Home » 2021

Yearly Archives: 2021

L’illa del tresor

Per a demostrar-me com de roïna pot arribar a ser la política, mon tio Paco Davó (visca l’alferes!) m’explicà un dia: “La paraula més bonica del diccionari és mare. Si al costat de mare poses política, ja l’has convertit en sogra i l’has cagat”. Que gran que era, xe! Amb la mateixa saviesa, agafeu lectura i poseu al costat obligatòria. L’hem tornat a cagar?

No, o almenys no sempre. El món està ple de sogres meravelloses i boníssimes lectures obligatòries. La diferència com a mestres és que, les lectures, podem triar-les. Enguany he tornat a oferir als alumnes Maus. Relat d’un supervivent. “És el primer llibre que em fan llegir a classe que m’agrada, i això que no m’agrada molt llegir”, em va dir una alumna.

També podien escollir La revolta dels animals, El retrat de Dorian Gray, Un món feliç, El baró rampant, Persèpolis, Frankenstein, 1984, Si això és un home, L’illa del tresor i un grapat d’autors tan valencians com solvents (Torrent, Baydal, Sanchis, Balaguer, Fuster o Martínez).

Tot lo de casa és de casa, però no necessàriament millor, ni tan sols necessàriament bo. L’autor local pot anar a la setmana cultural de l’institut, però si el que ha escrit és fluix no fomentem ni la lectura ni el valencià. I en les dos coses estem molt necessitats. Deixem a part amistats i proximitats i recomanem lectures que agraden o que intuïm que ho faran. No ho dic jo només, ho diu també Toni Mollà en una entrevista que vos recomane:

Quan jo vaig ser mestre, portava un club de lectura i els alumnes triaven els llibres: Ray Bradbury, Poe, Stevenson i l’únic autor en català que seleccionaven per decisió pròpia era Pedrolo. Hi ha molts mestres que encara m’ho critiquen perquè diuen que el valencià ha de servir per a difondre els autors valencians. Mentre tinguem eixa idea que el valencià només serveix per expressar la nostra realitat, l’hem cagat. El valencià ha de ser un vehicle d’accés a la universalitat cultural.

En este segon quadrimestre una alumna ha llegit L’illa del tresor. Sí, un altre clàssic més conegut que llegit. El va triar arran d’un dictat que vam fer classe. Ací el teniu, pirates:

Per les coses que explicava, devia haver passat tota la vida entre la gent més roïna que haja navegat per estos mars de Déu. El llenguatge amb què descrivia aquells crims esparverava aquella gent senzilla tant o més que els crims mateixos. Mon pare sempre deia que allò seria la ruïna de l’hostal, perquè la gent, farta de ser tiranitzada i humiliada i d’anar-se’n a dormir tremolant de por, deixaria de vindre. Jo, en canvi, estava convençut que la seua presència ens era beneficiosa. Primer la gent s’espantava, però després s’adonaven que els feia gràcia perquè animava la seua tranquil·litat rural. Una colla de jóvens, que fingia admirar-lo, l’anomenava “rei dels navegants” i li deia que gràcies als hòmens com ell Anglaterra s’havia convertit en el terror dels mars.

Jueus, cristians i nacionalistes valencians

Conten que, en temps del rei Pere el Gran, vivia a Alcoi un jueu anomenat Salomó Vidal. Havia fet amistat amb mossén Joan Santonja, amb qui solia enraonar de les coses humanes, però sobretot de les divines. Els dos eren hòmens llegits i sabuts, orgullosos dels seus coneixements i creences, però sense que l’orgull els impedira canviar de parer. Un dia Salomó va confessar al seu amic que sospesava la possibilitat de reconéixer Jesucrist com al messies esperat i, consegüentment, abraçar la fe cristiana.

En saber-ho, quasi canta d’alegria el capellà. No s’atribuïa més mèrit que el de ser un instrument de la Providència. Estava convençut que Déu, el que escrivim en majúscula i compartim amb Salomó, havia obrat. La joia del prevere va durar poc, l’israelita volia pelegrinar a Roma. “Abans de batejar-me, haig de conéixer la seu de sant Pere, la capital del món cristià”. La reputació pecaminosa que arrossegava la ciutat feia témer al retor que, en aquell catecumen, s’acompliria la famosa dita italiana: “Roma veduta, fede perduta”.

Però no fou així, Salomó es va convertir. En demanar-li el sacerdot quina opinió tenia de Roma, el neòfit afirmà que “l’urbs sembla una nova Sodoma, els set pecats capitals s’escampen a lloure; causa paor tant de vici, corrupció i llibertinatge”. “I com és, amic meu, que aqueixa visió nefanda no us ha mudat el propòsit de ser cristià?” Salomó va respondre: “Si la nostra fe no fos la vertadera, tots estaríem tan podrits com Roma. Ni papes ni cardenals ens sostenen, és Déu mateix qui ho fa”.

Érem uns xiquets quan Pepe Ruiz, mestre, salesià i padrí meu en la confirmació, ens va explicar esta història. El que no imaginava jo en aquell moment és que, més de trenta anys després, em vindria molt bé per a mantindre’m en un credo terrenal. Molts militants del nacionalisme valencià ens espantem en vore el què i el com de la direcció del Bloc. Si ells són Roma, no farem com els romans. No discutirem el nom de la cosa o el sexe dels àngels, però tampoc desistirem. Este partit i este país valen pena i estan per damunt de qualsevol congrés, de qualsevol conjuntura. Ara més que mai: VISCA EL PAÍS VALENCIÀ LLIURE! VISCA EL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ!

La societat valenciana en l’espill lingüístic

No hi hagué en este cas bon rotllo a primera vista. M’havien enviat a Oriola a fer classe de valencià. Dos vesprades a la setmana, els alumnes eren professors. A l’aula de davant s’impartia el mateix curs, però ho feia un tio malcarat, amb pereta, caçadora negra de cuiro i esguard altiu. Una estranya mescla de latin lover i poli roín. Els xiquets m’ho van confirmar: “L’altre se’n passa molt; no fan descans, no els deixa eixir a fumar”. Que entranyables i perspicaços, sabien que amb mi havien tingut molta sort.

Devia haver passat un any, més o menys, quan el destí em feia coincidir de nou amb el poli roín de la pereta. I ara no podia defugir el tracte, els dos treballàvem al Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat. Gràcies a aquelles primeres converses, en què u té la tensió d’una prova oral de la Junta, vaig saber que es deia Juli i que havia format part de la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià al seu poble: Novelda.

Les eleccions nacionals de 1999 van ser dures, com totes. La coalició Bloc-Els Verds aconseguia 102.700 vots (el 4,60 % del total), Unió Valenciana en treia 106.119 (4,76 %). 208.819 ciutadans quedaven sense veu en les Corts Valencianes. Els politòlegs ho tenien fàcil: cap dels dos partits valencianistes tenia escons, però junts representaven quasi el 10 % de l’electorat, ¿no havia arribat l’hora de resoldre diferències i sumar?

Un dia, a la cua de la cafeteria, Juli em feia eixa pregunta d’una forma més directa i planera: “Tu com veus el tema d’ajuntar-se amb Unió Valenciana?”. Era l’oportunitat d’espolsar-me per sempre més aquell catalaniste, que els fats s’entestaven a posar-me davant. Planerament i directa, tal com ell havia fet, vaig respondre: “Ho veig del tot necessari”. I, ves per on, resultà que no era tan catalaniste, ell ho veia igual i jo ja el veia amb altres ulls. El xic va començar a caure’m bé, generalment tenia bon humor i bona barra, compartíem la passió per l’arròs a banda, pel país nostre, pel país dels bascos, per la docència que fa estimar el valencià…

Més de vint anys han passat, quasi tants com cursos hem fet junts. I en vindran molts més, d’anys i de cursos. A voltes té mal geni i és maniós (especialment amb la gent que fuma), però celebre haver-me’l trobat i tindre’l a la llista d’amics. Si escric açò és perquè me l’estime i vull suggerir-vos un dels seus llibres: La societat valenciana en l’espill lingüístic. N’aprendreu molt i llegireu coses amb tant de trellat com estes:

El concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat o d’altres espantalls lingüístics.

S’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establits, faena, servici i un llarguíssim etcètera?

El menyspreu que alguns grups humans evidencien cap a uns altres per raons ètniques, i que en general —més en la teoria que no en la pràctica— reben el rebuig de la majoria de la població, pareix un pecat venial quan el que es menysprea no és una raça, sinó una llengua.

Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.

La societat valenciana […] afronta ara la dicotomia següent: o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià; o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.

Acabe amb la foto de rigor (i d’antigor). Juli és de l’esquerra, darrere estan Ferran Puchades i els mig alcoians Lluís Grau i Vicent Guillamon. Enmig, Pere Mayor i Juan José Ibarretxe pareix que estiguen fent manetes. Veritat que és molt romàntic?