Home » General » La samarreta

La samarreta

L’artista gitana Rosario Flores té ací un paio que la vol imitar. Sí, amigues i amics, quan Mònica Oltra entra a les Corts Valencianes, Juan Cotino comença a cantar el Mia Mama com un possés: “¡Ay, ay ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no lo puedo soportar! ¡Ay, ay, ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no la puedo aguantaaaar!” El bon home no pot fer-se l’ànim i, segons la seua proposta, quan algú porte prenda o pancarta al·lusiva a algun diputat o institució “procederán a su expulsión y a la adopción, si procede, de las medidas sancionadoras y disciplinarias que correspondan”. Quin estil en la redacció! Com es nota que ha sigut director general de la Policia, quasi es pot intuir que després vindrà allò de “Me va usted a acompañar a Jefatura”. A l’amic Fran Ferri també el van bonegar un dia d’estiu per anar a treballar en bermudes. Pobret meu, no sabia que allà es pot entrar amb les mans llargues, però no amb els pantalons curts. El PP valencià no encaixa bé les crítiques, cap ni una. Amb l’ampla i legítima majoria absoluta que té, el parlament se li fa estret i incòmode i prova de constrényer el debat, de limitar la llibertat d’expressió. En conéixer la nova norma, ses sedicioses senyories samarretaires deuen haver cantussejat el tema d’Al Tall: “Com més curt ens lliguen, més perill tindran, passeu-me la bóta i seguiu tocant!” Ja vorem, potser és veritat, potser s’acaba el cicle del PP i la gent de Compromís deixarem de ser oposició per a ser govern. Que bé que sona! Llavors ja no valdran les camisetes, només les camises degudament arromangades per a endreçar este país. I com que hui la cosa va de roba i de cançons, me’n vaig taral·lejant-ne una d’Ovidi: “Jo sóc fill de família molt humil, tan humil que d’una cortina vella una samarreta em feren vermella…”


11 Comments

  1. “Si et non”, que diria Abelard (el d’Eloïsa). Un cosa és dur una samarreta amb inscripcions i una altra anar en bermudes a l’hemicicle. Defensar el primer em sembla apropiat, atés que es tracta d’una forma d’expressió a través de la paraula i en un lloc apropiat. Anar-hi en bermudes (i perquè no en banyador?) em sembla fora de lloc. Sí, ja sé que és difícil assenyalar la ratlla de separació entre la comoditat i la manca de respecte en la forma de vestir; però hi ha llocs i llocs, i en el cas dels representants polítics el seu paper també és exemplificador; a l’institut hem tingut professors que venien a donar classe en bermudes i en xancles, i això no em sembla seriós; entre anar amb jaqueta i corbata per imposició, i anar en bermudes hi ha un camp ben ample en el qual la forma de vestir -com la de comportar-se, com la de fer servir un registre lingüístic o un altre, com la d’usar uns tons de veu o uns altres…- és apropiada per a la funció, el lloc i l’època. No tot val. I si els nostres representants van en bermudes a l’hemicicle, no cal que ho diga Cotino, també ho dic jo: ¡no està bé! I si la nostra única opció és riure-li les gracietes a Fran, i confondre l’oposició sensata -o la gènesi d’una opció de govern- amb el “dret” de vestir com Carmen Miranda en l’hemicicle, doncs acaberem malament.

  2. Com a valencià, voldria que les Corts valencianes foren respectades i que fora un espai de treball dels nostres representants seriós i respectuós, amb tota la crítica que calga, però respectuós. La democràcia té això, o te la prens en serio o qualsevol imbècil populista i amb maneres autoritaries te la furta. Això pot ser li passa ara al PP, que amb la seua majoria absoluta, dia si i l’altre també, es passa les maneres, formes i decissions democràtiques pel forro dels pantalons. I pot ser per això les samarretes de la nostra admirada Mònica Oltra venen de perles i les veiem tan bé, enmig d’un oceà de negació democràtica a la que ens tenen acostumats la dreta i l’esquerra espanyola. Altre cantar son les bermudes, les xancles… o els crucifixos. Si estaguerem en l’epòca del destape ho comprendria, on després de quaranta anys de repressió i enfaixament social vore un poc de carn va molt bé. Però no estem en eixa cojuntura.
    Cal que ens prengam seriosament les institucions públiques, i en concret les Corts Valencianes, encara que només siga per salud democràtica.
    Espere que arrive el dia que portar samarretes amb eslogans també siga vist com a incorrecte per una població conscient de la importància de les formes i maneres en democràcia.

  3. Mmmmm…
    Què interessant! Fran Ferri en Bermudes… A mi sí que em deixen anar en banyador a la feina i treballe a l’Ajuntament.

    Solidaritat amb l’Àngel Exterminador, m’ha semblat una crueltat el safari del rei.

  4. Xè que a mi, el Fran aquest en bremües (bermudes, en llengua elxana, amb metàtesi i pèrdua de la /d/ intervocàlica) em sembla la mar de refrescant. Alguns sabeu que em vaig criar a Austràlia i allà el director de l’Institut, els professors i els directors de banca anaven tots a treballar amb “bremües”, calcetins llargs i corbata o no. I això que descendeixen d’anglesos però es van aclimatar a les zones més atemperades. De fet, la “corbata” era cosa dels “croats” i des que deixàrem de portar saragüells (a Elx, de forma popular, els anys 1930) hem anat abraonats per la banda de la creuera de les cames i res no ha tornat a ser el mateix…

    Ara, la cosa de la samarreta és més una qüestió estètica. No li senten bé a tothom i sempre has d’estar a l’aguait per si has comprat una XL quan el que necessites és una XXL. És qúestió més d’estètica que no pas d’ètica. Jo a la Mònica tan sols li recomanaria la XXL.

    Pel que fa als australians, aquest de l’Estat de South Australia, va amb corbata i tot i a joc amb sa muller o acompanyanta. M’hi vaig criar i vaig tornar fa vora quaranta anys però m’alegra veure que els bons costums no els han perdut. No entenc perquè ma muller es nega a eixir amb mi per Elx o Guardamar perquè em vull posar calcetins amb les sandàlies. “Me se fan ferïes i quee tot nafrar pes garrons!”

    https://www.slsfoundation.com.au/surf-life-saving-south-australia.aspx

    Per si algú ho dubta, sóc cap de turisme a Guardamar i treballe amb corbata, jaca i barret gairebé cada dia de l’any. Amb pantalons llargs, això sí. Sóc conegut més pel barret que per la corbata. Ja em contareu per què, els homes de determinada edat, amb calvície més o menys accentuada, han deixat de portar barret a les nostres terres amb la solana que ens cau al damunt. No ho entenc!

    L’única cosa imperdonable, amb tratge o sense tratge, és no canviar-se la roba interior cada dia. Després tens “un accident laboral” o “has de despullâ-te” i uns desconeguts acaben per veure’t les “llamangaes” (la cosa deu venir de “flama” en castellà però es refereix a les restes allargades que es fan als calçotets”. Això sí que és imperdonable.

  5. Democratitzem també les formes de vestir! O fem com al Japó on els diputats i diputades usen roba d’estiu quan pujen les temperatures per estalviar en aires condicionats i guanyar en medi ambient.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *