Home » 2019
Yearly Archives: 2019
Joan Monleon
El meu avi patern era una persona molt llegida. Novel·les, assajos i llibres d’història li omplien el temps lliure; si havia de fer alguna cosa, es posava la ràdio. A casa no tenia televisor i quan venia a la nostra no l’encenia. La seua abstinència catòdica tenia una excepció: El show de Joan Monleon. Resulta xocant que un home tan cultivat s’interessara només per un espai d’entreteniment. Però era així, quan arribava l’hora, allà estàvem els dos pendents d’on sonaven les campanes i de la paella russa.
Ens agradava. Era un programa curt, trivial, si voleu, amb premis humils de cinc mil pessetetes, un públic humil i nostrat i les hui impossibles Monleonetes, amb la seua tonada divertida i unes vedrioles com a pits erts i ubèrrims. I el còmic gran fent de gran còmic: cantava, ballava, es transvestia en la fada Maribel i, si calia, deia a una senyora que ell, per telèfon, no podia tocar-li la clòtxina.
Monleon també era el d’Els Pavesos i el papa Luna en Con el culo aire, una de les cent pel·lícules que tots hauríeu de vore abans de morir. Monleon era magnífic, per això mereix tindre carta pròpia i potent en la Fallera Calavera, el joc de cent cartes que tots hauríeu de tindre si no voleu morir. A Monleon, me’l va presentar un 9 d’Octubre, a Sant Miquel i els Reis, l’amic Lluís Bertomeu, que no té carta en la Fallera Calavera, però se la mereix de sobra. Així, puc dir que vaig tindre l’honor de saludar en esta vall de llàgrimes a un gran professional de l’acudit i la rialla.
Conte tot açò ara perquè hui, 18 d’octubre de 2019, Joan Monleon hauria fet 83 anys. Recorde el dia que va faltar. Poc abans de dinar em telefonava el meu germà: “Jordi, acabe de saber-ho, ha mort Joan Monleon. Volia ser jo qui t’ho diguera”. Impressionant el meu germà, no? Espere que el cel dels fonedors cenetistes estiga comunicat amb el dels artistes i que allà el meu avi i Monleon s’hagen saludat també. Brindem a la memòria dels dos.
El Falcó Verd
Quan la dona de l’alcalde va morir, l’amo de la Darwin va ser l’única persona del poble que no va anar a l’enterrament. Ell no se’n va adonar. Estava massa destrossat per la pèrdua de la dona per passar llista dels assistents. Però, uns mesos més tard, algú —morbós— s’ho va fer venir bé per explicar-li, com qui no vol, l’absència de l’amo de la discoteca. Mentre condueix, l’alcalde recorda que va tallar aquella conversa educadament però amb fermesa.
Una gran apagada i un poble petit són els protagonistes de L’instint. A més de l’alcalde i l’amo de la Darwin, hi ha la dona del guarda-roba, un professor, un taxista, un caçador, una model, el discjòquei, el capellà, la filla del forner, una maleta… No espereu un perquè, un desenllaç sorprenent després del nuc escorredor. Són només històries corrents, pensaments profunds o molt simples i un gos que lladra.
Però te l’acabes i t’agrada, perquè a tots ens agrada dotorejar i fer-ho llegint és millor que abocat a una finestra. El llibre de Pàmies em va arribar l’any passat. Me’l regalava Lluís Falcó Maestre després d’un bon dinar. Escric açò per a agrair-li de nou el present i recordar-li que ha de pagar ell la pròxima i ja estem fent-ho massa llarg. Em prenc la llibertat de reproduir la seua dedicatòria:
Vaig trobar-lo al mercat (2a mà) i vaig pensar “Jordi ha de llegir-lo”. Per a mi va ser un punt d’inflexió i entendre la gran relació entre terra cultural i terra natural.
Els camins de l’ecologisme també són inescrutables i jo no he acabat de vore en esta novel·la eixa relació. Ara bé, crec que Lluís té raó: no es pot ser ecologista sense ser, almenys un poc, nacionalista, i a l’inrevés també. Pensa globalment, actua localment. El patrimoni històric, els cultius tradicionals, la gent que viu de la terra, les platges netes i vives, les muntanyes vitals, la bici, sempre la bici; visca el Sàhara lliure!, l’escola en valencià… En tot això i molt més he coincidit amb el Falcó Verd des que ens vam conéixer a la universitat, més o menys quan Pàmies començava a escriure L’instint.
Feliz historia de España
“He passat una vetlada molt agradable, però no ha sigut esta”. La frase de Groucho Marx em venia a pèl la nit del 28 d’abril. Compromís no aconseguia els objectius que ens havíem marcat. Potser eren molt ambiciosos o potser no ens vam saber explicar; ja en parlarem. En tot cas, continuem sent la força decisiva per a conformar el govern de la Generalitat i Joan Baldoví defendrà al Congrés dels Diputats els interessos del País Valencià.
La dolçor agra de la nit ens la proporcionava a molts Vox. Per primera vegada des de 1982 (any en què Blas Piñar va perdre l’escó que havia aconseguit amb Unión Nacional), un partit d’extrema dreta irrompia en el parlament espanyol. Han arribat amb força, sí, però molt lluny del que alguns pronosticaven i ells mateixos esperaven: 24 diputats no en són 50.
Algun analista esmolat va sentenciar que Vox havia vingut a fer la “reconquista” i s’havia quedat, en paraules del seu secretari general, en la mera “resistencia”. Tot i això, la compareixença d’Ortega Smith no és gens tranquil·litzadora. Hi ha un aire mussolinià en el llenguatge no verbal i les paraules van carregades de fel: “izquierda sectaria”, “arroparse con los peores enemigos de la nación”, “les vamos a señalar con el dedo”, “vamos a seguir la pelea hasta las últimas consecuencias”. Si no veieu feixisme en eixe discurs, tenim un problema.
El passat dissabte 4, com un funest antagonista de sant Jordi, Ortega Smith va fer aparició a Alcoi. La Nostra Festa està garantida i té una salut magnífica, però sense la sensació d’amenaça l’extremisme s’estanca. Per això, l’exboina verda va criticar no sé quin globalisme que vol acabar amb les tradicions i ens alertava de “la invasión del islamismo”. Segons les dades del padró, hi ha 1.107 alcoians (menys del 2 % del cens) que han nascut en països on la religió majoritària és la musulmana. Fins on jo sé, no hi ha hagut cap enfrontament, cap xoc cultural. Que no vinga este salvapàtries a estropejar-nos la convivència, per favor.
La mà dreta d’Abascal acaba el vídeo desitjant-nos una “feliz historia de España”, com si la història, en comptes d’una ciència, fora el Nadal o les vacances. Amb poc que mirem els llibres, constatarem que la història d’Espanya, Portugal, França i el món sencer ha sigut de tot menys feliç. Si, en esta part del mapa que anomenem Occident, tenim una realitat mínimament humana i acceptable, ha sigut perquè milions de persones s’han deixat la pell, i en molts casos la vida, per a aconseguir que, per damunt dels privilegis, l’exclusió i l’odi, triomfen els drets, la inclusió i la fraternitat. Farem bé de recordar-ho, especialment als que pensen que açò de Vox és només una expressió de descontent, un colp a la taula.
Gens de Kant i molt de Goebbels
Cadascú tria les paraules que vol o que pot. “Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. Si això val per a tots els dies, és més cert encara en campanya electoral, quan el significat primer, el figurat i les diverses connotacions donen o lleven vots. Que Ciudadanos haja fet una falla per a criticar, principalment, polítics de Compromís és molt valencià, que els ninots siguen cuques resulta simpàtic, que Toni Cantó diga que Oltra, Ribó, Puig, Grezzi i Marzà són “una plaga de insectos” no té gens de gràcia.
No hauríem comentat res si Cantó fora un milhòmens de rot i rebentat. Desgraciadament per al país i per al seu partit, Don Antonio Cantó García del Moral vol ser president de la Generalitat Valenciana. No ens mereixem un president que es permeta eixes llicències. M’acusareu de caure en la llei de Godwin, sí, però és que això de referir-se als adversaris com una plaga és molt nazi. Vegeu, si no, les escenes finals del documental Der Ewige Jude (1940) i digueu-me que no passa res, que els de les concentracions de Nuremberg també estaven en campanya. La de França, per a ser exactes.
La crispació, la falsedat i l’exabrupte no poden ser motor de la política ni argument electoral. Rivera va quedar molt malament quan, després d’elogiar a Kant, no sabia citar-ne ni una sola obra. Si fem memòria de les mentires que han escampat impunement, convindrem que l’alemany de referència en Ciudadanos no és Immanuel Kant sinó Joseph Goebbels, el sinistre ministre nazi de Propaganda.
A ell s’atribuïx aquella frase segons la qual “Una mentira repetida mil vegades es convertix en una veritat”. En això estan Cantó, Rivera, Arrimadas, Girauta, Martín i tota una Panzerdivision de liberals de pa sucat amb oli. Poden dir que Compromís ens vol vendre a Puigdemont, que el castellà està en perill al País Valencià, que ens preparen una Anschluss catalana, que als nostres fills se’ls adoctrina en l’odi a Espanya. Poden dir-ho i repetir-ho mil vegades; no els eixirà bé, no els està eixint bé.
Fem entre tots que, en el que queda de campanya electoral, les propostes reals i positives s’imposen a les fal·làcies i que el 28 d’abril esta terra nostra siga com el Front Oriental: el lloc on els roïns van començar a perdre definitivament la guerra.
Comentaris recents