La Constitució de Cadis és el primer intent espanyol d’acabar amb l’absolutisme. Contràriament al que es diu, no és la primera constitució espanyola, abans està la de Baiona, que per l’origen i la concessió reial (Josep I d’Espanya) és més aïna una carta atorgada. L’exemple primer de carta atorgada seria la Carta Magna (1215) de Joan I d’Anglaterra; així doncs, una carta magna no és exactament una constitució, per més útil que resulte el sintagma a articulistes i tertulians. De fet, al Regne Unit no hi ha text legal suprem que els ordene, no hi ha constitució. Amb la common law i una miqueta de trellat s’apanyen.
Tindrem un any llarg d’efemèride constitucional espanyola. I la veritat és que La Pepa em sembla més digna de commemorar que el V Centenario o els tres-cents anys de la Biblioteca Nacional, iniciada amb l’espoli de la biblioteca del valencià Antoni Folch Cardona. Segons ens van explicar en l’EGB, la guerra del Francés i la Constitució de 1812 iniciaven l’edat contemporània a Espanya. Deu ser cert, ja que molts elements d’aquell període es farien habituals en la història pròxima i universal: imperialisme en nom del progrés, afirmació de la sobirania nacional, lluites entre liberals i reaccionaris, els militars fent de polítics, etc.
El passat 19 de març, a Cadis, Joan Carles de Borbó va fer un discurs breu per a homenatjar la constitució que acatà i després derogà un avantpassat seu i, de pas, reivindicar la que el sosté a ell i als seus descendents com a caps no electes de l’estat espanyol. Molt encertadament el rei va recordar que la constitució gaditana va inspirar posteriors constitucions llatinoamericanes. Ves per on, la madre patria ho és també quan els fills, després de molt guerrejar, se’n van per sempre.
Si això passava a Espanya i Amèrica en començar el XIX, cap a finals del mateix segle alguns bascos i catalans començaren a qüestionar-se la conveniència de seguir sent espanyols. Estic segur que, tal com va dir el rei en la seua al·locució, estos primers i escassos independentistes “se guiaron por el más alto grado de patriotismo y de compromiso cívico”. En ple segle XXI no en són ja tan poquets, però, a diferència dels llibertadors americans, no poden vore un exemple en la constitució espanyola vigent; llegiu, si no, els articles 2 i 8. Dos-cents anys de constitucions no li han servit a Espanya per a adquirir la tolerància i la flegma amb què els anglesos encaixen l’anhel sobiranista escocés. Paciència, xiquets, i mentrestant… Viva la Pepa!*
(*) Terrassa, dos ambients musicals, pub de moda a Russafa.
Els espanyols celebren la constitució de 1812 com si hagués durat tota la vida i sobre aquella s’edifiqués l’estat actual. Celebren tot allò que mai han tingut, democràcia i constitucionalisme. Ans al contrari, haurien de celebrar l’absolutisme, l’imperialisme i el feixisme que són els tres estadis que han regnat veritablement i quasi sempre els destins espanyols i a vegades, tots tres alhora. I a sobre el borbó donant lliçons…
perdona Jordi,(no puc resistir) però tenem la Magna Carta, de l’any 1215, i això és una llei anglesa, o francesa, perquè els reis dels anglesos va ser francès en aqueix moment. Els escocesos no vam formar part de la “Unió” fins a l’any 1701!!! I amb tot això, no t’oblides que va ser Jaume VI d’Escòcia qui va convertir-se en Rei d’Angleterra a l’any 1603. Al llarg dels anys, es va desenvolupar la “common law”.
Salut
K