Alcoi, la dreta, l’artista i el Partit Socialista.
A la dreta i la ultradreta alcoianes no els ha fet gràcia que Antoni Miró siga nomenat Fill Predilecte i reba la Medalla d’Or d’Alcoi. El pintor i escultor s’ha convertit en una espècie de Puigdemont local i ha fet possible que PP, Cs i Vox coincidisquen de nou. En plenes vacances, podrien haver-se estalviat la faena de tres comunicats diferents i fer-ne només un en estil castrense i telegràfic: NINGUNA GLORIA AL SEPARATISTA MIRÓ.
I ací està el primer error que cometen: Toni Miró no és, com diuen, independentista. Recorden a Pedro Sánchez soltant allò de «donde me pongan un chuletón al punto…»? Doncs Toni Miró és tan independentista com vegetarià és el president espanyol: gens. O només de boqueta. Respon a un patró molt repetit, especialment en la seua generació: la llengua que parlem ha de dir-se català, vivim als Països Catalans, l’himne és la Muixeranga, el puny tancat, la senyera sense blau… però al final voten al PSOE. Sí, el PSOE. El partit que no deixà clara en l’Estatut la unitat de la llengua, que oficialitzà el nom Comunitat Valenciana (en comptes de País Valencià) i l’Himne de l’Exposició Regional, el de les reformes laborals, Canal 9 en castellà, l’exempció del valencià en algunes poblacions, la nul·la comarcalització, el provincialisme… Sí, eixe és el partit al qual vota Antoni Miró: el pspv-PSOE. No sols el vota, sinó que ens demana que el votem. Fa a penes dos anys, en les passades eleccions a Corts Valencianes, Miró signava un manifest de suport a Ximo Puig.
Vist l’assumpte, podem concloure que tant el PP com els seus fills s’equivoquen: Miró no és independentista, és socialista. Quan, gràcies a trànsfugues, el govern d’Alcoi passà al PP de Miguel Peralta, Josep Sanus (PSOE) se n’anà a celebrar-ho amb Eduardo Zaplana i li regalà un quadre d’Antoni Miró (pagat inicialment amb diners públics). D’això fa més de vint anys, d’acord. Només en fa sis de la creació, a la Universitat d’Alacant, de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Qui la va idear, impulsar i dotar de fons i personal? Un altre dels signataris del manifest pro-Puig i candidat a regidor socialista, a més de gran amic del pintor. Tot quadra. El cas és que, de manera més o menys ostensible, tots i totes tenim ideologia. Si el requisit fora no tindre’n, no hi hauria fills predilectes en cap lloc. El trident dretà d’Alcoi també coincidix en un altre aspecte: tots reconeixen els mèrits artístics d’Antoni Miró. Ací no diré que s’equivoquen, però sí que tinc una altra opinió. No soc expert en art (ni en res), però sé reconéixer l’evolució, la creativitat, el geni. Crec, humilment, que com a pintor Miró ha deixat de ser un artista, per a convertir-se en un artesà del tractament digital d’imatges i la impressió amb plòters de grans dimensions.
Amb molt d’encert, Joan Valls va escriure estos versos a Toni Miró: «La ferma jovenesa que ens has dut clarifica el camí en invicte esclat […] Has tret el crit, la força i la clarícia i contra els averanys plens de verins has acusat els talls de la injustícia». Així devia ser al principi. Ara veig a Miró mereixedor de la prosa que Joan Fuster dedica als hiperrealistes: «Són el retorn del cromo, de l’estampeta, del calendari». I mentrestant les cases s’afonen i les subvencions volen. Toni Francés ens vol parlant de quadres i d’independentistes de pa sucat amb oli. Ho està aconseguint. Acabe i aprofite l’ocasió per a lamentar que el govern socialista d’Alcoi no haja dut a terme les modificacions d’ordenances, que va anunciar en 2017, per a retirar el títol de Fill Adoptiu a l’exministre popular Federico Trillo. No ho dic per ideologia, és pels 62 soldats morts en l’accident del Yak-42.
El llibre de Mirella
Fa anys que no plore, enguany faig les bodes de plata de no plorar. I confesse que a voltes m’agradaria plorar, plorar molt, d’alegria, de pena, d’avorriment… També confesse que, de xicotet, vaig plorar molt, de pena, de por, de no sé què. Però se’m va assecar el llagrimal, ara no plore i això em fa més fort. No, això és una merda. Pense en els amics i amigues que he vist plorar i recorde més nítidament les llàgrimes dels amics. Per què? Perquè són més cares de vore, perquè sempre ens han dit que els hòmens no plorem.
Està en la caixa de la masculinitat: no plorem, no patim, no tenim por, som forts, temeraris, controladors, heterosexuals, granítics, lúbrics… Heu llegit el poema If… de Rudyard Kipling? Jo sí, i milions de xiquets arreu del món també. M’agrada, ho reconec, és bell, estoic, honest, directe, però acaba en masculinitat tòxica: “Yours is the Earth and everything that’s in it. And which is more: you’ll be a Man, my son!”.
Kipling el va escriure en 1895, era el que hi havia. El problema és que, més de 125 anys després, hi ha moltes d’eixes condicions que continuen sine qua non: esperar, no cansar-se, jugar tots els guanys a una carta, no dir res del que has perdut, forçar el cor, resistir… No hi ha cap vers que evoque l’abraç, la renúncia, l’acceptació del fracàs com a possibilitat. Tenim collons, som guerrers.
Dec esta entrada a Mirella, alumna meua enguany. Donar llibertat per a triar lectura té estes obligacions i estes recompenses. Gràcies a tu, també, per dur-me este llibre a les mans. Acabe ja, que estem en plena canícula. Vos recomane Ni forts ni valents, de Thaïs Gutiérrez, i vos deixe ací uns extrets:
M’he adonat que s’està fent molta feina amb les nenes, empoderant-les, alliberant-les dels estereotips, ensenyant-los que poden ser el que vulguin, però que ens hem oblidat dels nens, com si la lluita per la igualtat no passés per ells.
El llenguatge que existeix per parlar de tota la gamma d’emocions humanes encara avui es considera delicat i femení.
Les emocions de nens i nenes són iguals, però el que les diferencia és la vivència que en tenen, com les experimenten i com s’adapten a les normes de gènere que van aprenent.
Tot i que els homes es beneficien del patriarcat, també en pateixen les conseqüències […] molts homes pateixen «una pressió increïble» per encaixar amb les regles que s’aprenen dins del context social i cultural des del moment que naixen.
L’acceptació al grup de nois i homes implica demostrar que no es té por del risc […] Molts pares accepten aquesta manera de fer amb un cert fatalisme. «Són coses de nois», diuen. Doncs no. No són coses de nois. Són pressions absurdes que els nostres fills pateixen o patiran en algun moment, perquè, tant si hi participen com si no, els provoquen patiment.
Comentaris recents