febrer 2018

You are currently browsing the monthly archive for febrer 2018.

Per amor

El passat mes de novembre van tindre lloc els últims exàmens de nivell superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Ja no n’hi haurà més, des d’enguany ens adaptem als estàndards del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües i els nivells semblaran jugades de la guerra de barcos: A1, A2, B1, B2, C1, C2. L’antiga terminologia (oral, elemental, mitjà i superior) queda definitivament tocada i enfonsada; és el signe dels temps, camarades.

La temuda prova oral dels exàmens també ha canviat a millor. Els examinadors estem en procés d’actualització i el nou format juga en favor de l’examinand. Ara, en comptes de llegir un text i exposar la seua opinió, l’aspirant haurà de fer una intervenció breu sobre un tema i després interactuarà, amb un altre examinand, en una situació comunicativa concreta. Així, l’un farà d’informador turístic i l’altre de turista queferós, per exemple.

Crec que este model afavorix els examinands perquè el paper de l’examinador és més silent, més neutre. No haurem de fer preguntes, cosa que sempre acaba aportant certa subjectivitat a l’avaluació. La fi del model antic ens va fer treballar amb un poc de malenconia, la que irremeiablement tenim quan acaba alguna cosa que hem fet i estimat durant molts anys.

Així estàvem Vanesa i jo quan va arribar una examinand que difícilment oblidarem. Després de llegir el text i dir la seua, calia fer-li alguna pregunta i vaig recórrer a una de les clàssiques: “Per què et presentes al nivell superior?”. Esperàvem una de les també clàssiques respostes: els punts per a la borsa, les oposicions, els trasllats, el currículum, la culminació lògica d’un curs de valencià…

Però no, aquella jove va al·legar la més noble i bella de les causes. S’examinava de valencià “per amor”. Sí, per amor. El seu nóvio “parla català” (sic) i ella vol parlar-lo més i millor perquè l’estima. No vos sembla un leitmotiv indeturable? Quin epíleg tan redó ens va donar sense saber-ho. Espere que haja aconseguit l’apte. Almenys va superar la prova oral i vos assegure que l’emoció no ens allunyava gens de la justícia.

Ara que el valencià, en les seues diverses denominacions, torna a ser atacat per les diverses denominacions de la dreta espanyola, vos demane fermesa i trellat en la defensa, però sobretot vos demane i vos oferisc l’amor com a argument. Perquè si, abans o després de les mesures administratives, les discriminacions positives, les lleis i les campanyes, arriba l’amor, llavors haurem vençut. Vos vull moltíssim.

 

 

Tags:

Després de l’assassinat a Varsòvia d’un oficial de les SS, els nazis van aplicar la seua lògica racial i perversa. La vida d’aquell alemany ari en valia cent d’enemigues. Així, un centenar de treballadors polonesos de la base especial A-17, situada als boscos de Brandenburg, era traslladat a una presó pròxima, on hi havia jueus, catòlics, comunistes, gitanos, homosexuals i tots els perfils de la diversitat humana que odiava el Tercer Reich. Si els responsables de l’atemptat no es lliuraven, els cent ostatges serien afusellats.

Un d’aquells polonesos era Henryk Brzegalski, porter d’un hospital abans que començara la guerra. Immers en el dubte de no saber per què estaven allà, però amb la certesa que no els passaria res de bo, va oblidar la màscara que l’havia mantingut amb vida. Quan els soldats irromperen en la gran cel·la al crit de “Juden raus!”, va seguir el mateix camí que feien els de l’estrela de David. Va ser així perquè, en realitat, aquell home no era un conserge polonés, sinó Isaac Jacob Blumenfeld, el sastre jueu de la petita població de Kolódets. L’endemà, a l’hora de l’execució, no hi havia carceller, catòlic, comunista, gitano o homosexual que sabera explicar la misteriosa desaparició del polonés que en feia cent.

Vet ací com, en ple Holocaust, un jueu salvava la vida justament per ser-ho. Blumenfeld va ser traslladat al camp de Flossenbürg, a l’Alt Palatinat, i allà va estar fins que els americans l’alliberaren. Esta història és pura ficció, però convindreu amb mi que podria ser perfectament real, com la de Shlomo Perel, el Salomó de les Joventuts Hitlerianes.

Si jo he arribat a conéixer la vida, l’atzar, les alegries i les penes d’Isaac Jacob ha sigut gràcies al llibreter Josep Castiñeira. Ell i Vicent Llorca regenten Vila Llibres, la millor i més ben assortida llibreria de la Marina Baixa. Josep és com un bon xarcuter: coneix bé la clientela i, a més de tallar-te la comanda que li has fet, sempre et recomana alguna cosa. “Emporta’t açò, que sé que t’agradarà. Si, home, sí, ja m’ho diràs”.

I, en efecte, el Pentateuco de Isaac és una bona novel·la. Divertida, trista, àgil, enriquidora, carregada de sentències i acudits jueus, molt humana i, per tant, terrible, creïble i entranyable. Vos la recomane, però afanyeu-vos a passar pel número 14 del carrer Ciutat de València, a la Vila Joiosa. D’exemplars, no els en deuen quedar molts. Un dia Josep va rebre la telefonada del distribuïdor de l’obra, es preguntava com podia ser que aquella vila no tan petita acaparara quasi la mitat del tiratge venut. Què era allò? Una llibreria o una sinagoga? Un bon negoci en mans de dos bons professionals, amants l’un de l’altre i dels llibres en general.

Bé, Josep, tu volies saber què m’havia paregut la novel·la i jo et devia una entrada en el bloc. Estem en pau o, com sovint em saludes, shalom!

Tags: ,