No és pajarita, ni pardaleta, ni paixareta; en bon valencià cal dir-ne corbata de llacet. El lector amant del país deu haver identificat l’home que, en la imatge adjunta, vist aital complement. Sí, és el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner. Ell, Fuster i Estellés van conformar el que alguns anomenaren la santíssima trinitat del valencianisme que reviscolava. D’acord, considerem ara el jove que l’acompanya. Té un look bastant habitual en l’època, mescla de xirucaire, intrèpid periodista i xic formal educat en les escoles pies de Castelló. La barba, les ulleres, el blanc i negre de la foto i el compromís que perdura li atorguen una retirança a Gerry Adams, que també és un bon xic, intrèpid, formal i del col·legi Santa Maria de Belfast.
De 1991 ençà, en són vint-i-tres els anys de coneixença mútua; quinze dels quals com a director meu. Açò últim té un mèrit especial, perquè dirigir-me deu ser més complicat i entretingut que lo dels acords de Stormont. Jo, que també sóc un xic formal, educat en els salesians del centre, sempre l’he tractat amb respecte: amo, nostramo, capità, Herr Direktor, camarada director… denominacions totes estes amb una bona acollida entre la tripulació. En l’historial de serveis a esta pàtria difícil té el treball en Acció Cultural, els cursos de llengua Carles Salvador, les campanyes en favor de l’ensenyament en valencià, l’arribada de TV3 al nostre migjorn i tots els anys al capdavant de la normalització lingüística en la Universitat. I, com que no només amb la cultura es fa el país, sempre ha estat amb la UPV, amb el Bloc, amb Compromís.
Que em disculpen els rectors, els gerents, els agents i els malcontents, però este home no ha necessitat plans estratègics per a saber que entre els valors de la UA estan la igualtat, la participació, el pensament crític, la tolerància i la transparència. Una bufada roïna i una onada de ponent l’han arrancat de la borda, com se’n dol el mariner!, la nau giravolta perduda, ben poc importa ja el vent. Per a este pobre grumet, hi ha un gran honor en el teu comandament. Moltes gràcies, capità, camarada Forcadell.
Sense voler traure del focus el camarada director i la seua trajectòria, glossada a bastament estes últimes setmanes, no vull absoldre els botxins, les sangoneres i els mamalons que han pres la decisió de “rellevar” la persona i “ocupar” el seu càrrec.
Sempre he considerat la UA una illa de llibertat i el SPV, un oasi amb aigua fresca, bona ombra i millor companyia. Un recer des d’on es podia estendre la verdor de l’ús de la llengua a tota la comunitat universitària i al conjunt de la societat, que per això existeix. Però no es pot admetre que s’exercisca el poder de manera autoritària i humiliant’ perquè fa mal a la institució i a la seua comesa, crea problemes on no n’hi ha i fa sang innecessàriament. Una destralada al cap i avís a navegants.
N’hi qui veu l’avanç de la ultradreta a Europa amb por, però no cal anar tan lluny: a l’illa, la llibertat s’ha acabat i l’oasi està ple d’alacrans amb l’agulló en amenaçant.
Miserables!
Diuen que, segons la versió oficial, se l’han carregat de director perquè l'”amo” ha perdut la confiança en ell. Però resulta que l’han posat de director d’una altra cosa! Això porta a pensar que no ha sigut una qüestió de confiança en realitat, sinó la voluntat de castigar el personal que no està disposat a fer la festa al senyoret i, de pas, col·locar amics. O viceversa.
Amb molta imaginació, perseverança, bon treball i una dosi inacabable de lleialtat institucional, el “camarada director” va aconseguir convertir una Oficineta de Normalització Lingüística amb un únic tècnic en el servei de llengües més ben dotat de tota la Xarxa Vives, i durant este procés ha sabut guanyar-se el respecte professional fins i tot dels sectors de la UA més contraris a la normalització lingüística. Ara tot això ha sigut diluït en un macroservei de cultura i llengües on la paraula “valencià” desapareix de l’organigrama en l’abraçada de l’ós que li fan “anglés, francés i altres llengües”. Que siga un vicerector de Filologia Catalana precisament amb qui el valencià caiga ofegat i invisibilitzat en la UA és sarcàstic fins a doldre. Que qui ocupe el seu lloc, orgànic i físic, siga el fill pròdig que, desmemoriat, torna per matar el pare a traïció confereix al drama proporcions bíbliques.
El Professor Forcadell és de Castelló. Clar.
Gràcies a tots per les paraules amables que em dediqueu.
També estic dolgut pel que han fet, i no em sentia ni em sent propietari de res
.
Però tinc l’esperança que, malgrat tot, cada dia en som més els qui no volem renunciar a tenir una universitat valenciana digna que estiga al servei de la nostra societat.
demà, a la faena.
Jordi, acuérdate de lo que te dije cuando nos cruzamos en el campus: ándate con ojo, que ésta gente es mala y vengativa. Cuidate.