Francesc Viadel és una d’aquelles persones amb qui compartiria una cassola d’arròs al forn i una botella de vi. A més d’escriure coses amb trellat, conserva l’accent de la Ribera Alta, que tan simpàtic ens resulta als que parlem la koiné alcoiana, i té el parar d’alguns detectius privats que véiem en les sèries nord-americanes dels 80. I precisament d’això, de la televisió i dels Estats Units, és del que tracta un assaig que Viadel considera inoblidable: Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman. S’hi referia, el professor i periodiste, en un article que m’ha anat molt bé a classe com a dictat i tema a debatre. Com que al final em vaig comprar el llibre, ací en teniu un tast:

Tal com va remarcar Huxley a Un món feliç, els defensors de les llibertats civils i els racionalistes que sempre estan a l’aguait per combatre la tirania «van oblidar-se de tenir en compte l’apetit gairebé infinit de l’home per les distraccions». A 1984, afegí Huxley, les persones són controlades mitjançant el dolor. A Un món feliç, són controlades mitjançant el plaer.

Cada mitjà, com la llengua mateixa, fa possible un mode de discurs únic en proporcionar una nova orientació per al pensament, per a l’expressió, per a la sensibilitat.

A mesura que la tipografia es mou cap a la perifèria de la nostra cultura i la televisió li pren el lloc al centre, la seriositat, la claredat i, sobretot, el valor del discurs públic declina perillosament. Això no vol dir que ens tanquem als avantatges que se’n puguin derivar.

No falten els crítics que han observat i pres nota de la dissolució del discurs públic a Amèrica i del seu pas cap a les arts del món de l’espectacle.

No cal que els dirigents polítics es preocupin gaire per la realitat, sempre que les seves actuacions generin constantment una sensació de versemblança.

L’anunci de televisió ha aconseguit que els negocis no cerquin fer productes de valor, sinó que intentin que els consumidors se senten valuosos, cosa que vol dir que el negoci dels negocis és ara una pseudoteràpia. El consumidor és un pacient reconfortat per psicodrames.

Quan una població està distreta amb trivialitats, quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real.

Amusing Ourselves to Death ens alerta de l’empobriment i la trivialització del discurs públic en mans de la televisió; es va publicar en 1985. Postman moriria en 2003, va conéixer l’arribada d’Internet, però no l’esclat de les xarxes socials. Tot i això, resulta fàcil imaginar què pensaria en vore que, cada dia més, la dialèctica política té els 280 caràcters d’X com a mitjà d’expressió preferent. En fi, un llibre que vos recomane; acabe amb el fragment de l’article de Viadel que vaig convertir en dictat:

La irrupció de les pantalles, lluny de suposar un salt qualitatiu de l’aprenentatge, per l’accés il·limitat a arxius i informació, s’ha saldat amb l’assassinat de l’esforç, la memòria o, encara pitjor, la comprensió. Molts universitaris no entenen què se’ls pregunta en una prova i escriuen amb una sintaxi inextricable. No és només falta d’atenció i banalització del professorat com a transmissor de coneixement. És, també, la infantilització d’unes generacions a les portes del mercat laboral, la baixa tolerància a la frustració i un analfabetisme funcional desacomplexat. Qüestionen iradament, i sense gens d’autocrítica, les avaluacions. No saben què està passant a Ucraïna o Gaza o, si ho saben, en desconeixen els motius. No s’interroguen pel món en què viuen, perquè potser els sembla una ficció massa tediosa. Un amic està convençut que els llibres tornaran, diu que als Estats Units creixen els índexs de lectura entre els jóvens i això augura un futur amb més trellat. M’agradaria compartir el seu entusiasme, però no ho acabe de vore.