“He passat una vetlada molt agradable, però no ha sigut esta”. La frase de Groucho Marx em venia a pèl la nit del 28 d’abril. Compromís no aconseguia els objectius que ens havíem marcat. Potser eren molt ambiciosos o potser no ens vam saber explicar; ja en parlarem. En tot cas, continuem sent la força decisiva per a conformar el govern de la Generalitat i Joan Baldoví defendrà al Congrés dels Diputats els interessos del País Valencià.

La dolçor agra de la nit ens la proporcionava a molts Vox. Per primera vegada des de 1982 (any en què Blas Piñar va perdre l’escó que havia aconseguit amb Unión Nacional), un partit d’extrema dreta irrompia en el parlament espanyol. Han arribat amb força, sí, però molt lluny del que alguns pronosticaven i ells mateixos esperaven: 24 diputats no en són 50.

Algun analista esmolat va sentenciar que Vox havia vingut a fer la “reconquista” i s’havia quedat, en paraules del seu secretari general, en la mera “resistencia”. Tot i això, la compareixença d’Ortega Smith no és gens tranquil·litzadora. Hi ha un aire mussolinià en el llenguatge no verbal i les paraules van carregades de fel: “izquierda sectaria”, “arroparse con los peores enemigos de la nación”, “les vamos a señalar con el dedo”, “vamos a seguir la pelea hasta las últimas consecuencias”. Si no veieu feixisme en eixe discurs, tenim un problema.

El passat dissabte 4, com un funest antagonista de sant Jordi, Ortega Smith va fer aparició a Alcoi. La Nostra Festa està garantida i té una salut magnífica, però sense la sensació d’amenaça l’extremisme s’estanca. Per això, l’exboina verda va criticar no sé quin globalisme que vol acabar amb les tradicions i ens alertava de “la invasión del islamismo”. Segons les dades del padró, hi ha 1.107 alcoians (menys del 2 % del cens) que han nascut en països on la religió majoritària és la musulmana. Fins on jo sé, no hi ha hagut cap enfrontament, cap xoc cultural. Que no vinga este salvapàtries a estropejar-nos la convivència, per favor.

La mà dreta d’Abascal acaba el vídeo desitjant-nos una “feliz historia de España”, com si la història, en comptes d’una ciència, fora el Nadal o les vacances. Amb poc que mirem els llibres, constatarem que la història d’Espanya, Portugal, França i el món sencer ha sigut de tot menys feliç. Si, en esta part del mapa que anomenem Occident, tenim una realitat mínimament humana i acceptable, ha sigut perquè milions de persones s’han deixat la pell, i en molts casos la vida, per a aconseguir que, per damunt dels privilegis, l’exclusió i l’odi, triomfen els drets, la inclusió i la fraternitat. Farem bé de recordar-ho, especialment als que pensen que açò de Vox és només una expressió de descontent, un colp a la taula.