Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”
No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.
Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.
En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.
En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.
En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.
Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!
Benvolgut i admirat Jordi Davó d’Alcoi (amb dues vocals doble obertes i una ‘v clareta perquè servidor teu encara no és betacista):
La cosa de la dreta i l’esquerra, a la primeria dels 80, quan es va posar Elx i Elche va ser encara pitjor. A Alcoi la cosa es purament ortogràfica i no crec que aquesta dreta tanque la vocal en parlar (o potser sí perquè acastellanats a Alcoi també n’hi ha).
El castellà acaba en vocal i nosaltres som una llengua que acaba en consonant: coses del nostre gal·lo-romanisme.
A Elx van remoure, fins i tot, els llauradors del Camp d’Elx i molts parlants tradicionals dels barris de la ciutat.
En aquella sessíó a la casa de la vila preguntí a un llaurador granat que havia vingut de defora al poble. Parlava un catalanesc heretat que, de tan bell, era una meravella.
Jo tenia vint-i-quatre anys i li fiu requesta del per què havia vingut. L’home que podia ser el meu avi em respongué amb una dignitat absoluta: “És que volen canviar-li el nom a Elx!”. I ho digué com cal amb una ‘è’ doble oberta magnífica i una palatalització de la ‘el’ que les joves generacions sovint no saben fer: èlltx.
Vaig provar de fer-li veure que volíem que es diguera i s’escriguera com ell acavaba de dir-ho però, per algun motiu fosc que mai no comprendré, l’home ni raonava ni ho veia. Això sí, em digué: ‘fora no mos coneixtran!’: ja saps, en llengua elxana!
Per ell la cosa era clara. Es deia ‘Elx’ però s’havia d’escriure ‘Elche’.
Al final, el PSOE d’Elx de 1983 també votà per la cosa bilingüe i la pau social quan tot estava arreglat perquè fora en valencià només. Ningú no hauria rossollat i ara seria l’únic nom oficial. Vet aquí un dels motius pels quals no els votaré mai i per petit que li semble a algú és ben gros perquè diu molt.
Ara el PP d’Elx, trenta anys després, ha decidit que la forma castellana és la que ha d’emprar de forma preferent. Com passa també a Alacant, perdó Alicante des de fa trenta anys.
I jo fui el primer que es canvià el nom a Joan-Carles a Elx la mateixa setmana que va eixir la llei el 1976 o 1977 que no ho recorde ben bé. Els que em deien ‘Juan-Carlos’ s’han mort gairebé tots i ja m’agradaria a mi que estigueren vius! Mon pare, ma mare, els oncles… Jo, quan em diuen Juan-Carlos no perdone i ataque! Els únics que perdonava ja no hi són.
I perdona que òmpliga el teu mur a les cinc del matí des d’aquesta ciutat d’Elx encara plena d’escurina,
Afectuosament,
Joan-Carles
Felicitats, Jordi! Ja veus com està la cosa. I això que tant en la moció com en les meues intervencions es vam limitar a exposar les recomanacions de l’AVL, la legislació, l’evolució ortogràfica i toponímca, la normativització, etc. Tot molt tècnic i “neutre”. Fins i tot vaig recordar que cap municipi de zona de predomini lingüístic castellà (segons la Lleis d’Ús) te doble denominació: Orhuela/Oriola.
I això que vam voler ser exquisits i no vam nomenar ni la paraula “identitat”, per allò d’evitar rebujos. Però ni així. Eixe és el compromís amb el País que tenen els socialistes.
El més lamentable de tot és que no s’havien llegit els estudis que incloguérem en la moció, el de l’ACAC (1999) i, sobretot, el molt erudit i documentat de Ximo Amorós/Vicent Cabanes (2005), per facilitar-los el SI. Tampoc la inquietud cultural és el seu fort.
Segurament eixirà algú dient que això d’Alcoi mai s’ha escrit així. Et deixe la foto com a argument. Buscant-ne eixiran un fum. Aquest és un manuscrit del XVI: Biblioteca de Catalunya. Ms. 1018. f. 130v.
Salutacions
Toni
http://mdc.cbuc.cat/utils/ajaxhelper/?CISOROOT=manuscritBC&CISOPTR=7750&action=2&DMSCALE=150&DMWIDTH=512&DMHEIGHT=512&DMX=512&DMY=512&DMTEXT=&DMROTATE=0
El que s’ha de fer és començar a retolar en iber tots els carrers, fonts, places i llocs d’Alcoi/Alcoy tal i com, desprès de intensos estudis ha dictaminat el think-tank del PP, seguidament iniciar una immersió lingüística en infantil, primària i secundària per tal que els nostres fills puguen aprendre el nostre idioma primigeni. Jo ja m’he comprat un diccionari Iber-LAPAO, LAPAO-Iber, per començar a fer-me una idea.
Jordi, m’he permés compàrtir el teu post al meu bloc. Volia parlar del mateix tema i t’he afegit com a referència que sempre ets.
http://joanlluis23.wordpress.com/2013/06/26/comunitat-alcoiana/
Gràcies, mestre