Demà votaré Primavera Europea
Tot just inciada la campanya electoral que ahir va acabar, la bella, l’elxana, l’actriu, la institutriu Sandra Montserrat m’enviava la foto que hi ha a l’esquerra. Assetjats pel temps i les conteses, resistim Enric Nomdedéu, Teresa García, el que queda d’Empar Piquer i jo mateix. Han passat cinc anys des de les últimes eleccions europees, però els nostres somriures continuen en cartell perquè no hem perdut la raó, perquè tenim la mateixa voluntat de fer sentir la veu d’este tros d’Europa anomenat País Valencià.
Hem viscut cinc anys històrics, deixeu-me fer memòria. En cinc anys el valencianisme ha sigut generós i intel·ligent, tant com calia per a impulsar Compromís, la coalició que a hores d’ara més creix i més il·lusiona la ciutadania valenciana. Gràcies a això, el nacionalisme valencià, que sempre ha sigut d’esquerres, ha passat de l’extraparlamentarisme a ser la tercera força en les Corts Valencianes, de ser cosa de comarques i de Castelló a ser, també, la tercera força en l’Ajuntament de València. I en acabar de València vam entrar tots a Madrid, cinc milions de valencians tenim qui ens defense allí. Acabarem ja la rima: gran diputat Baldoví.
Han sigut cinc anys terribles i encara en queden més, però la resignació és derrota i… que se la queden ells: els del PP, els del PSOE i els altres que no diré. Hi ha una altra política, altres maneres de fer. Ni Cañete, ni Valenciano ens trauran d’este femer, no miren per esta terra, no els importa, què hi farem? Jo demà faré una cosa: votaré. Votaré Primavera Europea i a l’amic que va el primer, de cognoms Sebastià i Talavera i de nom el més potent. Posem un Jordi a Europa, un Jordi per les persones, els pobles, la justícia, els hòmens, les dones, la bona gent.
La dona del cèsar
El cor de Publi Clodi Pulcre bategava accelerat per Pompeia, esposa de Juli Cèsar. Com que les festes de la Bona Deessa estaven vetades als homes, l’amor, que tant enlluerna com espenta, el féu disfressar-se de sonadora de lira per a poder, així, estar a prop de la seua estimada. El van descobrir, jutjar i condemnar. L’enuig de Cèsar, però, va anar més enllà del pretendent, acabaria reprenent Pompeia. En sorprendre’s la innocent pel cesari bonegó, el marit va argumentar: “Que la dona del cèsar siga honesta no és suficient; també ho ha de paréixer”.
Sense saber del cert què és el que ha passat, a Alcoi, en l’afer Zamorano, la moguda de contractacions municipals al bufet de la regidora de Règim Jurídic m’ha recordat la feta romana. Potser tot cau dins de la legalitat, però està lleig encarregar una faena pública a l’empresa privada on treballes, perquè els representants de la ciutadania, com la dona del cèsar, no només han de ser honrats, també ho han de paréixer.
En Liquidación por derribo. Cómo se gestó la que está cayendo, Lucía Etxebarria exposa els que, segons ella, són els pilars de la sistèmica corrupció espanyola: l’herència nord-africana (per allò del regateig i els intermediaris), la moral catòlica (tot queda redimit al confessionari) i el pes de la pròpia comunitat (pensa primer en els teus, els altres ho fan). En contraposició, l’escriptora defensa la moral protestant (sense sagrament, els pecats romanen). Afirma que als països on impera esta conducta, un empresari mai s’alegrarà, com a professional, de vore un amic convertit en alcalde o ministre. Sap que, encara que presente l’oferta més econòmica, l’amic alcalde o ministre no comptarà mai amb els serveis de la seua empresa. Per què? Perquè no només ha de ser honest, també ha de paréixer-ho.
Malgrat el meu catolicisme poc militant, crec que ens aniria bé un poc d’eixa moral protestant. Recomane el llibre d’Etxebarria. Fa memòria de totes les corrupteles, corruptes i corruptors, inclosos els de sang blava. Per tant i desgraciadament, el País Valencià hi és una referència constant. També parla de mi. Diu que sóc “un cuarentón muy salao”, però no busqueu este judici de fet en el vostre exemplar. És la dedicatòria que em signa l’autora. Gràcies, Virgínia, de nou, pel regal que em vas fer.
Una foto indignant
Com que la Festa ja està molt polititzada i això és cosa antiga i coneguda, ara s’ha fet un pas més enllà: la sexualització de la Festa. I no estic referint-me a sensuals amazones muntades a cavall, a l’impúdic peplum panxut d’algunes esquadres de negres, ni al melic mostrat per la moreta que fa sospirar al cristià. No. Una ventada homoeròtica ha entrat en les filaes, ha fet diana, ha sigut un tro. La web Nosgustas.com ha publicat fotos d’un cid i un palomino besant-se com només ho fan els enamorats. Com que en la meua filà som gent liberal, oberta i tolerant, la instantània ha caigut en general bé. Molt bé fins i tot, perquè ens dóna importància i singularitat i això, en un any sense càrrecs i quan encara en falten tants, deixa bon cos en qualsevol família festera. N’hi ha inclús que s’han animat a fer la seua pròpia versió de la famosa foto i, malgrat l’heterosexualitat, estan disposats a besar-se barbuts en la boca si el públic ho demana massiu.
A mi, particularment, la foto m’ha resultat indignant. Repetisc: indignant. M’explicaré de seguida. Em pareix genial la provocació, la reflexió, tot el meu suport a la causa LGTB, però, per més justa que siga una causa, hi ha coses que no es poden tocar, línies roges que no s’han de travessar. Al gra, ¿què fa el tio eixe vestit de cid sense el cuir i el metall de la caputxa, sense punys i amb unes malles que pareixen de lycra? És intolerable. Ací, si u vol lluitar pel castell, l’aparició o la visibilització s’ha d’anar amb el disseny complet. Un poc de respecte a la filà, per favor. Els cids de fulla acabarem anant a pixar amb capa i casc i ve el xicot este a besar-se alegrement sense el trage com toca. No pot ser.
Deixem-ho estar. Hui ja és 3 de maig, però pareix que siga 22 d’abril. Bones festes a totes i tots. Passeu-ho bé, toqueu-vos, beseu-vos i estimeu-vos tant com siga possible, amb fe mora i contenció cristiana. Visca Alcoi! Visca sant Jordi! Visca València lliure!
Comentaris recents