La dona del cèsar

dones_romanesEl cor de Publi Clodi Pulcre bategava accelerat per Pompeia, esposa de Juli Cèsar. Com que les festes de la Bona Deessa estaven vetades als homes, l’amor, que tant enlluerna com espenta, el féu disfressar-se de sonadora de lira per a poder, així, estar a prop de la seua estimada. El van descobrir, jutjar i condemnar. L’enuig de Cèsar, però, va anar més enllà del pretendent, acabaria reprenent Pompeia. En sorprendre’s la innocent pel cesari bonegó, el marit va argumentar: “Que la dona del cèsar siga honesta no és suficient; també ho ha de paréixer”.

Sense saber del cert què és el que ha passat, a Alcoi, en l’afer Zamorano, la moguda de contractacions municipals al bufet de la regidora de Règim Jurídic m’ha recordat la feta romana. Potser tot cau dins de la legalitat, però està lleig encarregar una faena pública a l’empresa privada on treballes, perquè els representants de la ciutadania, com la dona del cèsar, no només han de ser honrats, també ho han de paréixer.

En Liquidación por derribo. Cómo se gestó la que está cayendo, Lucía Etxebarria exposa els que, segons ella, són els pilars de la sistèmica corrupció espanyola: l’herència nord-africana (per allò del regateig i els intermediaris), la moral catòlica (tot queda redimit al confessionari) i el pes de la pròpia comunitat (pensa primer en els teus, els altres ho fan). En contraposició, l’escriptora defensa la moral protestant (sense sagrament, els pecats romanen). Afirma que als països on impera esta conducta, un empresari mai s’alegrarà, com a professional, de vore un amic convertit en alcalde o ministre. Sap que, encara que presente l’oferta més econòmica, l’amic alcalde o ministre no comptarà mai amb els serveis de la seua empresa. Per què? Perquè no només ha de ser honest, també ha de paréixer-ho.

Malgrat el meu catolicisme poc militant, crec que ens aniria bé un poc d’eixa moral protestant. Recomane el llibre d’Etxebarria. Fa memòria de totes les corrupteles, corruptes i corruptors, inclosos els de sang blava. Per tant i desgraciadament, el País Valencià hi és una referència constant. També parla de mi. Diu que sóc “un cuarentón muy salao”, però no busqueu este judici de fet en el vostre exemplar. És la dedicatòria que em signa l’autora. Gràcies, Virgínia, de nou, pel regal que em vas fer.

etxebarria

Tags: , , ,

  1. Raül’s avatar

    M’ha encantat l’escrit. Em tempta la recomanació de llegir el llibre de l’Etxebarria, però… segur que l’ha escrit ella?

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *