desembre 2016

You are currently browsing the monthly archive for desembre 2016.

miguel_hernandezAhir vaig llegir al diari que 2017 serà l’Any Miguel Hernández per a la Generalitat Valenciana i que Compromís ha demanat al govern espanyol que es sume a la commemoració. Aplaudisc la iniciativa, m’agrada la poesia de l’oriolà, la meua amiga Virginia Aceituno (andalusa de Jaén) pot contar-vos com m’emocione cantant Andaluces de Jaén, “Jaén, levántate brava sobre tus piedras lunares, no vayas a ser esclava con todos tus olivares”. Que gran també Paco Ibáñez.

L’any que ve farà 75 anys que Miguel Hernández Gilabert va morir a la presó d’Alacant. Diuen que, com a altres poetes i intel·lectuals, li havien oferit la llibertat a canvi d’escriure per al règim. Però es va mantindre ferm i fidel a allò que creia i això l’honora. Un altre que es va mantindre ferm i fidel a allò que creia —que devia ser ben poc, però bastant encertat— va ser Joan Fuster i Ortells. I, mira tu quina casualitat!, l’any que ve farà 25 anys que va morir a sa casa de Sueca.

“Dia de molt, vespra de res”, diu ma mare, o si ho preferiu en castellà: “Unos tanto y otros tan poco”. Per al pobre Fuster ni any, ni mes, ni dia, ni una, ni mitja, ni cap, ja no canta el capellà. És que ningú se’n recorda? Tenen vergonya? Tanta selfie i tant de vídeo postural els han fet oblidar el que tenen a la prestatgeria de casa? I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Tampoc pensa fer res? Però si ja no queden blaveros, tot està més civilitzat. Continua fent-los por el què diran? Quin silenci més trist.

“Una gota de pura valentía vale más que un océano cobarde”, va dir Miguel Hernández. Així és que jo, que vaig ser fusterià (pancatalanista), després postfusterià (valencianista) i ara ja no sé ben bé què som, declare unilateralment el 2017 com a Any Fuster. Algú s’hi apunta? Per cert, sí, l’aforisme del títol és de Joan Fuster.

any_fuster

Tags: , , , ,

Cuba

El pis de la plaça de la Santa Faç era el millor dels que he compartit a Alacant. A l’esquena de l’Ajuntament i en la tercera planta, el balcó quedava a l’altura del brancam de les palmeres. Des del llit, en obrir els ulls, el primer que veia cada matí era el castell de Santa Bàrbara i la bandera espanyola onejant, cosa que em motivava a continuar lluitant. Tot i això, el millor del pis eren els companys: Ester, Kary, Àngels i Roberto.

Paco era un company de la Facultat de Filosofia i Lletres. També estudiava Història però, com que era més jove, li dúiem uns cursos d’avantatge. Havia vingut de Madrid i era llibertari, anarquista… no recorde quin adjectiu preferia per a identificar-se. També devia ser molt conseqüent el xic perquè, com a bon internacionalista, va fer seua la causa d’este poble i va aprendre de seguida a parlar valencià. Fa més el que vol que l’alcalde, xe!

Un dia les xiques del pis se’n van anar a Cuba, s’havien enrolat en una brigada de solidaritat. En tornar, les i els brigadistes van organitzar una xarrada per a explicar al públic com havia anat tot. En una sala ben gran del Centre 14 van projectar un vídeo sobre l’illa i ells, el que havien fet allà, com els havien tractat… Estaven molt satisfets, plenament identificats amb la revolució. Els emocionà que anara a rebre’ls Roberto Robaina (un nom tan sonor no se t’oblida fàcilment), que aleshores era el ministre d’Afers Estrangers i després seria defenestrat.

La sala estava plena i l’ambient era molt pro-Castro. Però, quasi com en la cançó de Carlos Puebla, s’acabà la diversió quan Paco va demanar la paraula. Sense obviar els notabilíssims avanços respecte de la Cuba de Batista, va recordar alguns dels dèficits del règim, amb especial gràcia quan es va referir a la persecució d’homosexuals i fumadors de marihuana. Després, al pis, més que de Cuba vam parlar de Paco l’anarquista. Una de les companyes reconeixia que tenia raó, però que “de esas cosas no se tiene que hablar”. El motiu per a callar era que les crítiques frenaven la revolució.

I ací és on volia arribar. Tant em fan Cuba, València, Bhutan, la socialdemocràcia, l’educació pública, Pujol o el sursuncorda; quan es tracta de la causa i les simpaties pròpies tendim a ser poc exigents, fins i tot a demanar un silenci mesquí i censor. Tots ens ho hauríem de fer mirar, ser autocrítics i després, sí, continuar fins a la victòria sempre.

la-palabra-ensena-el-ejemplo-guia

Tags: ,