Home » Posts tagged 'Alacant' (Page 2)
Tag Archives: Alacant
Història i mite en el 8 de Març
Feliç 8 de Març a totes i totes. Hui la Plataforma Feminista d’Alacant convoca la ciutadania a la manifestació que arrancarà a les dotze, hora de l’àngelus, des de la rotonda de l’Estrella. En estos temps de manifestacions diàries, s’agraïx que la Plataforma plantege la seua amb un punt didàctic i innovador: serà, a més, una mena de desfilada històrica. L’objectiu és fer un recorregut per les tres onades feministes que, del segle XVIII ençà, ha conegut el món. Abillades segons l’època que encarnen, hi haurà dones amb perruques il·lustrades, rigoroses senyores sufragistes i vigoroses fèmines FEMEN. Bé, si voleu saber-ne més feu clic ací.
Vista la història, anem al mite. No he entés mai per què el feminisme ha adoptat l’emblema de Venus com a símbol primordial. El cercle amb la creueta davall representa això: l’espill de la deessa romana. Si el cercle està rematat per una fletxa representa el sexe masculí. El cercle i la fletxa són l’escut i la llança d’un guerrer hoplita, els atributs de Mart (Ares per als grecs), déu de la guerra. Els dos símbols apareixen entrelligats en el nom d’una coneguda marca de preservatius. El primer a utilitzar-los ―els símbols, no els preservatius― va ser el científic Carl von Linné, per a distingir femelles i mascles en la seua taxonomia.
Bé, no m’agrada que Venus simbolitze les dones i Mart els homes. Venus no té infància, és presumida, susceptible, vanitosa i infidel. I Mart? Mart és un cabronàs violent i intractable. Vull canviar de mite, m’apanya més Apol·lo, déu de la bellesa masculina ―del tot escaient en el meu cas―, la música i la poesia. Em conformaria també amb Hermes (Mercuri), missatger, comerciant, orador, mentider i un poc lladre. Però Mart no. Per al sexe femení plantege Diana o Atena, totes dos valentes i rebels, però preferiria que fóreu vosaltres les que triàreu de la mítica parada.
Tu quoque, Universitas Lucentina!
El pròxim dissabte començarà Festitíteres, el festival de titelles que organitza l’Ajuntament d’Alacant. Apunteu la funció del dimarts 3 de desembre, a les sis de la vesprada, a Les Cigarreres (5 euros): Macianet del Canyot. Entre els 15 espectacles d’enguany és l’únic que, pel que podem deduir del programa, serà en valencià. Això de no programar obres en valencià o programar-ne poquíssimes és un costum bastant trist al sud de la Carrasqueta. I no crec que siga per falta de públic o de companyies, deu ser per inèrcia, perquè sí, sempre el peix que es mossega la cua, l’urobor maleït que va descriure Plató.
De clàssics va la cosa. La Universitat d’Alacant, juntament amb l’Ajuntament d’Elx, ha organitzat per al mes de maig un certamen de teatre grecollatí, que tindrà lloc al jaciment de l’Alcúdia i pel qual s’espera que passen prop de 20.000 persones. Enhorabona als impulsors. I, de les 11 obres de l’actual programa, quantes es representaran en valencià? Una? No, cap. Sabíem que, en la seua agenda, l’alcaldessa Mercedes Alonso (PP) ha apuntat la promoció del valencià ad kalendas graecas, però que la Universitat bega l’aigua del Leteu en este aspecte em dol més encara.
En saber-ho, m’he sentit acoltellat com aquell tirà i he pensat “Tu també, fill meu!”. Bé, estem acabant novembre, d’ací als idus de maig hi ha temps per rectificar, al cap i a la fi errare humanum est.
Tú y la gente como tú
Dur-se bé amb els companys de faena no costa massa. És qüestió de saber combinar les dosis adequades d’empatia, simpatia, correcció i contenció. Ara bé, per més voluntat que hi poses, no estàs lliure de tindre el dia tort o d’haver de compartir jornada amb gent de mal café, geni curt o ganes de brega. En un parell d’ocasions, quan estava destinat a un altre servei de la Universitat, un company va vindre a donar-me conversa. Tot bastant banal i afable fins que l’home aconseguia dur el diàleg al tema de la llengua. Jo crec que aquelles visites coincidien amb algun suspens dels fills en Valencià o Coneixement del Medi. Doncs bé, arribats a este punt (el del valencià) el to del company canviava, s’anava enfurismant, a penes em deixava rebatre. Vaig haver de demanar-li que, per favor, se n’anara del despatx; no feia cas, allà es quedava amb els arguments habituals: “Yo soy de Alicante de toda la vida y en Alicante nunca se ha hablado”, “¿Para qué le sirve a mi hijo saber el nombre en valenciano del huesecito de la oreja?”, “Eso es perder el tiempo, pudiendo estudiar inglés”… I quan va arribar al clímax m’apuntà amb l’índex per a sentenciar “Tú y la gente como tú sois los que habéis creado el problema del valenciano”. I, mira, en això li he de donar una part de raó. Creem el problema cada vegada que demanem que l’administració ens atenga en la nostra llengua, quan matriculem els fills en ensenyament en valencià, quan plantegem que l’accés a la funció pública valenciana hauria de requerir un nivell determinat de coneixement de la llengua pròpia, quan ens queixem perquè la retolació urbana només es fa en castellà… És veritat, demanar igualtat de tracte sol amagar l’inconfessable desig de crear problemes. Què voleu que fem? L’esperit de Rosa Parks ens domina i esperona.
Conte açò perquè, fa alguns mesos, vaig enllaçar una notícia a la pàgina de l’amic Fernando Llopis. Era informació sobre les dissensions de la secció valenciana d’UPyD, Llopis n’és regidor a Alacant. No tenia l’assumpte res a vore amb la llengua, però em va comportar el comentari següent. Llegiu-lo, tu i la gent com tu, no té pèrdua:
Mira Jordi: más trapos sucios hay en otros partidos. Sé lo que estáis intentando hacer en Compromís… atacar a Fernando Llopis en Facebook para quitarle votos. PUES HAS DE SABER QUE YO SOY DE LOS QUE IBA EN ESA LISTA QUE SE TUMBÓ. YO ME ENFRENTÉ A MUZZATTI. Y Fernando Llopis entró en UPyD al igual que Toni Cantó DESPUÉS… Y FERNANDO DE MI MANO… Y ESTOY MUY ORGULLOSO DE ÉL. Habrá cosas que compartiré más o menos con él. Y he abandonado la política por ese fraude. Incluso me parece mal que Romain siga. Pero quiero que se unan para impedir que una pandilla de integristas, que emplea la lengua de mis abuelos como arma política y para perpetuar los privilegios de mediocres que se escudan en la lengua para excluir a buenos profesionales de otras tierras que carecen de ese conocimiento, puedan entrar en un muro de un político que no cobra por estar en el Ayuntamiento diciendo esas imbecilidades a sabiendas de quien le leemos no comulgamos con los “Davós” ni con los “Tonis”. Te lo dice un Iborra cuyo ADN se ha encontrado en las tumbas romanas de Lucentum. ME HABÉIS QUITADO EL FUTURO PORQUE EN VALENCIANO NO ME DAN TRABAJO EN EL EXTRANJERO… ,Y eso es por el chabacanismo imperante como el que, perdona que te lo diga, haces gala aquí. Gentes como tú habéis condenado a mis hijos, por no poder aprender inglés en los centros públicos con la intensidad con la que se enseña la lengua de mi familia, a ser siervos de la gleba atados al territorio por la lengua. Yo no soy un pijo que pueda pagarles el Neverland… no tengo dinero. Pero claro: somos exquisitos: trilingües, multilingües, jilipolingües al final vamos a ser. Y en espera de la excelencia no hacemos nada y sacamos la mierda cuando alguien tiene opciones a cambiar las cosas, como has hecho tú con este enlace. Y esa mediocridad de la ciudad, que ha perdido la capitalidad en favor de Elche, se debe a conductas como la tuya: pregona en tu muro para los tuyos las vergüenzas de UPyD pero déjanos en paz a los que leemos a Fernando LLopis. Deja que pensemos que, quizás, hay una probabilidad de que entre aire fresco por parte de alguien o que eso llegue a cambiar a los que están. Estamos en un mundo global donde podemos defender las tradiciones propias pero, bajo ningún concepto, que ello sea traba para cercenarnos las posibilidades de trabajo fuera de nuestras fronteras. SI ALGUIEN TIENE DERECHO EN ALICANTE, Y ADEMÁS CASI EXCLUSIVO, A PONER ESE ENLACE EN EL MURO DE FERNANDO SOY YO… PORQUE SOY EL AGRAVIDADO… y, como ves, no lo hago.
Dos detalls amb importància
Han passat 75 anys des que els avions i els aviadors que Mussolini deixà a Franco escrigueren amb sang un dels episodis més negres de la Guerra Civil espanyola: el bombardeig del mercat d’Alacant. Era dimecres, 25 de maig, 1938. Cap al migdia, gent de la ciutat i de les poblacions veïnes feia la plaça que s’hi podia fer, la fam no entén de política. Menys de 10 avions, prop de 90 bombes, més de 300 morts, milers de ferits. I després el silenci, la por, quasi l’oblit. El feixisme va ser derrotat a Europa en 1945, però a Espanya continuaria imposant el to casernari i mostrant la seua obscena dentadura almenys fins al 1975.
Dissabte passat, per fi, s’inaugurava a la plaça 25 de maig el monument que recordarà el tràgic bombardeig de 1938 i honrarà la memòria de les víctimes. Enhorabona a la comissió cívica que reclamava el monument, a les entitats i particulars que l’han sufragat i a les autores que l’han pensat i fet sense més pagament que la gratitud ciutadana. Una llàstima que l’obra només s’explique en castellà; vull dir que podrien haver inclòs la inscripció també en valencià. Sí, ja sé que estic amb el mateix de sempre, però no és només per mi ni per hui. Si tenim en compte l’Alacant de 1938, la majoria d’aquells innocents assassinats devia parlar valencià; fer present esta llengua en l’epitafi els commemoraria amb més propietat.
L’altre detall també té relació amb la guerra d’Espanya, amb el passat, però constata actituds presents i ens alerta sobre les futures. Al Congrés dels Diputats, CiU, PNB, l’Esquerra Plural, el grup mixt i el PSOE van votar a favor de declarar el 18 de juliol dia oficial de la condemna del franquisme. Com d’habitud, el PP votava en contra, però qui falta en la crònica? Efectivament, UPyD. El partit de Rosa Díez declara en el seu manifest fundacional que vol “luchar contra las tiranías que pisotean la democracia formal”, però a l’hora de la veritat als seus representants la voluntat manifesta se’ls fa palmària vacil·lació: es van abstindre. Unión Progreso y Democracia. Busqueu en qualsevol diccionari l’antònim de democràcia i sempre us donarà el terme dictadura. Els falta temps per a denunciar “el arrinconamiento docente del castellano” i “el fetichismo de la diferencia a ultranza”, però es neguen a condemnar sense pal·liatius la dictadura de Franco, qui precisament va prohibir totes les llengües diferents del castellà en la docència, l’administració, la comunicació de masses, la religió… i, ves per on, era tan fetitxista que tenia un braç de santa Teresa al despatx. Van pels vots del PP, són dels volts del PP. Compte amb esta alternativa, no ho és.
Pintades
“LES PARETS TENEN ORELLES. LES VOSTRES ORELLES TENEN PARETS”. Això és el que podia llegir-se als murs del col·legi La Salle a Alcoi. L’autor anònim reivindicava el valor de les pintades per a fer-se escoltar i criticava el tancament dialèctic de vés a saber qui. La societat en general? Els abnegats germans lasalians? L’humil excursionista matiner que fa cap al barranc del Cint? Recorde moltes pintades. A l’hospital civil d’Oliver, fa molts anys, n’hi havia una que deia “LAS BOMBAS NUCLEARES MATAN A SUS HIJOS, PERO NO LOS DESPEINAN”. O aquella a l’entrada de Muro d’Alcoi: “NI D’ALCOI NI DEL COMTAT, SOLES MURO”. I un graciós va contradir: “MURO DE BERLÍN!”
Les rèpliques solen ser millors que el missatge inicial. Al carrer Joan Cantó, un fatxeta va pintar “18 DE JULIO… OTRA VEZ” i li van respondre “¡LOTERÍA NACIONAL!”. Entre les moltes urbanitzacions de Xàbia, un ecologista va trobar lloc per reclamar “TERRA VERDA, XALETS A LA MERDA”, però va deixar lloc perquè li apuntaren “Y TÚ AL PARO, CABRÓN”. Conten que en un carrer de València algú va estampar l’amenaça “MUERTE AL CERDO DE CARRILLO” i un benintencionat vianant va advertir al dirigent comunista: “SANTIAGO, TE QUIEREN MATAR EL CERDO”. Més recent era aquella combinació en què el primer havia escrit “NACIÓ VALENCIANA!” i el segon va rematar “…Y MURIÓ FALLERA”.
N’hi ha que feien versos i tot: “FASCISTAS, BURGUESES, OS QUEDAN POCOS MESES”, podíem llegir a les escales de l’institut Jordi Juan d’Alacant; abans d’arribar al Pare Vitòria d’Alcoi, els i les alumnes passaven per davant d’una inscripció aclaridora: “DE GRIS O DE MARRÓN, UN CABRÓN ÉS UN CABRÓN”. No vull acabar esta memòria de l’esprai sense citar-ne una, també de la transició, que continua de plena actualitat i podem dedicar al nostre Molt Honorable i al partit que el sustenta en la Generalitat: “MOLTA TRACA I POC PARLAR VALENCIÀ”.
Ara bé, no hem de perdre de vista que en democràcia hi ha altres maneres d’expressar les pròpies idees i que fer pintades és una porcada més gran que la de Carrillo. Ni la raó, ni la rima, ni l’enginy disculpen la gamberrada. La nit del 15 de maig passat, algú es va dedicar a omplir Sant Joan de pintades contra la construcció de la futura Universitat Catòlica d’Alacant. Jo també estic en contra d’eixe projecte, especialment perquè em sembla que l’alcalde Aracil, a qui també van embrutar la porta de casa, s’ha encabotat a tindre un campus al poble al preu que siga. Recordeu la història d’amor entre Camps, Eclestone, València i la fórmula 1? Eixa sentor fa la séquia.
Doncs bé, no m’agrada com va això de la Catòlica d’Alacant, però tampoc que ningú es dedique a sullar parets amb nocturnitat i traïdoria. Per cert, si voleu saber més sobre què guanya i què perd el poble amb la nova universitat, llegiu el que ha escrit Albert Caturla, amic meu i portaveu de Compromís a l’Ajuntament: “La primera pedrà de la UCAM”.
Un conte de por
Això era i no era una alegre consellera (o un simpàtic conseller, que per rima no ha de ser) que visitava una escola i, en mostrar-li els infants, exclamà amb estupor: “¡Están los nenes pansidos, tristones, sin lluentor!”. “És que no mengen, senyora”, li va explicar la cuinera. I, mirant a la xicalla, els bonegà amb l’índex tes: “¡Eso está muy mal, chiquitos! ¡Haced caso de la seño i mengeu-se el plat sencer!”
Quan l’acudit es fa real deixa de tindre gràcia. Molts xiquets del col·legi Illa de Tabarca, a Alacant, no mengen. No és per falta de gana, és que a casa no hi ha res. Hui hem sabut que la Conselleria d’Educació deu 180.000 € a l’empresa que gestiona el menjador de l’escola. Estaven a punt de tancar perquè no poden pagar les nòmines i la seguretat social dels treballadors. Els han ingressat 17.000 €, aguantaran este mes.
A més de treballar sense cobrar i acumular deutes, de bon matí l’empresa concessionària prepara l’esmorzar a uns quants xiquets —saben que arriben a classe en dejú— i a la vesprada, quan se’n van, els donen un entrepà perquè no està molt clar si soparan o no. Tot això, ho fan els de Clairé fora de contracte, de la seua butxaca. Un 10 per a ells, un 0 per a Català. Cada mes l’Aeroport de Castelló ens costa 300.000 €.
El forn del carrer Quintana
Un manlleu és un element lingüístic que passa d’una llengua a una altra, o bé que, procedent d’un llenguatge especialitzat, passa al llenguatge comú. Això diu el diccionari. Jo dic que un manlleu malfaixat és el que no ha tingut sort en la llengua que l’ha pres. Vegem-ne ara un parell d’exemples. La nostra tonyina de sorra (atún de ijada en castellà) apareix en cartes de restaurants pròxims com atún de zorra. Què deu pensar el turista espanyol estricte quan li oferixen un montadito de atún de zorra? La conclusió pot ser espatarrant. I dos, la tan alacantina coca amb tonyina és, en algunes fleques de la ciutat, coca Antoñina. Com si hagueren batejat la pobra coca en la cocatedral de Sant Nicolau, tu.
Primum vivere, deinde linguisticari. Si esteu per Alacant i voleu una bona coca amb tonyina, recomane el forn Rafelet i el que hi ha al número 68 del carrer Quintana, on tenen fins i tot una imatge de la valencianíssima Mare de Déu dels Desemparats… esta copeta pa la Geperudeta! Vet ací com la llarga mà del cap i casal no respecta ni a la Verge… del Remei. Al forn del carrer Quintana, el paper d’embolicar tonyes, coques i cocots té també la seua gràcia. Porta uns versos a la coca que transcric ara mateix:
Coca amb tonyina…! Famosa,
d’abolengo patriarcal,
que ja m’agüela tenia
un quadre que era un encant,
amb una coca amb tonyina…
¡Com si estiguera parlant…!
Puix eixa coca amb tonyina,
vertadera, alacantina,
que en la olorosa foscor
del modest aparador
guarda el bon alacantí
per a fer-se un got de vi
al festejar la nit gran
de fogueres i de trons,
diu també que és Alacant
¡La millor terra del món!
I com que ara Alacant celebra la seua festa major, deixe ací l’himne de la vila però en versió lluitador. Té la mateixa tonada que l’original compost, però han adaptat la lletra a la tensa situació. Ahir li’l cantàrem a Fabra, i a d’altres notables manons, cantem-la amb joiosa ràbia, cantem-la a plens pulmons:
Som fills del poble
que té els polítics
dels més corruptes
que hi ha en el món,
són uns mafiosos,
tercermundistes,
queden a diari
pitjor que els porcs.
Són criminals que amb el teu vot
omplin el sac del seu profit
i a fer les coses per collons
no hi ha qui els puga competir.
Ja han suprimit tots els teus drets,
digues que sí que estàs… ben
faaaaaaaaaaaaaaart!
No és ja este el poble teu,
perquè ara és del banc,
ara és el del banc,
ara és del baaaaaaaanc!
Dialectologia electoral
Clar i seré com un matí de primavera, anava jo el dia dels Músics per l’alcoiana Alameda. Plàcid camí cap al dinar amb què obríem les festes, que va ser brutalment sotragat per una terrible visió. Dels fanals de l’avinguda penjaven cartells del candidat socialista a l’alcaldia, comminaven el vianant a votar-lo “PERQUÈ GUANYI ALCOI”. “Guanyi? Guanyi? Com guanyi? És que Alcoi és Catalunya? No, no, ja vaig passar per això fa anys i em va costar molt desenganxar-me”. Sort que Víctor m’acompanyava; els amics, els amics, si no fóra pels amics: “Tranquil, Jordi, no estàs sol; no tornaràs a caure”. Passada la festa més gran, veig que el PSOE de Sant Vicent del Raspeig conjuga guanye, però erra en el topònim: “PERQUÈ GUANYE SAN VICENTE”. I, per a acabar-ho d’adobar, els socialistes d’Alacant feien de nit i envidaven la resta: “PERQUÈ GUANYI ALICANTE”. No dic mentida, cliqueu en la imatge si voleu vore-ho més gran:
I d’autonòmiques a generals, de la descurança a la mancança. Ni PSOE ni PP se’n recorden del valencià en esta campanya. Tan combativa i proletària com li hauria quedat, a Rubalcaba, la traducció “LLUITA PEL QUE VOLS”. Per estes contrades meridionals són comptades, cirscumstancials les consignes en la llengua pròpia. El PCPE ho reclama “TOT PER A LA CLASSE OBRERA” i Esquerra Unida ordena “REBEL·LA’T”. Les dos formacions ho fan en bilingüe; Cayo Lara diu “REBÉLATE” i em recorda —no ho puc evitar— al mític Rafael Conde, “el Titi”. M’imagine el candidat a president cantant… “Rebélate, rebélate, ser comunista no es delito, no lo calles y lanza el grito […] No vivas más oprimido, busca tu felicidad, que aunque muchos te critiquen el que lo prueba repite, yo no sé por qué será”.
Els amics de l’altra Esquerra s’expressen en autèntica llengua valenciana: “ACTUA AMB INDEPENDÈNCIA”. I nosaltres, Compromís-Equo, que parlem com tu, sentim com tu, estimem com tu… perquè SOM COM TU.
Diversalacant
Del 30 de setembre al 15 d’octubre, Diversalacant du a terme la seua setena trobada intercultural. L’objectiu de la iniciativa és fomentar la convivència, el debat constructiu, l’empatia de l’autòcton i del nouvingut, l’enriquiment mutu, ser-ne un més sense deixar de ser qui s’és. Magnífic esperit, l’Alacant del present i del futur té una fesomia amb trets magrebins, romanesos, subsaharians, llatinoamericans, xinesos… La llàstima és que si revisem l’historial de Diversalacant —almenys el que tenen publicat— hi ha una absència total d’activitats en valencià o que apel·len a la cultura més arrelada d’esta terra.
Entre el 30 de setembre i el 15 d’octubre està el 9 d’Octubre, que s’escriu amb majúscula perquè és una data significativa, una celebració: la del nostre naixement col·lectiu l’any 1238. Ho tenien fàcil per a trobar un lloc a la diversitat més genuïna d’Alacant. Però no, segons el programa demà, dissabte 8, celebraran el Dia de la Hispanitat. Entre ritme de batucada, tast de mojito i pas de sanjuanito, es perdrà un detall inexcusable: la hispanitat s’ha construït sobre la destrucció de les cultures preexistents i els europeus empeltats allà, des que s’independitzaren dels d’ací, continuen l’explotació dels indígenes.
Fins ara almenys, el discurs de la hispanitat és com el de l’espanyolisme: castellanocèntric i excloent. Una altra hispanitat i una altra Espanya són necessàries, però… són possibles? Sembla que no, en vista de la nul·la consideració cap a la nostra cultura que tenen projectes com Diversalacant i de prejudicis reiterats, com el que fa poc manifestava Antena 3 quan va preguntar als seus televidents: “¿Qué te parece que una película rodada en catalán represente a España?”. Per si algú no està al corrent, la pel·lícula és Pa negre i representarà Espanya en els Oscar. La cadena ja ha fet desaparéixer la pregunta del seu web, però el tema ha deixat un llarg rastre. Gràcies a això, he trobat un comentari que vull reproduir en part: “El mero hecho de que se plantee la pregunta me parece impropio de un estado democrático y sólo se entiende ante la voluntad indomable de convertir España en un estado identitario donde sólo quepan los puros de la nación dominante”.
Hispanitat? I un be negre!
Alfredo Mayo
El govern municipal d’Oriola canviarà els noms dels carrers que encara honoren la dictadura franquista. Retirar eixos honors és una obligació moral i, des de fa uns anys, també legal. Subscric el vell argument: ¿algú trobaria compatible amb la democràcia que Hitler o Mussolini tingueren strassen o vie dedicades? Doncs això que sembla tan clar depén molt del color polític de l’ajuntament. A Elx acaben de rebatejar una avinguda —fins ara es deia del Ferrocaril— amb el nom de Vicente Quiles (1925-2008), alcalde de 1966 a 1979 i, segons Mercedes Alonso (PP), un “demócrata de ideas”. Devia estar pensant l’alcaldessa en la democràcia orgànica, perquè al senyor Quiles l’enterraren amb el taüt cobert per una bandera espanyola un poquet preconstitucional. Benidorm té un carrer important dedicat a Pedro Zaragoza (1922-2008), qui, com a alcalde de 1950 a 1967, tingué temps de sobra per a convertir aquell poblet de pescadors en l’empori turístic que hui coneixem. Don Pedro va ser falangista fins a l’últim moment, però també republicà. Pel febrer de 1996, recordava a Miquel Alberola i als lectors del setmanari El Temps que “els carrers de Benidorm estan tots en valencià perquè els vaig posar jo”, “la primera senyera que s’ha dut en el cotxe d’un alcalde d’Espanya, ha estat la del meu cotxe”, “a casa tinc llibres, com has vist, amb dedicatòries elogioses de Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster”, que l’arquebisbe Olaechea volgué excomunicar-lo per permetre l’ús del biquini a les platges de Benidorm i que Adolfo Suárez, quan era director general de TVE, el va acusar de separatista per haver fet un discurs en valencià a Oliva. “És la meua llengua! La de mon pare i ma mare!”, acabava dient l’exalcalde. En què quedem, per tant? Falangista? Republicà? Liberal? Valencianista? Que cadascú se’l mire com més li plaga.
Alacant està petat de carrers amb reminiscències franquistes, l’associació Alicante Vivo manté una pàgina en què els dóna a conéixer i en demana l’eliminació. Només en alguns casos (esportista Ramón Mendizábal, rector Planelles, Itàlia…) sol·liciten el manteniment del nom; en d’altres, fins i tot proposen denominacions alternatives. Així, el carrer 30 de Març —1939, entrada dels italians a Alacant— hauria de dir-se 9 d’Octubre —1238, entrada dels catalans a València—; la bondat d’una ocupació és qüestió de pervivència. Des d’ací propose jo que el carrer Federico Mayo passe a anomenar-se Alfredo Mayo. La semblança resta confusió a veïns i visitants i els nostàlgics de la dictadura ixen guanyant. Alfredo Mayo, en realitat Alfredo Fernández Martínez (1911-1985), es va sumar als colpistes com a tinent d’aviació, però el seu gran servei a Franco no el va fer damunt d’un caça, sinó davant d’una càmera. Mayo fou l’actor principal de l’emblemàtica Raza —escrita per Franco mateix en 1940 i retallada en 1950 pel mateix Franco, per a eliminar salutacions feixistes, referències a Falange i insults a Gran Bretanya i Estats Units— i d’Escuadrilla, ¡Harka!, ¡A mí la Legión!, ¡El Santuario no se rinde!, Suspenso en comunismo… El Caudillo devia vore en Mayo el que li hauria agradat ser i no era: un tio alt, esvelt, de veu baronívola i gambades atlètiques, un galant.
Per a compensar la via a l’actor del dictador, en demane una per a un insigne de signe molt diferent: Lorenzo Aguirre (1884-1942), basc nascut a Pamplona i valencià d’adopció, maçó, pintor, comunista i al final mort a garrot pels de la xurma feixista. Que no es mereix un carrer?
Comentaris recents