Home » General » Elia Pérez

Elia Pérez

familia_davo_perezComentava fa pocs dies, amb una companya de treball, que “la infància és l’única pàtria a la qual tots voldríem tornar”. No déiem res de nou —la frase és, més o menys, de Rainer M. Rilke—, però sí de ben cert. En el regne enyorat i perdut de la meua infància els pares eren els reis, sí, però també hi havia una reina mare i eixa era Elia Pérez Arques, la meua àvia paterna. Tot el que us puga contar serà poc per a glossar-la.

Per l’època en què va haver de créixer i criar va ser, com totes, valenta i treballadora. Ella i el seu Paco van pujar dos fills en temps esperançats, convulsos i difícils: la República, la guerra, la presó, un any de desterrament a Tortosa que féu nàixer català a mon pare, la dictadura… Però, malgrat les penalitats, mai degué perdre el somriure amb què la vaig conéixer i la recorde. Pels fills es van desviure i als dos van donar estudis superiors; Paquito i Luis van fer un peritatge en l’Escola Industrial. Als néts, ens van malcriar, especialment ella.

Però és que malcriar els néts està en la genètica dels avis. Elia era romancera, cantadora, encantadora, compradora de joguets i faedora també, sanadora de mals, teixidora de bufandes, ordidora d’endevinalles i contadora de contes on no faltaven mumerots, homes del sac i dones que furtaven xiquets. Ara fer por a les criatures no està ben vist ni de moda, però jo crec que acomplia la funció de recordar-nos que el perill plana pel món.

L’àvia també era rebel i solidària. Ho comprovareu amb una anècdota. Estàvem a la caseta passant un diumenge d’estiu, el pare havia fet paella, però, per excés d’aperitiu o de joguera, el meu germà i jo no en volíem menjar, reclamàvem canvi de menú. Ni parlar-ne, “O mengeu arròs o se n’aneu fora sense dinar”. L’assumpte semblava sentenciat, però, a mon pare, li va replicar sa mare: “Veges tu si es quedaran els xiquets sense dinar”. “I tant que no dinaran i tu, si no estàs d’acord, també te’n vas fora”. I així ens vam quedar els tres, al carrer i sense menjar de calent; castigats l’auela i els néts. Quin exemple de camaraderia intergeneracional! Que gran qüestionament del patriarcat per part de l’aviarcat!

Si conte tot açò ara és perquè el passat 3 de gener es van complir 30 anys de la segona mort de l’àvia Elia. Sí, de la segona mort. Segons contava, quan tenia catorze anys va morir i es va vore ella mateixa travessant un túnel llarg, al final del qual l’esperava una gran llum… però, afortunadament per als seus descendents, va tornar arrere. Després d’aquella experiència, el més enllà li semblava un lloc conegut, una cosa vista. I sempre estava amb les animetes amunt i avall i fent broma. Deia que des de l’altre món ens vigilaria i que, si no li apanyava alguna cosa que férem, ens pegaria dos colpets al muscle. Jo, de moment, no he notat res. Deu ser que m’estic portant bé.


6 Comments

  1. JordI molt bonico, recorde que Elia era el nom que inclus volies per a la teua filla. Un abrac

  2. Jo vaig tindre la sort de coneixer-la, una gran dona tens raó. Recorde que no hi havia visita de la “Senyó Elia” que no anara acompanyada del pertinent sobre de soldadets comprats a “El Globo”, eren uns soldadets (de la segona guerra mundial) diminuts de plàstic, de segur que si excavem a l’hort de la casa familiar del Pintor Cabrera d’Alcoi, encara trobarem soldadets.
    Confirme que era malcriadora dels seus nets…… per aixó, et portes com et portes mai et pegara cap colpet al muscle, venint dels seus nets tot li semblará bé.
    Una abraçada Jordi.

  3. Jordi preciós, quantes vivències han vingut a la meua memòria familiar.
    Gràcies

    Voro Signes

  4. Paral·lelismes i divergències, en essència m’ha fet evocar les meues iaies (i un iaio), la iaia per definició del meu fill i concloure com tu amb açò que en la genètica dels avis està malcriar el néts. Jo, com saps, forme parts d’eixe club d’homes i dones que fan d’avi i constantment expresse en gestos privats –amb el meu nét– i públics –amb la família i endemés personal de la rodalia– eixe dterminisme genètic: sóc un dels malcriadors oficial d’en Toni, el meu netet “xicotet però un poquet gran”, com diu ell mateix, amb tres anyets acabantets d’estrenar.

  5. Muy entrañable, Jordi. Me ha hecho revivir momentos de mi infancia, porque yo también tuve abuelos y disfruté mucho de ellos.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *