Amaiur
L’any 2005 l’editorial Salvat publicava, amb el marxamo de la prestigiosa Routard, una guia del País Basc i Navarra. Com que també inclou informació sobre Iparralde ─alguns en diuen País Basc francés─, tenim a les mans una guia de tota la nació basca, els set territoris a nord i sud dels Pirineus, Euskal Herria al complet. A la pàgina 293, hi ha una breu referència a Amaiur, un dels pobles de la vall de Baztan:
♦ Amaiur-Maia: un pueblo precioso al este de la carretera, célebre en toda Navarra por haber sido el último foco de la resistencia contra la anexión de Castilla, que cayó en 1522. La verdad es que, por el número y el tamaño de sus casas blasonadas, no debía ser precisamente un pueblo de pacíficos labradores.
Si el recorreu des de l’entrada, al final trobareu l’estela que us he posat a l’esquerra. La inscripció, en llatí i èuscar, és el lema dels infançons de l’alta Navarra: “Pro libertate patria, gens libera state”. Podem traduir-lo més o menys així: “Dempeus els homes lliures per la llibertat de la pàtria”. I és que aquelles juntes, nomenades al marge del monarca i elegides tan democràticament com permetia l’època, defensaven els costums i usos del poble i al poble mateix contra els abusos del rei i l’alta noblesa.
Huit segles han passat i no canvie jo totes les constitucions, els codis, els reglaments, els dictàmens, les fiscalies i els tribunals embullats d’ara per la senzillesa d’aquella proclama: homes lliures, poble lliure. Si la suma de les llibertats individuals vol la llibertat col·lectiva, el resultat és imparable.
Juan Antonio el d’Aspali
L’Organització Mundial de la Salut definix la síndrome d’Asperger com un “trastorn generalitzat del desenvolupament, de caràcter crònic i sever, que es caracteritza per desviacions o anormalitats en les capacitats de relació i comportament social”. Fa uns mesos entrà Valentí al despatx i ens va dir “Dilluns vindrà de pràctiques un xic amb Asperger”. “I això què és?”, pregunte jo. Robert em donà la resposta, millor que la de l’OMS i molt concisa. “Caguentot! Com si no estiguérem bastant trastornats en este servei últimament.” Açò últim només ho pensava o potser ho vaig dir, no ho recorde.
I arribà Juan Antonio, un xic seriós, faener, responsable i de Petrer. Sí, també té Asperger, però sobretot és faener, responsable i de Petrer. Tan seriós, tan seriós al cap d’un parell de setmanes no estava. M’havien dit que no li fera broma, que “si, a una persona amb Asperger, li dius «si t’agarre et mate» pensarà que el vols matar de veritat i arrancarà a córrer”. Res d’això, almenys en este cas. Un dia es presenta allà una de les treballadores d’Aspali per a saber com li va i diu el tio: “Muy bien aquí, la verdad, estupendo; me toca sufrir la tiranía de Jordi, pero muy bien”. “Seràs bord, si t’agarre et mate!” replique jo. No arrancà a córrer, arrancàrem a riure i prou.
Tots els del despatx 3 ─o és el 2? No ho recorde─ celebrem haver conegut Juan Antonio, haver treballat amb ell i saber de primera mà què és això de l’Asperger. També el trobem a faltar. Amb tant de practicant, becari i col·laborador que va i ve, però no es deté, no guanyem per a comiats, lamentacions i abraçades. Sóc molt sensible, què voleu? No se’m fa el cor dur.
Acabe ja. Un aplaudiment a la Universitat pel conveni amb Aspali, molt d’ànim i reconeixement a Aspali pel treball que fan i molta sort a tu, Juan Antonio. Eres gran, xe!
Comentaris recents