Sovint posem molt d’èmfasi a reivindicar les aportacions i la presència de les dones en la ciència i la política. Hipàtia d’Alexandria, Cleòpatra, Tròtula de Salern, Olympe de Gouges, Marie Curie, Rosa Parks, Ada Lovelace, Golda Meir… Tot i ser estos dos àmbits molt importants, perquè la ciència fa avançar el món i la política l’ordena o el desordena, no hauríem d’oblidar que és especialment l’art allò que ens singularitza com a espècie.

Hui, 11 de novembre de 2017, es complixen 340 anys de la mort a Pàdua de Bàrbara Strozzi. Autora de més de cent obres, especialment cantates i àries, era també una gran intèrpret. Diuen que les seues peces són molt difícils de cantar; feu clic ací, si voleu escoltar-ne una en la veu de la soprano Raquel Andueza.

No m’allargaré. Només volia fer sonar una nota de Bàrbara Strozzi que no sol aparèixer en els perfils biogràfics que podem trobar a la xarxa. Un dia, o segurament una nit, l’Accademia degli Unisoni que son pare havia fundat debatia la qüestió següent: Què expressa millor les emocions: les llàgrimes o la música? Els qui apostaven pel plor apel·laven a la puresa del sentiment, els de la música citaven Plató.

Pareixia que la controvèrsia d’aquells hòmens no tindria fi. Llavors, l’única veu femenina de l’assemblea s’alçà per a resoldre subtilment la polèmica: “Cavallers, no vull opinar sobre els vostres parers discrepants, però sé molt bé que jo no hauria tingut l’honor de la vostra presència esta nit ací si vos haguera convidat a vore’m plorar, en comptes de convidar-vos a escoltar-me cantar”.

Virtuosíssima la Strozzi, no?