Culs i estereotips
El passat mes de juliol un centre comercial d’Alacant va promocionar les seues rebaixes amb un sol mot contrafet i bastant fàcil: REMAJAS. Com que era estiu i no devia resultar-los suficientment efectiva la hibridació lèxica, els publicistes li afegiren sis natges brutes d’arena, tres culs dins de sengles bragues de biquini. Podeu vore’ls al peu d’esta entrada.
Al nou govern municipal, no li agradà l’estratègia de màrqueting. L’edil d’Igualtat va dir que era “clarament masclista” i que oferia una imatge “sexista i poc adequada” de les dones. Uns quants dies després, la publicitat era retirada. A classe, en vam parlar i hi havia opinions de tota mena: homes que condemnaven la campanya, dones que condemnaven la condemna, homes i dones que es reien de tot plegat, altres que ni una cosa ni l’altra… En tot cas, si acceptem, com diu el diccionari, que el masclisme és l'”actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones”, no acabe de vore el masclisme en este cas concret.
Doncs bé, han arribat les rebaixes d’hivern i el centre comercial en qüestió continua explotant la mateixa veta. Ara diuen que “DE REMAJAS TE RELAJAS” i, com veieu, tres jovenetes guapes i disteses acompanyen el lema. Cap poder públic s’ha indignat, cap col·lectiu feminista n’ha demanat la retirada. A mi, en canvi, esta campanya sí que em sembla sexista. El sexisme, recordem-ho, és la “ideologia que sosté la divisió de les persones per raó de la diferència dels sexes i el manteniment d’unes normes de comportament que corresponen a esta divisió”.
Què passa? És que als tios no ens agrada anar de rebaixes? És que totes les dones sou unes consumistes compulsives? O, encara pitjor, necessiteu comprar per a calmar vés a saber quina ansietat? No m’ofenen els glutis, m’ofén l’estereotip (“conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o els patrons culturals prèviament establerts”), especialment quan és discriminatori, quan resulta categòric.
Em sembla que patim encara d’excés pudor, de puritanisme fins i tot: si no hi ha culs, no hi ha cas.
Sipais
La nova política té la seua part d’humor. D’humor negre, és clar, de cinisme somrient amb ulleres de pasta. Sempre la mateixa pasta, no hi ha res de nou. Som les bases, la militància, les que decidim; sempre que decidim el que prèviament ha decidit algú mentre es raspalla les dents o va amb tren cap a Madrid. El comité central dels vells partits comunistes era més participatiu que açò nostre. Però, no ens enganyem, el comité feia olor de cripta i cendrers a vessar i esta femta d’ara és inodora i te la servixen telemàticament.
Alguns no hem perdut el sentit de l’olfacte i vam votar amb una pinça al nas. Ho vam fer així perquè tocava, perquè tampoc hem perdut el sentit comú. Vaig votar Compromís-Podem i vaig demanar a la meua gent que ho fera. I, malgrat tot, la nit de les eleccions creia que havia encertat: el paradigma polític espanyol canviava per fi. Un dia i un altre, potser encara, el candidat de Podemos a la presidència repetix que només pactarà amb qui garantisca la celebració d’un referèndum a Catalunya. El xic és de Madrid, no deu fer-ho per ser nacionalista català. Crec que el mou un sentit conseqüent de la democràcia, cosa que em tranquil·litza com a votant i el diferencia del candidat del PSOE. Pedro Sánchez és vella política.
Però la tranquil·litat, fins i tot l’alegria, no podia durar-me molt. La més pregona i atiplada veu de Compromís ha dit que el referèndum català és negociable. No hi ha línies roges, l’única línia que val és la de rajoles grogues que la durà davant el mag d’Oz o vés a saber on. Primer sóc valencià, després nacionalista. Vull dir amb açò que sé en quin lloc visc; de moment, tinc prou amb una gestió eficient i honesta, una política social en favor dels qui més la necessiten i, sí, un impuls de l’autogovern que comporte major autoestima al poble valencià.
No espere que ningú proclame la independència valenciana des del palau de la Generalitat. Però tampoc puc pair que, en nom d’una coalició majoritàriament nacionalista, es posen pals a les rodes del sobiranisme català. Diu la dita que cada terra fa sa guerra; d’acord, però jo no vull ser sipai. Esta setmana m’han cobrat els 36 euros de la primera quota anual del Bloc Nacionalista Valencià. Em plantege què faria si me’ls estalviara.
Comentaris recents