Fa 299 anys, després d’una resistència heroica, sostinguda en gran part pels regiments valencians de Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, Barcelona era ocupada per les tropes de Felip V. Conten les cròniques que l’endemà, malgrat la desfeta, els menestrals de la ciutat van tornar a la faena i els botiguers van obrir. És fàcil convertir una gesta bèl·lica en motiu de festa nacional; anar al treball, muntar la parada té menys èpica. Passats tres segles, els catalans estan tan orgullosos d’haver lluitat a mort per les seues llibertats col·lectives com d’haver continuat fent vida en haver-les perdut.

Fa dos nits, escoltava les opinions de la cadena líder de la radiodifusió espanyola. Els tertulians lamentaven la no-elecció de Madrid per a acollir els jocs olímpics de 2020. Un d’ells retreia als aspirants el recurs a la diversió i el bon menjar, es dolia del tòpic, reclamava que Espanya és més que això. Un altre va aprofitar l’argument per a canviar de tema i embastar el COI amb la diada. Comentava Fernando Vallespín que dissabte es va quedar fent zàping i va trobar en TVE l’emissió d’una pel·lícula espanyola del 2006: Desde que amanece apetece. El títol i la trama de l’obra degueren colpir profundament el catedràtic madrileny perquè va afirmar el següent:

“Si yo fuera catalán, sería independentista […] Hay una parte que seguimos asociando a lo racial, a lo nuestro, que tiene mucha caspa, que es muy cutre […] El proyecto independentista catalán claramente es expresión de la necesidad de… un poco la percepción de que hay un barco que se hunde y de que nosotros tenemos un bote aparte y si lo separamos nos podemos salvar”

Eixa és la qüestió. No crec que Mas o Junqueras pogueren explicar-ho millor. Hi ha la possibilitat de salvar-se d’un naufragi i, a més, el desig d’espolsar-se una caspa aliena. La caspa de la honra sin barcos, dels 300 metres quadrats de bandera, “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”, “¡Viva Honduras!”, “…de follar no te libras”, la cabra de la Legió, ¡Gibraltar español!, Cachuli, “Luis, sé fuerte”, el quilòmetre zero, el Toro de la Vega, háblame en cristiano…

Per tot allò de fa més de tres-cents anys i tot això d’ara, a molts no ens fa falta ser catalans per a ser independentistes. Feliç diada, germans.