No passaran!
A contracor i en nom d’eixe ideal que que fa germans als amics, el jueu francés Max Fridman va tornar a Catalunya durant la tardor de 1938. Abans havia combatut en la guerra com a brigadista internacional. La desaparició de l’italià Guido Treves, també jueu i brigadista, va ser motiu del retorn. L’escenari era trist, desesperat. La República estava sola, els franquistes avançaven, a l’Ebre la legitimitat altiva plantava cara a una superioritat indigna i, enmig de tot, periodistes compromesos, descreguts o temeraris feien perquè el món sabera què hi estava passant. Com si el món no n’estiguera al corrent i callara confiant que la bèstia feixista s’acontentaria amb eixe pobre bocí anomenat Espanya.
Fridman va haver de bregar amb comissaris polítics, russos, quintacolumnistes, espies, representants de la Creu Roja Internacional, aviadors, pontoners, irlandesos, rabins… per a finalment trobar el que va trobar. No us ho diré. Al cap i a la fi, tot és mentida. O potser no, Max Fridman només és real en les pàgines del còmic, novel·la gràfica, si voleu. Però és plausible que algú com ell i la seua aventura pertanyeren a la història i no a la ficció. Recomane, per tant, el llibre de Vittorio Giardino al públic en general i especialment a professors, estudiants i idealistes desenganyats.
No passaran! es titula. I, sí, també el teniu en castellà en l’editorial Norma. Ben documentat, ben prologat i amb la llista de bibliografia que ha consultat l’autor. Això s’agraïx. Cada capítol comença amb alguna dita real i significativa. Per al segon (“Riu de sang”), Giardino va escollir aquella d’Unamuno que, abreujada, tots coneixem. Degudament ampliada, la faig meua i us la deixe ací:
Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaríais algo que os falta: razón y derecho en la lucha.
Mesquinesa
Luxúria, golafreria, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els set pecats capitals. A l’altre costat de la balança hi ha les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Els uns i les altres no són esmentats en la Bíblia, són cosa del primer cristianisme. El papa Gregori el Gran en va fixar el nombre i des d’aleshores i abans pugnen per governar l’esperit i les obres d’homes i dones. És el mal (els pecats) més fort que el bé (les virtuts)? No, més fort no; més ràpid, més fàcil, més seductor. Açò últim tampoc ho diu la Bíblia, ho diu concretament Yoda, que per a alguns amics meus —tan ateus com cinèfils— és una espècie de sant pare del cel·luloide. Té raó el mestre jedi, en són molts els que seduïts pel costat fosc proven d’arribar ràpidament i fàcil al lloc que en secret anhelen.
Als pecats gregorians afig jo la desmemòria i la ingratitud clàssiques i el més modern postureo, la intenció indigna d’aparençar. Combinats els tres, donen lloc a la mesquinesa, que és, segons l’etimologia i el bon criteri, pobresa moral i de l’intel·lecte. El somriure conjuntural per on regalla la mala bava estructural, vistosos estampats per a tapar tristes grisors, parlar foradat, rictus incòmodes, posats de grans gestors de la cosa pública, ministrets d’un regne pudent d’harpies llepones i faunes estiracordetes.
Roja a Fabra, blanca a Barcina.
El PSOE ja té candidatura per al Parlament Europeu, el PP no. Hui Elena Valenciano, cap de llista socialista, ha acusat els populars de covards, sosté que cap d’ells està disposat a donar la cara per Rajoy. També ha dit que les eleccions europees han de ser “el principio del fin de la derecha”. Així, sense sigles, la dreta en general. Supose que deu ser per la dimensió continental dels comicis. A grans horitzons, grans reptes: cal acabar amb la UMP francesa, la CDU alemanya, la Fine Gael irlandesa, el Partido Social Democrata de Portugal, la Platforma Obywatelska polonesa, el Kansallinen Kokoomus finlandés, els Moderaterna suecs… Això per no parlar de l’extrema dreta, encarnada per partits com el Front National francés, que deu bona part de la seua consolidació a François Mitterrand (1916-1996), president socialista entre 1981 i 1995.
Oïda la senyora Valenciano, haurem de convindre que la Unión del Pueblo Navarro és un partit d’inspiració marxista, directament trotskista o vés a saber si mig maoista. Mireu, jo no sóc precisament democristià, però cada vegada estic més en el plantejament de sant Jaume: “Si no es demostra amb obres, la fe és morta” (Jm 2,17). I és que, ja ho sabeu, els socialistes han donat carta blanca a Yolanda Barcina per a continuar governant Navarra, a pesar de la corrupció i en contra del desig general de la població i dels seus propis militants. Tot això coincidia en el temps amb l’elecció, en primàries obertes, de Ximo Puig com a candidat del PSPV a presidir la Generalitat Valenciana i amb una manifestació per a traure targeta roja a Fabra, convocada també pels socialistes valencians. Fou tot la setmana passada i Elena Valenciano va proclamar que, des de Morella, Puig iniciava “la reconquista de la Comunidad Valenciana para la izquierda”. Així, sense sigles, l’esquerra en general. Doncs això, aneu amb compte, no siga que, pensant que voteu esquerres, només estigueu votant PSOE.
Història i mite en el 8 de Març
Feliç 8 de Març a totes i totes. Hui la Plataforma Feminista d’Alacant convoca la ciutadania a la manifestació que arrancarà a les dotze, hora de l’àngelus, des de la rotonda de l’Estrella. En estos temps de manifestacions diàries, s’agraïx que la Plataforma plantege la seua amb un punt didàctic i innovador: serà, a més, una mena de desfilada històrica. L’objectiu és fer un recorregut per les tres onades feministes que, del segle XVIII ençà, ha conegut el món. Abillades segons l’època que encarnen, hi haurà dones amb perruques il·lustrades, rigoroses senyores sufragistes i vigoroses fèmines FEMEN. Bé, si voleu saber-ne més feu clic ací.
Vista la història, anem al mite. No he entés mai per què el feminisme ha adoptat l’emblema de Venus com a símbol primordial. El cercle amb la creueta davall representa això: l’espill de la deessa romana. Si el cercle està rematat per una fletxa representa el sexe masculí. El cercle i la fletxa són l’escut i la llança d’un guerrer hoplita, els atributs de Mart (Ares per als grecs), déu de la guerra. Els dos símbols apareixen entrelligats en el nom d’una coneguda marca de preservatius. El primer a utilitzar-los ―els símbols, no els preservatius― va ser el científic Carl von Linné, per a distingir femelles i mascles en la seua taxonomia.
Bé, no m’agrada que Venus simbolitze les dones i Mart els homes. Venus no té infància, és presumida, susceptible, vanitosa i infidel. I Mart? Mart és un cabronàs violent i intractable. Vull canviar de mite, m’apanya més Apol·lo, déu de la bellesa masculina ―del tot escaient en el meu cas―, la música i la poesia. Em conformaria també amb Hermes (Mercuri), missatger, comerciant, orador, mentider i un poc lladre. Però Mart no. Per al sexe femení plantege Diana o Atena, totes dos valentes i rebels, però preferiria que fóreu vosaltres les que triàreu de la mítica parada.
L’abraçada
La gana em va dur, fa una setmana, a dinar al restaurant de la Politècnica i l’atzar va fer que allà coincidira amb quatre prohoms migjornals: Ferran Robles (Universitat de València), Brauli Montoya (Institut d’Estudis Catalans), Joan Borja (Institut Juan Gil-Albert) i Jordi Colomina (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Tots quatre estaven al campus per a presentar l’obra El dialecte d’Alacant. Contribució al coneixement del valencià. Atés el disbarat que convertix els lingüistes en herois, la broma era obligada. Assenyale l’alcoià amb eixe gest perdonavides que es fa amb l’índex i el cor després d’apropar-te’ls als ulls i dic: “Jordi, el Consell Jurídic Consultiu i jo t’estem vigilant”. Borja m’acaba la gràcia: “Entre el Consell Jurídic i Jordi Davó, és millor tindre d’enemic al Consell Jurídic”.
Jo no sóc enemic de ningú, però sé amb qui cal estar i, des que començà a gestar-se, he fet costat a l’AVL. Ara els volen pelar per dir que el cel blau i que el valencià és català i viceversa. Podrien buscar les definicions de lladre, corrupte, prevaricador i botifler i, per a contextualitzar els termes, mirar-se a l’espill. Quina visió més tètrica. Este país necessita imatges positives, il·lusionants. Precisament com la que ens han regalat, amb motiu de la publicació del Diccionari Normatiu Valencià, els acadèmics Colomina i Ahuir.
Ací els teniu abraçats. Ni Klimt, ni Genovés, ni Maroto i Espartero havien aconseguit, sobre el llenç o els camps de batalla, una representació tan vívida i veraç de la reconciliació, la unitat i l’amor. Mireu-los i guardeu este moment als vostres cors com una revelació. Fa vint anys potser no es coneixien i de segur es menyspreaven, però ara la llengua els ha unit i els abraça com unix i abraça a tots els que l’estimem de veritat, la defenem onsevulga i la usem diàriament. Abracem-nos doncs, valencians de bé; ells tenen imputats, nosaltres tenim futur i ja tenim Diccionari.
Comentaris recents