Hi ha expressions que delaten a l’emissor. Vegem-ne unes quantes que, de segur, coneixeu. Els que diem estat espanyol solem ser separatistes, federalistes o rojos en general. Això de rojos y separatistas és patrimoni jocós de dretes i esquerres. Curiosament l’ús habitual, i fins i tot preeminent, del binomi Estado Español va ser cosa del franquisme. Franco havia assassinat a la II República, Espanya tornava tornava a ser un regne, però sense rei. Per tant, era més còmode dir Estado Español que no Reino de España. La fredor administrativa del terme estat devia ser tendència entre el filonazis d’Europa, perquè és el que va utilitzar Pétain per a la França col·laboracionista. On “manaven” els de Vichy, la République française va ser substituida per l’État français i el lema revolucionari Liberté, Égalité, Fraternité és metamorfosà en la divisa divisòria Travail, Famille, Patrie.
Com deia, les coses canvien i els que hui diem estat espanyol som els nacionalistas periféricos, que és com ens anomenen els nacionalistes espanyols, o espanyolistes. Com que segons la seua cosmovisió el nacionalisme és intrínsecament roín, i ells són intrínsecament boníssims, els agrada anomenar-se constitucionalistas, que queda molt d’examen de primer de Dret. Ara també n’hi ha que es diuen patriotas, que queda molt de Mel Gibson però en la Plaza de Oriente. Bé, tot substantius i adjectius; anem a per una frase sencera, digna d’un exercici d’anàlisi oracional. Si algú diu “Este país se va a la mierda”, no ho dubteu: esteu escoltant una persona de dretes (o liberal, si va de moderneta o es diu Andreu Mas) i no nacionalista (no ni poc).
La frase és vàlida com a introducció i com a conclusió. T’amollen “este país se va a la mierda” i a partir d’ahí va la dissertació, o després de soltar-te el rotllo sentencien “este país se va a la mierda”. I val la pena no dir-los res, de veritat. Més que una opinió o un pronòstic, és un dogma. Ho diu Aznar, ho diu Felipe, ho diu el Guerra, ho diu Redondo Terreros i, mira tu, l’han tirat del PSOE al pobre. És aixina, quan manen ells España va bien (són molt bons fent consignes); si no manen… “este país se va a la mierda”.
Per cert, la frase pot dir-se perfectament en valencià sense perill d’ambigüitat o confusió nacional. Qui diga “este país se’n va a la merda” està referint-se a Espanya, mai al País Valencià. La raó és ben senzilla: nosaltres estem en la merda des de fa molts anys, concretament des de 1707. I què podem fer? Cantar! Sí, cantar. Al premi Nobel de literatura Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989), li van preguntar en una ocasió per què els irlandesos tenen tanta afició a cantar. La seua resposta va ser boníssima: “Quan la merda t’arriba fins al coll, l’única cosa que pots fer és cantar”.
Ja ho sabeu, a cantar com si fórem irlandesos, a ells no els va anar tan malament.
Genial, ja feia temps que una entrada no em feia pensar, recordar i riure tant!
Qui canta la merda Espanya!
Espanya, perdó.
Espanta
Analisi zehatza, umore eta ironia dosi onarekin.
Una anàlisi encertada, amb una bona dosi d’humor i ironia.
Sempre és d’agraïr que palen d’un, per a bé o per a mal… però sí que m’agradaria puntualizar les diferències entre un lliberal en tots els camps o un lliberal només en lo econòmic.. i és ben curiós, perquè jo, que me considere un lliberal en tots els camps, sempre dic que “Espanya se’n va a la merda” en el sentit econòmic de la paraula i en canvi, tots estos artistes que anomenes.. sempre ho diuen en el sentit territorial.. perquè són intolterant a les diferències i a la competència, i per tant, opten per solucions socialistes, com l’Estat Social o la financiació de les autonomíes que són, bàsicament excuses, per a repartir allò que els interessa i ja se sap què ” quién parte y reparte, siempre se lleva la mejor parte” però ja què estem, i parlant d’allò què comentes, que és ben curiós i que té molt de sentit si en els ulls que es lligen es fixa un en allò important i no en lo accesori… i això què va dir Benito Mussolini “Todo dentro del estado, nada fuera del estado, nada contra el estado” i és eixa frase la que definix, no ja el feixisme o el comunisme, sinó l’intervencionisme del colectiu sobre els individuus.. i què els fills del franquisme diuen L’Estat Social… un nom, on coincidixen faxes i rojos… i és ben curiós també què l’esquerra parle de País Valencià en comptes d’un subjecte més sobiranista com Regne de Valéncia… no sé si recordeu allò de “vino del país” molt típic de l’època franquista, on s’indetificava país com a sinònim de regió… i també molt típìc del Jacobinisme francés: Pays de Loire… i és que caldrà recodar que’l Senyor Fuster abans de comuniste va ser falangiste..
Albert ,”caca, culo, pedo, pis” .. ¡qué a gusto te has quedado! ¿y tanto odio? yo creo que solo te envenena a ti mismo.
Jordi, me ha gustado el artículo. Lo único que no veo como tú es eso de que estemos en la mierda los valencianos, yo nos veo bastante bien, a ti el primero. Entre el aguilucho ese de arriba con yugo y flechas o l’État français nazi y los separatistas, ¿habría hueco para unos milloncetes de personas de izquierdas pero no separatistas? Digo ¿O somos todos sospechosos?