Isabel

estrelladedavidTal dia com hui, més o menys, però de 1469, tenia lloc una boda que faria història, que marcaria el destí del món: Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es donaven, com diu ara la premsa rosa, el “sí que vull” a Valladolid. El casament en qüestió i tot el que s’esdevindria amb la feliç parella és per al nacionalisme espanyol una fita, ço és, un mojón. Unió de corones (no de regnes), conquesta de Granada, expulsió dels jueus, descobriment d’Amèrica… És innegable que tenen les seues raons per a estar-ne desvanits. “De Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera…”.

Però no vull parlar d’història, sinó d’espectacle, d’entreteniment, de cultura de masses. La tele, les sèries de la tele ens han fet creure que la transició va ser una cosa més familiar i amable que complicada i dolorosa, gràcies a Cuéntame. I el franquisme? El franquisme, el va passar mitja Espanya en el bar El Asturiano. Podeu contradir-me, dec haver vist tres o quatre episodis d’Amar en tiempos revueltos i cap de Cuéntame. No és només perquè Imanol Arias m’embafe més que un cocotet de massapà, és que no m’agraden les sèries. Ho confesse: no sé de què va Juego de tronos.

Però hi ha coses que m’encenen. Passe que les sèries, com els historiadors en general, dibuixen el passat com més s’adequa a la seua visió del present, d’acord. El que no puc encaixar és que l’actriu que encarna a Isabel la Catòlica semble eixida d’un anunci d’Intimissimi i el rei consort tinga més cara d’Hugo Boss que de Ferran el Catòlic. Però, ai, las!, les mosques, la brutícia, la caspa, la foscor… són les grans oblidades de les recreacions historicotelevisives.

En fi, sempre ens quedarà el teatre. Fa tres anys vaig vore a Alcoi, capital valenciana de les arts escèniques i de tantes arts més, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel, de la companyia catalana La Calòrica. Ací va la sinopsi del muntatge:

Pobra Castella… Després d’una vida de triomfs que l’han dut a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els últims dies sense saber qui la succeirà en el tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort, d’altres pateixen el tracte injuriós dels seus esposos. Tan sols queda un cap a la terra on es pugui cenyir la corona de Castella, el cap pertorbat de la princesa Joana. Una explosió grotesca sobre l’home i les passions que porta dintre. Una tragicomèdia sobre el poder i la vergonya, sobre la ridícula brevetat de la vida i l’evidència insuportable de la mort.

Un dels punts que et sobta a penes s’ha alçat el teló és que el paper d’Isabel la Catòlica és interpretat per Aitor Galisteo-Rocher. Sí, un home. Això conferix al muntatge molta conya i molta veracitat, perquè per a la nostra correcció política és inconcebible que una dona traïsca la família, sostinga la guerra i desnone a uns quants milers només per no menjar porc i tallar-se el prepuci. No, això només ho pot fer un tio. Bé, recomane als directors, programadors i supergestors culturals que em lligen que incloguen esta obra com a substanciós aliment de la ferotge platea. I, com diuen els de la faràndula, “molta merda”… a tots i totes.

Tags: , , ,

  1. Josep Sirera’s avatar

    Còm he agraït una estona de relaxació amb escrits com el teu, amic Davó!!

  2. Nando’s avatar

    Pues a mi la serie Isabel m’encanta. Tens rao en que els personatges son d’anunci pero qué vols que posen a una de las Hermanas Hurtado com a reina ? Es la tele mon ami . O penses que si feren una TV MOVIE sobre el Reí Jaume el protagonista sería el pozi? Enhorabona Jordi m’encanta llegit tot el que escrius

  3. Jordi Sempere’s avatar

    Jordiet, totalment d’acord amb tu, una altra vegada! Tanta coincidència d’opinions em preocupa, ehehehehe… Ni sé de què va “Juego de Tronos” ni ganes de saber-ho. Resulta que abans (i agrane cap a arguments ja molt cansinos i repetitius) fa 40 anys, un tal Carles Mira i un “matao”… com li deien… AH! sí! Alejandro Soler, remogueren amb ironia i veracitat la nostra Història com a poble, en pel·lis on la brutícia era un protagonista més. La brutícia com a concepte en tremes absoluts. Ells en tenien cura i per això són “quasi ” maleïts: mostraven una realitat que per als nous i falsos demiurgs de la CUL-tura resultava “vergonyosa”. I si parlem d’Isabel la Catòlica i de veracitat, em sorprén a mi mateix recomanar-te la lectura d’un llibre de (GLUPS!) de Fernando Vizcaíno Casas, “Isabel, camisa vieja”. Au, xarrem.

  4. Andreu el Castigador’s avatar

    Jo m’estime més la història d’en Pep Mayolas, i no dic que tot lo que diga siga veritat, però algunes coses són interessants. Si teniu dos horetes per a perdre este és el vostre video:

    http://www.inh.cat/arxiu/vid/4t-Cicle-de-Falsificacio-de-la-Historia/Pep-Mayolas-Els-Reis-Catolics-es-van-casar,-van-viure,-van-morir-i-foren-enterrats-a-la-Nacio-Catalana

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *