Em distrac un poc. Els professionals aprofiten el mínim descuit, una clienta provecta i tenyida de roig platí se m’avança. Reclame el meu dret:
-Disculpe, senyora, ahí anava jo.
-Ya, pero como te habías quedado quieto.
-M’he despistat, gràcies.
Recupere el lloc i comence a buidar la cistella, ignore tranquil que la batalla està a punt de començar:
-Oye, si te hablan en castellano tienes que contestar en castellano.
L’argument té collons reversibles perquè qui havia iniciat la conversa era jo, però em limite a preguntar-li:
-Per què?
-Porque yo no tengo por qué saber valenciano.
Em rendisc:
-No vull discutir, de veritat.
No accepta, passen uns segons i insistix:
-Además, por educación, tú tienes que hablar en castellano…
-Senyora, vosté no pot imposar-me en quina llengua he de parlar jo.
-Sois vosotros los que imponéis…
-Ja li he dit que no vull discutir.
Concentre la mirada en la compra, tan quotidiana i innocent, en el negre de la cinta transportadora, en la fresca joventut de la caixera… La indesitjada antagonista canvia de cua, no vol compartir res amb mi. Abans de marxar, em llança irada l’última sageta:
-Que sepas que te he entendido todo porque soy de aquí.
Això en a penes un minut, intensíssima experiència. Però ací no acaba tot, no. Arribe a la caixera i em pregunta:
-¿Qué le pasaba?
-S’ha molestat perquè li he parlat valencià
-¿Por qué? Ella que hable lo que quiera, tú también.
-Això crec jo.
-Tienen que entender que el valenciano es una cosa de Alicante. Yo en el colegio tenía todas las asignaturas en valenciano.
-Per això eres tan tolerant i agradable.
Pague, somriu. Ara, per inducció o deducció, podrem arribar a més conclusions que persones. Em donareu la raó o me la llevareu, això ja és cosa vostra. Només volia recordar-vos que qualsevol supermercat és un camp de batalla, qualsevol anciana un enemic, qualsevol treballadora un aliat. La gràcia és que em va passar el 25 d’abril.
Jajaja, hauríem d’haver-te vist per un foradet… Jo discrepe, la batalla no està en el supermercat, està en el fet que gent com Mireia Mollà fa les rodes de premsa en castellà.
25 de Abril?
No sabía que te hubiera marcado tanto la felonía cometida por los malvados yanquis, declarando la guerra a ESPAÑA tras el hundimiento del USS Maine en la bahía de La Habana…
¿O es que te refieres a cuando Zinedine Zidane anunció su retirada de los campos de fútbol depués de haber llevado a la gloria al ya glorioso Real Madrit?… X-P
Vaaa… bon rotllo… Que t’ha quedat molt bonic el post…
Us recomane que consulteu la wikipedia i al·lucineu amb les coses que van passar un 25 d’abril
Una abraçada. 😉
I gràcies que era una espanyola! si haguera sigut un espanyol, encara hagueres cobrat. És el seu tarannà fastigós i mediocre. Maleïda tribu! Ànim que açò s’acaba i aviat podrem demanar la nacionalitat catalana, aleshores bastarà amb mostrar el carnet català, posaran els ulls en blanc, el cap li pegarà voltes com una baldufa i escopiran pus per la boca, tot un quadre,
Llàstima que la caixera fera tots els estudis en valencià i no en parle ni un borrall. No deixa gens ben parat el nostre sistema educatiu. Però clar, és que al final un acaba trobant defectes a tot.
Les clientes provectes són perillosíssimes. Y com que la vergonya era verda se la va menjar un ase.