Home » 2013 » novembre

Monthly Archives: novembre 2013

Tu quoque, Universitas Lucentina!

uroborEl pròxim dissabte començarà Festitíteres, el festival de titelles que organitza l’Ajuntament d’Alacant. Apunteu la funció del dimarts 3 de desembre, a les sis de la vesprada, a Les Cigarreres (5 euros): Macianet del Canyot. Entre els 15 espectacles d’enguany és l’únic que, pel que podem deduir del programa, serà en valencià. Això de no programar obres en valencià o programar-ne poquíssimes és un costum bastant trist al sud de la Carrasqueta. I no crec que siga per falta de públic o de companyies, deu ser per inèrcia, perquè sí, sempre el peix que es mossega la cua, l’urobor maleït que va descriure Plató.

De clàssics va la cosa. La Universitat d’Alacant, juntament amb l’Ajuntament d’Elx, ha organitzat per al mes de maig un certamen de teatre grecollatí, que tindrà lloc al jaciment de l’Alcúdia i pel qual s’espera que passen prop de 20.000 persones. Enhorabona als impulsors. I, de les 11 obres de l’actual programa, quantes es representaran en valencià? Una? No, cap. Sabíem que, en la seua agenda, l’alcaldessa Mercedes Alonso (PP) ha apuntat la promoció del valencià ad kalendas graecas, però que la Universitat bega l’aigua del Leteu en este aspecte em dol més encara.

En saber-ho, m’he sentit acoltellat com aquell tirà i he pensat “Tu també, fill meu!”. Bé, estem acabant novembre, d’ací als idus de maig hi ha temps per rectificar, al cap i a la fi errare humanum est.

Tomàs Perelló

Aplec_Marina_2013Si no haguera nascut a Alcoi, crec que m’hauria agradat nàixer a Dénia. Aquella ciutat oberta a la mar nostra és petita, agradable de passejar, carregada d’història. Té una bona i àmplia oferta de restauració, recomane el Miguel Juan, taverna degana de la població, per als arrossos i les tapes tradicionals, i el Baret de Miquel, per als amants de la cuina d’avantguarda. Per a menjar i beure vora mar teniu la plaça del Raset, on tots els portals han sigut ocupats per botigues, pubs i restaurants. Tots? No. Com en els còmics d’Astèrix, el número 17 del Raset resistix l’embat de l’oci fet negoci, és una casa normal i corrent. Allà vivia Tomàs Perelló, periodista, dolçainer, agitador cultural, president de falla, militant del nacionalisme polític i un dels millors tios que he conegut mai.

Puc assegurar, perquè jo l’acompanyava, que Tomàs va ser el primer valencià a entrar al parlament d’Estrasburg enrotllat en una manta morellana; poderosa imatge del que volem: ser escoltats i reconeguts al món, sense renunciar a la tradició que ens abriga. Amb el Dacsa i la resta de la seua colla deniera, va innovar el món de la festa impulsant la Penya Fallera Foc a la Barraca, una espècie de comissió alternativa i descreguda (tolerada per l’autoritat competent), en què casal i monument eren un tot. Fent honor literal al seu nom, la nit del 19 de març cremaven la barraca on s’havien ajuntat els dies previs. També devem a Tomàs l’Aplec de la Marina, l’homenatge que Dénia fa als seus defensors durant la guerra de Successió.

L’Aplec mereix un paràgraf a part. En dos o tres ocasions vaig participar en la recreació històrica de la rendició de la ciutat. Impressionant. Anàvem a vestir-nos a la torre de la Pólvora i, per a maulets i botiflers, Tomàs havia parat taula: coques de pèsols i ceba, de tomaca i pebrera, pastissos, mistela, cava i whisky. Això per a esmorzar un diumenge de matí. Després de la representació, venien els parlaments. La foto que hi ha al peu d’esta entrada, potser una de les últimes que li feren, està presa just en el moment en què Sebastià Garcia, aleshores diputat provincial del Bloc, agraïa a Tomàs tot el seu treball i els assistents l’aplaudíem.

Tomaset per a alguns, Tomasot per a altres, Miquelet també li deien per ser Miquel el seu segon cognom. Lo de Tomàs va ser una gran pèrdua, xe! I ja han passat més de deu anys. Poc després de la seua mort, els dolçainers estrenaven una marxa que porta el seu nom. A la plaça del Consell no cabia ningú més; el poble se l’estimava, no exagere quan dic que s’hi mereix un carrer.

De moment i si podeu, aneu este diumenge a Dénia i assistiu al seu Aplec.

Tomas_Perello

99

M’enganyà des del primer dia. Em va dir que seria una cosa i va ser tota una altra. Per culpa seua entrava a casa gentola impresentable: xulos i fulanes fluixos de bragueta, bròfecs de crit fort, polítics de ponent i d’altres aponentats, pallassos sense gràcia, flamenques ben poc flamenques, el festival de l’OTI… Allò era un infern, en la tómbola del món catòdic m’havia tocat la penyora. Es gastava els diners que no teníem, era mentidera, tendenciosa, maquinadora, puta, beata, coenta i no sé quantes coses més. Però jo l’estimava, l’estimava, sí, perquè era meua.

Ara que me l’han morta, vull oblidar tot això. Recordaré tot el que em vas donar de bo, tot el que vam viure junts quan jo et mirava al ulls i tu em parlaves la meua llengua. L’humor de Joan, la Bola, els dibuixos tots —Shin Chan en valencià em resulta més graciós que en dialecte barceloní—, la saviesa d’en Pellicer, magnífics documentals de la BBC doblats en un valencià correctíssim, els documentals de producció pròpia, Remeis al rebost, Cor de festa (pobre Julio, se n’anà sense aprendre a pronunciar les vocals obertes), les retransmissions de la Calvalcada, i les del Misteri d’Elx, Trau la llengua, Gormandia, les sèries, jo no veia l’Alqueria, però ma mare sí, Maria Abradelo com a exemple d’integració…

Descansa en pau, estimada RTVV. No ressuscitaràs al tercer dia, serà cosa d’any i mig. Seràs el Nou Nou i seràs per fi la nostra, de tots.

Canal_9