Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”

No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.

Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.

En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.

En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.

En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.

Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!