Home » 2013 » octubre

Monthly Archives: octubre 2013

octubre 2013
M T W T F S S
« Sep   Nov »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Comentaris recents

Tripartits

rafel_i_annaEl passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).

Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).

Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.

I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.

La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.

Tripartit

La reina mora

Reina_moraDevia ser bella com n’hi ha poques, com les reines mores són. Quan la host del malvat Jaume el Barceloní arribà als seus dominis, ai las!, s’enamorà d’un cavaller cristià i ell d’ella. El cor o la fe, l’amor o la sobirania, és una aspra disjuntiva. Incapaç de resoldre, la reina es llançà des d’una finestra del seu castell. El salt va ser tan gran com el seu turment, anà a caure uns quilòmetres més enllà. L’impacte reial no fou en va: féu brollar una font que encara raja abundosa i clara. Tot això s’esdevingué, és cosa certa, a Benifairó de la Valldigna. Prova de tot el que dic és que, si hi aneu, trobareu com a altiu testimoni el castell de la Reina Mora.

I els moros serien mudèjars i després moriscos. Els havien batejat, però continuaven creient en el profeta. Conta un inquisidor que en una remota parròquia, on tota la feligresia era morisca, les mares pessigaven els nadons quan el rector alçava el pa transsubstanciat ja en cos de Crist. Així els xiquets ploraven i tot el temple era befa de la nostra fe catòlica, l’única vertadera. Açò també és ben cert.

Arribat el moment, en l’hora terrible de l’expulsió, alguns moriscos es rebel·laren. No els sostenia només la ràbia, creien fermament que un guerrer muntat sobre un cavall verd, que és el color de l’islam, vindria a combatre al seu costat i que cap exèrcit cristià els podria véncer. Era una mena de sant Jordi en versió morisca. Si voleu vore el Cavall Verd, aneu de la Vall de Laguar a Benigembla, que allà és on els avalotats es feren forts.

Potser aquell guerrer que els salvaria havia de ser al-Azraq retornat a la vida. El cabdill moro mort a Alcoi va ser un maldecap constant per al rei Jaume i per als cristians acabats d’empeltar en esta terra. Entre les marines i les valls d’Alcoi i d’Albaida va fer la seua vida i va senyorejar moltes places. Justament en estes comarques del nostre migjorn, fins fa ben poc les mares encara feien por als xiquets dient-los que se’ls emportaria el Drac. Vet ací l’al-Azraq històric convertit en el Drac llegendari.

La història és brutal a voltes, la llegenda l’endolcix. Tot açò i encara més és el que misser Labrado ens contà a més de cent. Moltes gràcies, amic Víctor, per tota la gràcia que tens.

03_oct_13_conf_VGLabrado