Home » 2014

Yearly Archives: 2014

agost 2020
M T W T F S S
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Comentaris recents

I’m Spartacus! (jo també em presente a les primàries)

camis_de_gloriaAbans i després de tindre el reglament necessari i disputat, hi ha hagut una allau de correus electrònics, notícies, blocs i, sobretot, publicacions en xarxes socials de companyes i companys que anunciaven solemnes: “Em presente a les primàries de Compromís”.

Sóc jove —bé, relativament jove—, però tinc edat i anys de militància suficients per a recordar aquells temps en què, quan arribava l’hora de triar candidats, tothom i totdon es posava de perfil, havia eixit a comprar tabac o tenia un pudor que li ho impedia o una parella que no ho acceptaria. Quan per fi aconseguíem l’heroi, algú de l’executiva (ço és, dels qui executen) preguntava al valent: “Vols que t’embenem els ulls o preferixes mirar fit a fit l’implacable escamot de la realitat electoral?” Recordeu l’afusellament de soldats innocents en Paths of glory? Doncs més o menys així anava la cosa.

Ara la trama ha canviat, però continuem amb Kubrick com a director i Douglas de protagonista. Açò és Spartacus. En apropar-se les eleccions municipals i autonòmiques una legió de militants s’ha oferit com a candidat, semblava l’escena aquella del “Jo sóc Espàrtac”, i un altre “jo sóc Espàrtac”, i al fons de la sala “jo sóc Espàrtac”, i aquell que quasi no parlava en les reunions prorromp “jo sóc Espàrtac” i tres joves coratjosos acabats d’arribar criden a l’uníson “jo sóc Espàrtac”, i un que ve fart del PSOE es suma a la jovenalla “jo sóc Espàrtac”… Què voleu que us diga? M’he deixat dur per l’ànim, per l’alegria, per l’espenta i he proclamat “jo sóc Espàrtac”. Sí, amigues i amics, jo també em presente a les primàries de Compromís.

EspartacNo tot ha sigut un impuls irrefrenable, mesos abans l’amic Juli Martínez em deia “presenta’t tu també; si ixes seràs un bon diputat”. Us assegure que el xic no s’esplaia afalagant el personal i, després de tants anys, no té motiu per a ensabonar-me. Així és que, si Juli m’ho diu, jo em presente a les primàries. Per què? Perquè este país mereix un govern honest, eficient i que pose les institucions al servei de les persones, especialment les més desafavorides, que en són moltes malauradament. Perquè els valencians som molt més que una divisió administrativa espanyola, estem ací abans que Espanya existira, som una nació d’Europa i ja toca ser conseqüents amb això. Perquè, com Espàrtac mateix, estem farts de treballar per a uns lladres i volem ser amos del nostre futur. Tu també eres Espàrtac.

No vull acabar esta entrada sense fer públic el meu agraïment als 23 amics i companys de Compromís que m’han avalat per a ser candidat en estes eleccions primàries. Ells són Tomàs Mestre, Pep Pastor, Andreu Vidal, Anna Dèlia Gisbert, Edith Guerrero, Isidoro Vila, Jordi Botí, Fermí Gilabert, Ana Camarasa, Paco Blay, Pedro Sánchez, Salva Puerto, Joan Lluís Escoda, Juli Martínez, Joaquim Navarro, Josep Escolano, Josep Crespo, Robert Company, Enric Barba, Robert Escolano, Ximo Tur, Noè Galiana i, amb l’emblemàtic número 23, en el tancament d’esta llista d’afectes, Josep Forcadell. A tots vosaltres, i als qui m’hauríeu avalat, però no vau poder, moltes gràcies. M’esforçaré a fer-ho bé.

Primary Colors

Primary_ColorsPrimary Colors és una pel·li de 1998 inspirada en l’afer Clinton-Flowers. No passarà a la història com un gran thriller polític, però es deixa vore, entreté. Les primàries de Compromís també estan molt entretingudes, però es mouen més en el gènere del drama, el suspens, la comèdia romàntica i el cinema experimental, eixe que la major part de la gent no entén. Per a fer memòria del que ha passat i establir paral·lelismes amb el sèptim art, recomane el bloc de l’amic Juli Martínez, té millors referents que jo.

Ara bé, ¿de veritat feia falta això de les primàries? Vull dir que la cosa està mitjanament clara des de fa temps: Mònica Oltra serà la candidata a presidir la Generalitat. Per a compensar-li l’emblemàtica cessió, el Bloc rebria la capçalera de la circumscripció d’Alacant, mantindria la de Castelló i situaria Enric Morera, líder de la formació nacionalista, just darrere d’Oltra. Així ho prevéiem i així serà. La dilació a parir, i pair, el reglament de primàries ha restat força a Compromís i ha contaminat molt l’ambient, en sentit literal, si es tenen en compte els desplaçaments a València dels membres d’executives, comissions, permanents i consells.

Hi ha, a més, la qüestió local, resolta gràcies a la generositat del Bloc de Castelló i amb algun col·lectiu important, com ara el de Sant Vicent del Raspeig, que té alcaldable des de fa dos mesos i sense primàries ni ganes de fer-ne. Bé, sembla que els candidats a unes llistes i altres hauran d’aconseguir un cert nombre d’avals per a ser-ho i després ocuparan el lloc que els haja correspost, segons el nombre de vots obtinguts telemàticament i presencial i la prelació que els assignen els votants.

Però no serà tan fàcil. La Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes pot fer variar el resultat de l’elecció, si no s’ajusta als seus manaments. Un embolic que podíem haver-nos estalviat i que farà que els militants més coratjosos de la formació, els qui haurien de dedicar-se ja a guanyar nous votants i explicar el programa de Compromís, esmercen temps i esforços a buscar amics, coneguts i saludats que s’inscriguen en les primàries i els donen un bon lloc en el rànquing. Tan banal en alguns casos, potser, com allò de fer clic en M’agrada.

Consell_Compromis

Amaiur

AmaiurL’any 2005 l’editorial Salvat publicava, amb el marxamo de la prestigiosa Routard, una guia del País Basc i Navarra. Com que també inclou informació sobre Iparralde ─alguns en diuen País Basc francés─, tenim a les mans una guia de tota la nació basca, els set territoris a nord i sud dels Pirineus, Euskal Herria al complet. A la pàgina 293, hi ha una breu referència a Amaiur, un dels pobles de la vall de Baztan:

Amaiur-Maia: un pueblo precioso al este de la carretera, célebre en toda Navarra por haber sido el último foco de la resistencia contra la anexión de Castilla, que cayó en 1522. La verdad es que, por el número y el tamaño de sus casas blasonadas, no debía ser precisamente un pueblo de pacíficos labradores.

Si el recorreu des de l’entrada, al final trobareu l’estela que us he posat a l’esquerra. La inscripció, en llatí i èuscar, és el lema dels infançons de l’alta Navarra: “Pro libertate patria, gens libera state”. Podem traduir-lo més o menys així: “Dempeus els homes lliures per la llibertat de la pàtria”. I és que aquelles juntes, nomenades al marge del monarca i elegides tan democràticament com permetia l’època, defensaven els costums i usos del poble i al poble mateix contra els abusos del rei i l’alta noblesa.

Huit segles han passat i no canvie jo totes les constitucions, els codis, els reglaments, els dictàmens, les fiscalies i els tribunals embullats d’ara per la senzillesa d’aquella proclama: homes lliures, poble lliure. Si la suma de les llibertats individuals vol la llibertat col·lectiva, el resultat és imparable.

Juan Antonio el d’Aspali

L’Organització Mundial de la Salut definix la síndrome d’Asperger com un “trastorn generalitzat del desenvolupament, de caràcter crònic i sever, que es caracteritza per desviacions o anormalitats en les capacitats de relació i comportament social”. Fa uns mesos entrà Valentí al despatx i ens va dir “Dilluns vindrà de pràctiques un xic amb Asperger”. “I això què és?”, pregunte jo. Robert em donà la resposta, millor que la de l’OMS i molt concisa. “Caguentot! Com si no estiguérem bastant trastornats en este servei últimament.” Açò últim només ho pensava o potser ho vaig dir, no ho recorde.

I arribà Juan Antonio, un xic seriós, faener, responsable i de Petrer. Sí, també té Asperger, però sobretot és faener, responsable i de Petrer. Tan seriós, tan seriós al cap d’un parell de setmanes no estava. M’havien dit que no li fera broma, que “si, a una persona amb Asperger, li dius «si t’agarre et mate» pensarà que el vols matar de veritat i arrancarà a córrer”. Res d’això, almenys en este cas. Un dia es presenta allà una de les treballadores d’Aspali per a saber com li va i diu el tio: “Muy bien aquí, la verdad, estupendo; me toca sufrir la tiranía de Jordi, pero muy bien”. “Seràs bord, si t’agarre et mate!” replique jo. No arrancà a córrer, arrancàrem a riure i prou.

Tots els del despatx 3 ─o és el 2? No ho recorde─ celebrem haver conegut Juan Antonio, haver treballat amb ell i saber de primera mà què és això de l’Asperger. També el trobem a faltar. Amb tant de practicant, becari i col·laborador que va i ve, però no es deté, no guanyem per a comiats, lamentacions i abraçades. Sóc molt sensible, què voleu? No se’m fa el cor dur.

Acabe ja. Un aplaudiment a la Universitat pel conveni amb Aspali, molt d’ànim i reconeixement a Aspali pel treball que fan i molta sort a tu, Juan Antonio. Eres gran, xe!

amb_Juan_Antonio

Isabel

estrelladedavidTal dia com hui, més o menys, però de 1469, tenia lloc una boda que faria història, que marcaria el destí del món: Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es donaven, com diu ara la premsa rosa, el “sí que vull” a Valladolid. El casament en qüestió i tot el que s’esdevindria amb la feliç parella és per al nacionalisme espanyol una fita, ço és, un mojón. Unió de corones (no de regnes), conquesta de Granada, expulsió dels jueus, descobriment d’Amèrica… És innegable que tenen les seues raons per a estar-ne desvanits. “De Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera…”.

Però no vull parlar d’història, sinó d’espectacle, d’entreteniment, de cultura de masses. La tele, les sèries de la tele ens han fet creure que la transició va ser una cosa més familiar i amable que complicada i dolorosa, gràcies a Cuéntame. I el franquisme? El franquisme, el va passar mitja Espanya en el bar El Asturiano. Podeu contradir-me, dec haver vist tres o quatre episodis d’Amar en tiempos revueltos i cap de Cuéntame. No és només perquè Imanol Arias m’embafe més que un cocotet de massapà, és que no m’agraden les sèries. Ho confesse: no sé de què va Juego de tronos.

Però hi ha coses que m’encenen. Passe que les sèries, com els historiadors en general, dibuixen el passat com més s’adequa a la seua visió del present, d’acord. El que no puc encaixar és que l’actriu que encarna a Isabel la Catòlica semble eixida d’un anunci d’Intimissimi i el rei consort tinga més cara d’Hugo Boss que de Ferran el Catòlic. Però, ai, las!, les mosques, la brutícia, la caspa, la foscor… són les grans oblidades de les recreacions historicotelevisives.

En fi, sempre ens quedarà el teatre. Fa tres anys vaig vore a Alcoi, capital valenciana de les arts escèniques i de tantes arts més, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel, de la companyia catalana La Calòrica. Ací va la sinopsi del muntatge:

Pobra Castella… Després d’una vida de triomfs que l’han dut a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els últims dies sense saber qui la succeirà en el tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort, d’altres pateixen el tracte injuriós dels seus esposos. Tan sols queda un cap a la terra on es pugui cenyir la corona de Castella, el cap pertorbat de la princesa Joana. Una explosió grotesca sobre l’home i les passions que porta dintre. Una tragicomèdia sobre el poder i la vergonya, sobre la ridícula brevetat de la vida i l’evidència insuportable de la mort.

Un dels punts que et sobta a penes s’ha alçat el teló és que el paper d’Isabel la Catòlica és interpretat per Aitor Galisteo-Rocher. Sí, un home. Això conferix al muntatge molta conya i molta veracitat, perquè per a la nostra correcció política és inconcebible que una dona traïsca la família, sostinga la guerra i desnone a uns quants milers només per no menjar porc i tallar-se el prepuci. No, això només ho pot fer un tio. Bé, recomane als directors, programadors i supergestors culturals que em lligen que incloguen esta obra com a substanciós aliment de la ferotge platea. I, com diuen els de la faràndula, “molta merda”… a tots i totes.

Non possumus

martyrsEl llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).

Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.

La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.

Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.

Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?

Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.

Saor Alba

AyeEscòcia lliure. No ha pogut ser ara, potser més endavant, unes quantes generacions, les pròximes eleccions, ja vorem. Els que simpatitzàvem amb el sí a la independència escocesa estem decebuts, bàsicament perquè creiem que un poble, per a garantir-se la pervivència en el futur, ha de ser amo del seu present. Hi va guanyar el no i només hem pogut celebrar la democràcia, que ja és molt. Ací fa quasi quaranta anys que estem celebrant la Constitució, que ja és massa. Els que sí que ho han celebrat, més que Cameron mateix, són els unionistes espanyols. Quina festa argumental! Estic convençut que la seua adhesió a la integritat territorial del Regne Unit es mantindrà incòlume quan el premier o algun membre de la família reial britànica visiten Gibraltar.

Una de les premisses més suades, ara i abans del referèndum, és que Escòcia i Catalunya són realitats diferents, completament diferents. I tant! El que passa és que per a completar el sil·logisme els falta la premissa major: el Regne Unit i Espanya són realitats molt, però que molt, molt diferents. I no em base només en la negació espanyola a donar veu i urnes als catalans, hi ha molt més. Està la història. Si visiteu Escòcia, trobareu en quasi tots els pobles un soldat de ferro, empunya un fusell i al cap du el casc Brodie. Al pedestal que sosté al soldat, hi ha inscrits els noms dels joves que la localitat va perdre en les dos grans guerres del segle XX.

En nom de l’imperi de Sa Graciosa Majestat s’han fet moltes crueltats, però això no lleva que esta gent va ajudar a derrotar els nazis. Coses així cohesionen molt. A Espanya, en canvi, no hi ha massa monuments amb soldats d’infanteria; amb generals sí que n’hi ha alguns. Deu ser perquè l’última batalla guanyada per un exèrcit espanyol a un d’estranger és de l’any 1801, durant la brevíssima i veïnal guerra de les Taronges. Per cert, ¿quan complira Espanya el tractat de Viena i retornarà Olivença a Portugal? D’aleshores ençà, les úniques victòries de l’exèrcit espanyol han sigut infligides al poble al qual havia de servir. I d’això els catalans, i també nosaltres, en sabem prou. Coses així distancien molt.

A més hi ha l’espoli fiscal, el menyspreu a la llengua pròpia, l’etern ajornament d’infraestructures necessàries, el deute històric, la supèrbia habitual, la fal·làcia filtrada abans de l’elecció, “Acaban de agredir a Artur Mas. Tú también le tienes ganas… ¿eh?” i tot el que no dic i tot el que vindrà. Definitivament, Espanya no és el Regne Unit. Per això si els unionistes a Escòcia han guanyat dient que no valia la pena córrer el risc, és molt probable que els independentistes a Catalunya guanyen perquè sí que val la pena córrer el risc de separar-se.

 

Tattoos

Long_John_SilverDoncs sí, quan vaig a la platja m’identifique amb la gent gran i menuda. Ancians i xiquets són els únics que no van tatuats. Encarem el tema. Quan jo era xicotet només es tatuaven dos classes d’hòmens: els legionaris i els presos. Allò devia ser obra de gent poc professional i equipada perquè el resultat era verdós i poc definit. Els missatges més repetits, segons el cas, eren “Soy el novio de la muerte” i “Amor de madre”. Quant a les imatges, hi havia sobretot cristos semblants a Camarón, sinistres calaveres, àncores, pergamins…

El temps passà i els i les punks s’uniren al grup de tatuats, amb la qual cosa s’aconseguia una certa igualtat de gènere tatuat i es consolidava la creença que per a tatuar-se u havia de ser un poc contestatari, antisocial, malote… A l’anàrquica A dins del cercle, s’uniria poc més endavant l’Oi! dels skins i, segons amb quin peu colpejaren, símbols nazis o antifeixistes. L’esperit outsider de tatutats i tatuades continuava vigent.

Ara ja no. Ara es tatuen gatets i gossets, no cal ser de cap tribu urbana. Per cert, en queden? I amb la universalització del tatuatge va nàixer una nova veta de mercat (algun efecte positiu havia de tindre la cosa, ara hi ha qui s’hi guanya la vida) i arribà la infinitud icònica: dracs, motos, sirenes, donyets, flors, mandales, mapes, papallones, alfabets estranys… “Què és això que dus a la cama?”, pregunte a l’alumne, “És Vicent en èlfic”, respon el xicot. Quasi em cague garró avall. No podem imaginar, ni Tolkien ni jo, un elf anomenat Vicent. Quins poders tindria? Fer paella amb pa de lembas? Encendre una mascletà sobre el foc de Mordor?

Bé, llevat del turisme anglés que ens visita (allà el tattoo és una tradició secular), l’edat mitjana dels tatuats i tatuades locals és relativament curta. Són joves i això fa que el colibrí a la regata o la inscripció japonesa al turmell no els paren del tot malament. Però, ¿què passarà d’ací a quaranta o cinquanta anys, quan la fada guerrera i l’intrèpid samurai vagen a fer-se una mamografia o revisar-se les varius? Potser la moda haurà passat. Pot ser, també, que el metge o la metja siguen gent de la broma i, en vore aquelles figures arrugades, diguen al pacient: “Què? Com està el vell Long John Silver? Salude de la meua part eixe coix maleït!”.

Falten pocs dies perquè em visite el pirata Cantó, amo del dragó amb què tanque l’entrada. Quan me’l trobe a la porta de casa, què hauria de fer? Li servisc un rom o li done directament la taca negra?

DraCanto

Call of Duty PSPV: the Neverending Battle.

Call-of-Duty-Ghost1De moment és només un rumor, però com més va més força cobra la possibilitat que la nova versió del mític videojoc bèl·lic Call of Duty tinga com a escenari el Partit Socialista del País Valencià. “És insòlita la capacitat destructiva que genera esta formació política. Proven de fer paus, però sempre acaben matant-se els uns als altres. Estem davant d’una ferocitat paradigmàtica”, han manifestat els dissenyadors d’Infinity Ward. Un altre dels atractius de la federació valenciana del socialisme espanyol és “la quantitat de faccions en conflicte. Això enriquix la trama i aporta a l’aventura, més enllà de la lluita oberta, el risc de les traïcions i les aliances. Call of Duty PSPV no és únicament una pluja de bales i ganivetades, hi ha molt de joc psicològic. Estem segurs que donarà moltes hores d’entreteniment.”

Sí, sí, tu riu-te del paràgraf anterior, però digues ara si no podria ser veritat. El congrés extraordinari de la unitat hauria sigut de veritat extraordinari si el PSOE n’haguera exit unit. Però si el tot presenta fissures per la part de Madina i Pérez Tapias, ¿com no havien de tindre ací fractura completa? El titular d’ahir ho deixava clar: “La bronca de los socialistas en la provincia arruina el intento de Puig de unir al PSPV”. Pobre Ximo, xe! Després la cosa s’explica. Resulta que, segons David Cerdán, secretari general provincial ─el càrrec té un no sé què de jefe de centuria falangista─, “Aquí hay una apuesta clara de Valencia contra Alicante”. Nyas, coca! Ja estem amb la matraca victimista i provinciana de sempre. La que van inventar ells i Zaplana utilitzà per a consolidar-se en el PP i arribar a president de la Generalitat. Esta gent no aprén.

El dia que José Blanco va imposar en un altre congrés federal l’organització per províncies no sabia que això afectaria negativament el PSPV. O potser sí, vés a saber. L’estructura comarcal  ─m’ho confessa un amic socialista─ és la que els valia i els continua valent. Però ara tenen un capitost més, el provincial, i això dóna ales. El greuge, real o fictici, ajuda a legitimar-se i així els va. L’endemà de la proclamació oficial de Sánchez el Guapo, el votant valencià percep que ací la lluita continua, però no la que haurien de fer al PP, sinó la que fan entre ells. Oficialistes, madinistes, lermistes, ciscaristes, cerdanistes, franquistes, alartistes… cal un màster de l’univers socialista per a entendre què els passa de la Sénia al Segura.

Bé. “L’acció recorrerà els despatxos de les Corts i Blanqueries, els carrers del centre històric de València. Després es traslladarà a l’Ajuntament d’Alacant, al Palau Provincial, als pubs més cool del barri antic i la Volvo, al menjador d’El Jumillano, a alguna romeria… L’emoció està garantida.” Endavant, compañeros y compañeras, feu província. Nosaltres continuem fent país, País Valencià.

cutreprovincianismePSPV

Llit de canonge

Segons el Diccionari, un llit de canonge és “aquell on cap còmodament una persona i, fins i tot, dos”. Sí, un llit de cos i mig, però ¿per què en diem de canonge? Ací va l’explicació que em van fer. En teoria, el vot de castedat impedia al canonge tenir solaç carnal; la pràctica eren ─i són─ figues d’un altre paner. Un llit de matrimoni a casa del canonge resultaria indecorós de cara a la feligresia, però de cul el clergue podia necessitar al jaç sis pams d’amplada, que eixes són les mides que l’altre diccionari atorga al catre en qüestió.

Amb tot, el llit de canonge deu resultar estret. 26 dones enamorades han demanat al papa Francesc que revise això del celibat, que el faça voluntari. Afirmen que “cadascuna de nosaltres manté, ha mantingut o voldria mantindre una relació sentimental amb un sacerdot”, des del convenciment que “el servei a Jesús i a la comunitat seria exercit amb més força per un sacerdot que conjuga el sacerdoci amb la vida conjugal”. Estic amb elles, tant de bo este sant pare, jesuïta educat als salesians, acabe amb un anacronisme castrant i innecessari.

Però ara tornem al lèxic i a una desigualtat. Si la nostra llengua, al canonge, li relaxa el celibat i el deixa dormir més ample i, si cal, acompanyat, no s’esdevé així amb la monja. Només té lloc per a ella i gens per a la passió. Si no em creieu, ací us deixe la vera definició:

llit de monja (o d’un cos) Llit de quatre o cinc pams d’amplada, apte per a dormir-hi una sola persona.

canonge