l’exposició, és clar. I tu, Luis, germà meu en Crist i en el llibre de família, fes l’esforç, home, que ho tens al costat de casa.
Comentaris recents