El pare no es volia gitar amb la mare, l’hagueren d’enganyar. Li van dir que al llit l’esperava una altra, però amb tanta vergonya que tot s’havia de fer a fosques i mut. Així fou. L’endemà un grup de notables comprovà que, efectivament, eren els legítims esposos els que s’havien solaçat a l’alcova. La trobada complí les nobles expectatives i Maria quedà prenyada. Com que estava convençuda que no només la fogositat marital hi havia tingut a vore, volgué agrair el feliç estat a la Divina Providència. En nàixer la criatura, va encendre ensems dotze candeles, totes iguals, cadascuna amb el nom d’un apòstol, i va durar tres dies més la que duia el nom de Jaume. Així s’havia de dir el xiquet que tal dia com hui, 2 de febrer, de 1208 naixia a la vila de Montpeller. No va tindre una infància fàcil: ostatge de Simó de Montfort, orfe del tot amb només cinc anys, educat amb duresa pels templers… Hui en diríem que va demostrar molta resiliència, que és, segons el diccionari, la “capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. El bon rei Jaume fou tan devot com la mare i tan doner com el pare, a qui deien Pere el Catòlic, però que devia ser-ho especialment de cintura en amunt. La resta de la història és encara més coneguda: Mallorca, València, el Furs, els moros, els cristians, els jueus i fins i tot els japonesos, un regne allargassat a la vora de la mar, un llarg regnat… D’alguna manera, Maria de Montpeller engrunsava tot un poble en aquell petit bressol, perquè d’aquell reiet, primer desvalgut i després valerós, venim els valencians desvalguts i valerosos de hui. Quasi com un sant el lloaven abans i continuem lloant-lo ara, el Conquistador és l’únic tòtem compartit per tota la tribu valenciana i un dels pocs herois reivindicat pels apatxes, comanxes, sioux i navahos que poblem la reserva valencianista. Per la reial intersecció que ocupa i per la naixença occitana, els amics d’Oc Valéncia van organitzar la setmana passada una sèrie d’actes, molt cultes i ben trobats. Gràcies per la iniciativa i per comptar amb mi per a parlar de llengua, cultura, consens i futur. A Felip Bens el vaig trobar amb trellat i ganes de pintar-se colors de guerra, jo vaig dir el mateix de sempre i si voleu saber què va dir Carles Choví, feu clic en la foto: