Feliç 8 de Març a totes i totes. Hui la Plataforma Feminista d’Alacant convoca la ciutadania a la manifestació que arrancarà a les dotze, hora de l’àngelus, des de la rotonda de l’Estrella. En estos temps de manifestacions diàries, s’agraïx que la Plataforma plantege la seua amb un punt didàctic i innovador: serà, a més, una mena de desfilada històrica. L’objectiu és fer un recorregut per les tres onades feministes que, del segle XVIII ençà, ha conegut el món. Abillades segons l’època que encarnen, hi haurà dones amb perruques il·lustrades, rigoroses senyores sufragistes i vigoroses fèmines FEMEN. Bé, si voleu saber-ne més feu clic ací.
Vista la història, anem al mite. No he entés mai per què el feminisme ha adoptat l’emblema de Venus com a símbol primordial. El cercle amb la creueta davall representa això: l’espill de la deessa romana. Si el cercle està rematat per una fletxa representa el sexe masculí. El cercle i la fletxa són l’escut i la llança d’un guerrer hoplita, els atributs de Mart (Ares per als grecs), déu de la guerra. Els dos símbols apareixen entrelligats en el nom d’una coneguda marca de preservatius. El primer a utilitzar-los ―els símbols, no els preservatius― va ser el científic Carl von Linné, per a distingir femelles i mascles en la seua taxonomia.
Bé, no m’agrada que Venus simbolitze les dones i Mart els homes. Venus no té infància, és presumida, susceptible, vanitosa i infidel. I Mart? Mart és un cabronàs violent i intractable. Vull canviar de mite, m’apanya més Apol·lo, déu de la bellesa masculina ―del tot escaient en el meu cas―, la música i la poesia. Em conformaria també amb Hermes (Mercuri), missatger, comerciant, orador, mentider i un poc lladre. Però Mart no. Per al sexe femení plantege Diana o Atena, totes dos valentes i rebels, però preferiria que fóreu vosaltres les que triàreu de la mítica parada.
T’oblides, admirat Davonet, que Venus naix de l’escuma de la mar -com va passar amb la vida segons la teoria de l’evolució ja molt posterior- mentre que Mars va nàixer d’una flor, que no era altra que la més bonica de totes… Els mites de la naixença de l’espècie superen, amb creixos, els nostres avatars, els nostres recorreguts terrestres posteriors, com a petits déus menors.
Propose Hèstia, de la qual no es té cap imatge, i que se simbolitza en el foc que crema, il·lumina, i escalfa la casa. Sense que s’entenga “casa” com una reducció del paper de la dona en l’espai domèstic.
Perdoneu, però no tinc el nivell necessari per fer comentaris aquesta vegada, però des de la meua humil posició terrenal, només puc dir amic Jordi, que l’únic Déu que pot representar-te fidelment és Bacus (altrament dit Dionís pels grecs), del qual no afegiré res més per ser de domini públic.