Dimarts hi havia bandera verda a l’Albir. M’agraden també les platges de pedra, l’únic inconvenient és que en no res que hi entres ja estàs amb l’aigua al coll. L’aigua, Alcoi. Jean-Marc, cunyat i gascó, i jo ens banyem amb les xiquetes. Uns metres més a l’esquerra un senyor d’uns 65 anys i barba blanca conversa amb un jove en la llengua del país. El gascó li troba una semblança, “Mira, Hemingway”, em diu. Llavors salude el barbut Josep Pérez i Tomàs, qui a partir de hui serà el Hemingway alcoià.
Fem una conversa breu. D’ací a poc es jubila, demane si tornarà a la política ara, diu que no, que l’han temptat, però no té gens de ganes, està tot molt emporcat, el tripartit, quin desastre… Confesse les culpes pròpies, les del Bloc, en l’empastrat i li anomene els companys. “Poques idees i confuses”, és el que opina l’artista del socialisme alcoià. Vol escriure, exposar, fer versos i disfrutar. S’ho ha guanyat el bon home; que vaja bé, capità. “És que era socialista?”, em pregunta el meu cunyat. Dic que sí i dels més bons, dels que es creien la cultura, la tradició, el valencià. Li devem el Tirisiti i la cavalcada reial, jornades de sociolingüística i més coses de trellat.
Ja no queden socialistes com els vells, com els d’abans. No és que foren tots dels nostres, gent pel País Valencià, però n’hi havia un grapat. Els actuals sols s’esforcen per ser una sucursal i el seu valor s’enfonsa com una pedra a la mar.
Tan sols els perdonem quan es jubilen o quan es moren. Com que els que venen darrere els fan no tan sols bons sinó dels millors passa el que passa. I encara passa, passa menys però passa; n’hi de molt bons en altres bandes, i no els perdonarem fins que no es jubilen o es muiren.
Deuen ser coses de ser nacionalista valencià i coherent. I no passa, tan sols, amb els socialistes; passa també amb els catalanistes; amb els comunites o uns altres; i és que no els perdonem fins que no es jubilen, o es fan vaca sagrada que ens interesse, o deixen de fer política o veuen la llum del regne retrobat. I això ho fem els uns i els altres i alguns amb ironia maliciosa. Porca misèria!
Jordi,
Deus estar afectat per la calor estival:
.- lo de que Sou, és el Hemingway alcoià, ho dius como a cosa rara que apareix per Alcoi. Jo tenia entés que era d’Alcoi i feia actuacions espanyolíssimes i poc socialistes (fins fa quatre dies no hem tingut circumvalació, arruinaren urbanísticament el centre d’Alcoi, retardà tot el que pugue les línies en valencià als col.legis públics i ho impedí amb la Xelo Paya en els concertats,…) utilitzant en la parla un valencià desarrelat i foraster, per a fer impossible la normalització.
.- lo de la culpavilitat de Compromís en el trencament, jo parlaria més d’enveja de les cùpules social/comunistes d’Alcoi pels resultats electorals de l’opció del valencianisme polític i l’intromissió en aquesta taula que tenien en exclusivia PPSOE/PC.
.- lo que s’ha guanyat la jubilació, no seré jo qui ho posse en dubte, però el socialisme dels Sous i companyia, els UGTs i el sindicat comunista CCOO, si que han obert la porta a la rebaixa de les pensions i el retràs en l’edat de la jubilació, a gran part de les persones treballadores (obrers, cambrers,… fins i tot “professors” com ell. (la pregunta del teu cunyat gascó, es del tot oportuna) que els pregunten als obrers i cambrers com disfrutaran en pensions de miseria i exposant maons i tallats, per a traure’s un sobre sou.
.- lo que no queden socialistes com ell i la colla dels profitossos, trepes,… en alguns dels casos i d’altres molt pijors que estos. Per a que el calen? tirisiti, cavalcada i jornades, seria llarc de contar.
LO meu igual, ha estat la pujada del baf del timó calent, lo teu igual en un ventilador ho cures.
Salut
Un poema preciós. I vós, un artista genial, i un home bo, fora de tota mida.