Perduda l’esperança de rebre ajuda, el Consell es va reunir el dia 22 de juny i acordà contestar a Mahoní que la vila es rendiria sota certes condicions, per a la negociació de les quals es va enviar una comissió a Xàtiva.

Les negociacions fracassaren. En aquells dies el rei va publicar un reial decret (29 de juny de 1707) en què abolia els furs “como castigo a la rebelión de estos reinos” i se n’adjudicava el “dominio absoluto”. Els comissionats tornarien amb les mans buides; havien de rendir-se sense condicions, confiant només en la benvolença del vencedor.

Els alcoians, desesperats, decidiren resistir en defensa de les seues llibertats ciutadanes. Mahoní avançaria fins a Alcoi a primers de novembre, però no aconseguí rendir-lo i hagué de retirar-se, després de sis dies de combat, a una distància prudencial dels murs de la vila.

L’1 de gener de 1708 Alcoi quedava incomunicat i es repetien els atacs de Mahoní, les tropes del qual havien sigut reforçades per la brigada del duc de Berwick. S’hi va lluitar sense treva durant huit dies, al cap dels quals els alcoians es van rendir per por que els vencedors degollaren tot el poble.

Les tropes filipistes ocuparen la nostra vila el dia 9 de gener de 1708. Hi hagué saquejos, detencions, execucions. L’execució del cap de voluntaris Francesc Perera va ser l’inici d’un llarg camí d’humiliacions i penúries imposades pels vencedors filipistes.

Els invasors s’incautaren de tot el blat que hi van trobar. Asfeld imposà a la vila una multa de 6.000 doblons, pagadors el 6 de febrer. La quantitat no podria ser abonada i se n’ajornà el pagament. Es va haver de lliurar els objectes de plata de l’església parroquial per a evitar la destrucció de la vila.

Immediatament després de l’ocupació d’Alcoi, al febrer de 1708, els filipistes hi organitzaren un “ayuntamiento” […] L’alcalde i els regidors es reunien en una casa particular; la reunió s’anomenava “cabildo” i l’acta es redactava en castellà i no en llengua valenciana com s’havia fet fins aleshores.

El text en negreta no és meu. M’he limitat a traduir la crònica de Rogelio Sanchis Llorens (1916-2007) en el seu llibre Alcoy, tu pueblo. Don Rogelio no era precisament un nacionalista valencià, però els fets són els que són i cal dir les coses pel nom: decisió, resistència, llibertats, lluita sense treva, execucions, humiliacions, invasors, ocupació.

307 anys han passat des d’aquell funest 9 de gener de 1708 i, com canta Al Tall en Lladres, “no s’ensenya en les escoles com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits”. Valguen estes lletres de hui com a modest tribut a la memòria dels homes i dones que van perdre la vida en defensa d’una antiga llibertat, d’un regne amb cinc segles d’història, d’una terra que és la nostra, d’un país que anem refent.