En este món tan ocupat, connectat, agendat, aficionat i extraescolaritzat, avorrir-se és la pitjor falta. Només s’avorrixen els tristos, els tontos i els semats. L’avorriment té molt mala fama i no hauria de ser així. La comtessa Adélaïde de La Rochefoucauld tenia raó quan afirmava que “L’avorriment ha sigut i és l’origen de tot: l’art, les ciències, les guerres. És la causa de l’evolució, dels canvis de les civilitzacions i de les modes successives”. L’avorriment és un cotxer incòmode i taciturn que pot dur a casa nostra la idea, la reflexió, la determinació i la iniciativa. Siguem justos i educats, donem-li la propina de la indulgència.

Amb l’avorriment de la vicealcaldessa d’Alacant hem sigut injustos. Li hem demanat que dimitisca, que agafe el tantō i es faça el seppuku, que ací solem anomenar harakiri. No n’hi ha per a tant, al cap i a la fi el vídeo de Mari Carmen Sánchez és només la frivolitat d’un càrrec públic en un moment molt complex. Què té això de nou? No res. Ara bé, pareix que este episodi és l’enorme punta d’un iceberg d’incompareixences, silencis i falta d’impuls per a gestionar una àrea tan important com el turisme. I això sí que té delicte, especialment en una persona que fa gala de “dots planificadors de temps i tasques, dots de comunicació i organització i capacitat d’anàlisi”.

La responsabilitat és seua? En principi sí, però tornaríem a ser injustos si la descarregàrem tota només en ella. La vicealcaldessa arriba a l’Ajuntament després d’haver sigut portaveu i síndica de Ciudadanos en les Corts Valencianes. Els quatre anys d’una legislatura donen per a avesar-se i demostrar la vàlua pròpia. Com és que algú de qui diuen que preferix figurar a treballar revalida la confiança del seu partit? Probablement perquè en Ciudadanos els importava ben poc la implicació i les capacitats del seu cap de cartell. Al remat, tant feia que les eleccions foren autonòmiques o locals: l’autèntic candidat era Albert Rivera. I ara, després de la debacle de l’hiperlíder, queda una marca erràtica i més de tres anys de mandat per davant.

A l’hora de fer una llista és importantíssim el ganxo dels candidats i candidates, però sense oblidar que guanyar les eleccions és un objectiu, un requisit indispensable, però no la finalitat de la política. Votem als uns o als altres perquè volem que els poders públics ajuden a construir una societat millor, més justa, culta, lliure i feliç. Bé, almenys jo ho faig amb eixa convicció i espere que els que gestionen o qüestionen el govern tinguen també això al cap. Si no, corren el risc d’avorrir-se i, el que és pitjor, fer que els avorrim.   

Fa tres setmanes, i en a penes 24 hores, l’actual alcalde d’Alacant va demanar dos dimissions: la de Llum Quiñonero, diputada de Podem a les Corts Valencianes, i la de Tudi Torró, directora territorial d’Educació. Els requeriments dimissionaris d’Echávarri tenen la culpa que me l’imagine com la Reina de Cors d’Alícia al país de les meravelles: ofesa i embogida demanant decapitacions a tort i a dret.

Bé, pareix que se li ha passat i la cita de demà amb el conseller de Cultura, ni que siga per la data escollida, té evocacions més tendres i amoroses. Ja vorem com acaba l’entrevista, perquè en l’ordre del dia hi ha l’aplicació del decret de plurilingüisme i, tenint en compte l’estil populista del batlle, no ens hauria d’estranyar escoltar-lo repetir tot allò del no a les imposicions, que tant agrada a la dreta i l’esquerra espanyolistes quan es tracta de recuperar espais per al valencià.

Sorprén la duresa de tracte del primer edil amb Quiñonero i Torró, especialment si la comparem amb la condescendència amb què despatxà la conducta, si més no poc decorosa, de la regidora socialista Gloria Vara quan l’afer del cotxe mal aparcat, el policia i l’amenaça d’expedient. En aquella ocasió, l’alcalde, quasi sempre molt prolix, va resultar tan succint com la regidora mateix i tancà el tema amb un comunicat en què afirmava que Vara estava “arrepentida”.

Això està molt bé, perquè el penediment és necessari perquè puga haver-hi perdó, però “en política el perdón es la dimisión”. Utilitze les cometes perquè són paraules textuals d’Echávarri, però referint-se a la diputada de Podem. Segons l’embut del socialista, si eres dels altres i la pífies no només has de demanar disculpes, també has de dimitir, però si eres una dels seus n’hi ha prou amb uns minutets de compareixença sense possibilitat de preguntes (després es queixen del plasma de Rajoy).

Més encara, que l’hemeroteca és divertidíssima. Quan l’escàndol commovia el grup municipal de Guanyar Alacant, li va faltar temps, a Echávarri, per a demanar la dimissió de Nerea Belmonte, però no va dir ni pruna quan Fernando Sepulcre, regidor de Ciudadanos, carregava a la hisenda pública la revisió del cotxe particular. És o no és un embut? Així les coses, es veu vindre que, d’ací a dos anys, el PSOE alacantí vol despertar del malson amb algun regidor més i la possibilitat de mantindre’s en l’alcaldia amb el suport de Ciudadanos i el PP. Té al seu favor el fet d’ostentar el càrrec durant tota la legislatura. Què penseu que passarà?

El pis de la plaça de la Santa Faç era el millor dels que he compartit a Alacant. A l’esquena de l’Ajuntament i en la tercera planta, el balcó quedava a l’altura del brancam de les palmeres. Des del llit, en obrir els ulls, el primer que veia cada matí era el castell de Santa Bàrbara i la bandera espanyola onejant, cosa que em motivava a continuar lluitant. Tot i això, el millor del pis eren els companys: Ester, Kary, Àngels i Roberto.

Paco era un company de la Facultat de Filosofia i Lletres. També estudiava Història però, com que era més jove, li dúiem uns cursos d’avantatge. Havia vingut de Madrid i era llibertari, anarquista… no recorde quin adjectiu preferia per a identificar-se. També devia ser molt conseqüent el xic perquè, com a bon internacionalista, va fer seua la causa d’este poble i va aprendre de seguida a parlar valencià. Fa més el que vol que l’alcalde, xe!

Un dia les xiques del pis se’n van anar a Cuba, s’havien enrolat en una brigada de solidaritat. En tornar, les i els brigadistes van organitzar una xarrada per a explicar al públic com havia anat tot. En una sala ben gran del Centre 14 van projectar un vídeo sobre l’illa i ells, el que havien fet allà, com els havien tractat… Estaven molt satisfets, plenament identificats amb la revolució. Els emocionà que anara a rebre’ls Roberto Robaina (un nom tan sonor no se t’oblida fàcilment), que aleshores era el ministre d’Afers Estrangers i després seria defenestrat.

La sala estava plena i l’ambient era molt pro-Castro. Però, quasi com en la cançó de Carlos Puebla, s’acabà la diversió quan Paco va demanar la paraula. Sense obviar els notabilíssims avanços respecte de la Cuba de Batista, va recordar alguns dels dèficits del règim, amb especial gràcia quan es va referir a la persecució d’homosexuals i fumadors de marihuana. Després, al pis, més que de Cuba vam parlar de Paco l’anarquista. Una de les companyes reconeixia que tenia raó, però que “de esas cosas no se tiene que hablar”. El motiu per a callar era que les crítiques frenaven la revolució.

I ací és on volia arribar. Tant em fan Cuba, València, Bhutan, la socialdemocràcia, l’educació pública, Pujol o el sursuncorda; quan es tracta de la causa i les simpaties pròpies tendim a ser poc exigents, fins i tot a demanar un silenci mesquí i censor. Tots ens ho hauríem de fer mirar, ser autocrítics i després, sí, continuar fins a la victòria sempre.

Anit vaig vore l’entrevista a Sonia Castedo en Tele 5. He de reconéixer que al final em vaig adormir; fa tant de temps que escoltem esta senyora, és normal que n’estiguem un poc avorrits. L’entrevistada passava de la tensió al somriure, de l’afectació al cinisme, de la mare patidora a la fèrria gestora; vestia de roig intens.

Ja hi deu haver centenars de referències al que va dir de la seua relació amb l’empresari Enrique Ortiz i les dos imputacions judicials que li ha comportat. Per això em fixaré en un comentari que, al meu parer, no és tan insignificant.

Per a fonamentar l’existència d’una conjura en contra seua, Castedo va amollar que ella era una alcaldessa “de provincias”. Li sembla, per tant, a la xica que una mà negra ha actuat arterosament per a investigar-la, acusar-la, encausar-la, destruir-la. Si no, ¿com s’explica tanta esquira?

I és que a les províncies, ja se sap, el caciquisme és costum. No passa res si des del despatx de l’alcaldia demanes a un empresari que contracte un amic. Això és normal, passa a tots els llocs, ella ho va dir. I si passa a tot arreu, ¿com no havia de passar ací, en la província?

Pobra Sonia. De la provincial Galícia al provicial País Valencià. No és culpable, no, és víctima del determinisme geogràfic. No podia actuar altrament, potser a Madrid hauria sigut una recta i rigorosa regidora, però ací, en esta capital de província, la brutícia dels carrers, la merda acumulada dels gossos dels veïns acaba emporcant les més nobles i liberals vocacions de servei a la ciutadania.

Ciutadania he dit? Sí, però de segona, assumim-ho d’una vegada: som provincials. Al solatge fenici dels locals, sempre s’hi sumaran els espavilats forasters vinguen d’on vinguen: de Ribadeo, d’Oviedo, de Grañén, de Motilla del Palancar, de Cartagena… d’on siga! La província promet progrés al pillatge.

Només hi veig una solució: deixar de ser provincials. Qui estiga en contra que alce el braç.