Home » Posts tagged 'Bloc' (Page 2)

Tag Archives: Bloc

Non possumus

martyrsEl llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).

Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.

La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.

Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.

Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?

Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.

Call of Duty PSPV: the Neverending Battle.

Call-of-Duty-Ghost1De moment és només un rumor, però com més va més força cobra la possibilitat que la nova versió del mític videojoc bèl·lic Call of Duty tinga com a escenari el Partit Socialista del País Valencià. “És insòlita la capacitat destructiva que genera esta formació política. Proven de fer paus, però sempre acaben matant-se els uns als altres. Estem davant d’una ferocitat paradigmàtica”, han manifestat els dissenyadors d’Infinity Ward. Un altre dels atractius de la federació valenciana del socialisme espanyol és “la quantitat de faccions en conflicte. Això enriquix la trama i aporta a l’aventura, més enllà de la lluita oberta, el risc de les traïcions i les aliances. Call of Duty PSPV no és únicament una pluja de bales i ganivetades, hi ha molt de joc psicològic. Estem segurs que donarà moltes hores d’entreteniment.”

Sí, sí, tu riu-te del paràgraf anterior, però digues ara si no podria ser veritat. El congrés extraordinari de la unitat hauria sigut de veritat extraordinari si el PSOE n’haguera exit unit. Però si el tot presenta fissures per la part de Madina i Pérez Tapias, ¿com no havien de tindre ací fractura completa? El titular d’ahir ho deixava clar: “La bronca de los socialistas en la provincia arruina el intento de Puig de unir al PSPV”. Pobre Ximo, xe! Després la cosa s’explica. Resulta que, segons David Cerdán, secretari general provincial ─el càrrec té un no sé què de jefe de centuria falangista─, “Aquí hay una apuesta clara de Valencia contra Alicante”. Nyas, coca! Ja estem amb la matraca victimista i provinciana de sempre. La que van inventar ells i Zaplana utilitzà per a consolidar-se en el PP i arribar a president de la Generalitat. Esta gent no aprén.

El dia que José Blanco va imposar en un altre congrés federal l’organització per províncies no sabia que això afectaria negativament el PSPV. O potser sí, vés a saber. L’estructura comarcal  ─m’ho confessa un amic socialista─ és la que els valia i els continua valent. Però ara tenen un capitost més, el provincial, i això dóna ales. El greuge, real o fictici, ajuda a legitimar-se i així els va. L’endemà de la proclamació oficial de Sánchez el Guapo, el votant valencià percep que ací la lluita continua, però no la que haurien de fer al PP, sinó la que fan entre ells. Oficialistes, madinistes, lermistes, ciscaristes, cerdanistes, franquistes, alartistes… cal un màster de l’univers socialista per a entendre què els passa de la Sénia al Segura.

Bé. “L’acció recorrerà els despatxos de les Corts i Blanqueries, els carrers del centre històric de València. Després es traslladarà a l’Ajuntament d’Alacant, al Palau Provincial, als pubs més cool del barri antic i la Volvo, al menjador d’El Jumillano, a alguna romeria… L’emoció està garantida.” Endavant, compañeros y compañeras, feu província. Nosaltres continuem fent país, País Valencià.

cutreprovincianismePSPV

Lizondo Reloaded

GPONSUna setmana després de les eleccions al Parlament Europeu, si voleu una anàlisi documentada i la lògica deducció del que estos comicis han suposat per al valencianisme polític, llegiu l’opinió de l’amic Juli Martínez en el diari digital La veu del País Valencià. Si preferiu l’epifenomen, el serrell anecdòtic i calor per inducció, ací esteu bé.

El dijous 22 de maig, el lluent González Pons, discret número 2 de la candidatura del PP, afirmava que té l’esperit de González Lizondo, que ara duria ell la taronja d’aquell a Brussel·les i que vol a València mucho, mucho, más que la trucha al trucho. Per a rematar el flashback com cal, advertia al personal sobre el perill pancatalanista que pretén anorrear el fèrtil verger valencià.

Bé, per a entendre què ha significat l’anticatalanisme en la política nostra, torne a recomanar Noves glòries a Espanya, un llibre que tots els valencians hauríem de tindre a casa per l’encert conceptual i formal que ens oferix i perquè, si no el llegim, correm el risc de trobar Vicent Flor (autor) i Vicent Olmos (editor) fent una presentació de l’obra al desllunat de la finca, amb l’aquiescència, o no, del veí del primer.

Avorrix ja això de l’anticatalanisme i, sobretot, no crec que siga efectiu per a captar o mantindre vots. El secessionisme lingüístic, el blaverisme polític, l’innocu regionalisme ja estan amortitzats. Unió Valenciana no es presenta a eleccions i l’últim intent de ressuscitar la bèstia (la Coalició Valenciana de Sentandreu) fracassà estrepitosament. Alberto Fabra pot acusar a Ximo Puig de català i catalanista, però si la gent no els vota no serà per això.

Coincidir amb l’amic Lluís Grau ha sigut la segona major alegria d’esta campanya, la primera és tindre un eurodiputat. Vam parlar un poc de tot i els dos vam convindre que el PP d’ara cada vegada recorda més al PSOE de fa vint anys. Els uns recorren al perill català com els altres recorrien al no-res cultural, la pèrdua de tot el que s’havia aconseguit. Vint anys han passat i ni una cosa ni l’altra.

L’única diferència del previsible canvi de cicle és que en 1995 sabíem que la següent parada era un pacte Zaplana-Lizondo. Ara no albirem la gamma cromàtica de l’hipotètic Consell postpopular. Amb este horitzó, possibilitar el relleu és una obligació democràtica; quedar-se fora del govern potser resultarà més operatiu i intel·ligent.

Demà votaré Primavera Europea

resistimTot just inciada la campanya electoral que ahir va acabar, la bella, l’elxana, l’actriu, la institutriu Sandra Montserrat m’enviava la foto que hi ha a l’esquerra. Assetjats pel temps i les conteses, resistim Enric Nomdedéu, Teresa García, el que queda d’Empar Piquer i jo mateix. Han passat cinc anys des de les últimes eleccions europees, però els nostres somriures continuen en cartell perquè no hem perdut la raó, perquè tenim la mateixa voluntat de fer sentir la veu d’este tros d’Europa anomenat País Valencià.

Hem viscut cinc anys històrics, deixeu-me fer memòria. En cinc anys el valencianisme ha sigut generós i intel·ligent, tant com calia per a impulsar Compromís, la coalició que a hores d’ara més creix i més il·lusiona la ciutadania valenciana. Gràcies a això, el nacionalisme valencià, que sempre ha sigut d’esquerres, ha passat de l’extraparlamentarisme a ser la tercera força en les Corts Valencianes, de ser cosa de comarques i de Castelló a ser, també, la tercera força en l’Ajuntament de València. I en acabar de València vam entrar tots a Madrid, cinc milions de valencians tenim qui ens defense allí. Acabarem ja la rima: gran diputat Baldoví.

primavera_europeaHan sigut cinc anys terribles i encara en queden més, però la resignació és derrota i… que se la queden ells: els del PP, els del PSOE i els altres que no diré. Hi ha una altra política, altres maneres de fer. Ni Cañete, ni Valenciano ens trauran d’este femer, no miren per esta terra, no els importa, què hi farem? Jo demà faré una cosa: votaré. Votaré Primavera Europea i a l’amic que va el primer, de cognoms Sebastià i Talavera i de nom el més potent. Posem un Jordi a Europa, un Jordi per les persones, els pobles, la justícia, els hòmens, les dones, la bona gent.

jordi_sebastia

 

Tomàs Perelló

Aplec_Marina_2013Si no haguera nascut a Alcoi, crec que m’hauria agradat nàixer a Dénia. Aquella ciutat oberta a la mar nostra és petita, agradable de passejar, carregada d’història. Té una bona i àmplia oferta de restauració, recomane el Miguel Juan, taverna degana de la població, per als arrossos i les tapes tradicionals, i el Baret de Miquel, per als amants de la cuina d’avantguarda. Per a menjar i beure vora mar teniu la plaça del Raset, on tots els portals han sigut ocupats per botigues, pubs i restaurants. Tots? No. Com en els còmics d’Astèrix, el número 17 del Raset resistix l’embat de l’oci fet negoci, és una casa normal i corrent. Allà vivia Tomàs Perelló, periodista, dolçainer, agitador cultural, president de falla, militant del nacionalisme polític i un dels millors tios que he conegut mai.

Puc assegurar, perquè jo l’acompanyava, que Tomàs va ser el primer valencià a entrar al parlament d’Estrasburg enrotllat en una manta morellana; poderosa imatge del que volem: ser escoltats i reconeguts al món, sense renunciar a la tradició que ens abriga. Amb el Dacsa i la resta de la seua colla deniera, va innovar el món de la festa impulsant la Penya Fallera Foc a la Barraca, una espècie de comissió alternativa i descreguda (tolerada per l’autoritat competent), en què casal i monument eren un tot. Fent honor literal al seu nom, la nit del 19 de març cremaven la barraca on s’havien ajuntat els dies previs. També devem a Tomàs l’Aplec de la Marina, l’homenatge que Dénia fa als seus defensors durant la guerra de Successió.

L’Aplec mereix un paràgraf a part. En dos o tres ocasions vaig participar en la recreació històrica de la rendició de la ciutat. Impressionant. Anàvem a vestir-nos a la torre de la Pólvora i, per a maulets i botiflers, Tomàs havia parat taula: coques de pèsols i ceba, de tomaca i pebrera, pastissos, mistela, cava i whisky. Això per a esmorzar un diumenge de matí. Després de la representació, venien els parlaments. La foto que hi ha al peu d’esta entrada, potser una de les últimes que li feren, està presa just en el moment en què Sebastià Garcia, aleshores diputat provincial del Bloc, agraïa a Tomàs tot el seu treball i els assistents l’aplaudíem.

Tomaset per a alguns, Tomasot per a altres, Miquelet també li deien per ser Miquel el seu segon cognom. Lo de Tomàs va ser una gran pèrdua, xe! I ja han passat més de deu anys. Poc després de la seua mort, els dolçainers estrenaven una marxa que porta el seu nom. A la plaça del Consell no cabia ningú més; el poble se l’estimava, no exagere quan dic que s’hi mereix un carrer.

De moment i si podeu, aneu este diumenge a Dénia i assistiu al seu Aplec.

Tomas_Perello

Tripartits

rafel_i_annaEl passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).

Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).

Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.

I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.

La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.

Tripartit

El nom fa la nosa

Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”

No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.

Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.

En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.

En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.

En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.

Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!

L’alacrà, la granota i les ficades de pota

Segons una faula atribuïda a Isop, l’alacrà va demanar a la granota que li travessara el riu. “I com puc saber, germà escorpí, que no em picareu?” “Si us picara en mitat del trajecte tots dos moriríem, amiga granota.” Com que la vida pròpia és una raó potent i ella era bona de mena, la granota accedí, però just on més fondes eren les aigües l’aràcnid li estaca l’agulló enverinat. Amb el seu últim alé l’amfíbia víctima pregunta: “Per què ho has fet?” Abans de ser engolit per l’aigua, conten que l’alacrà deia “No he pogut evitar-ho, està en la meua naturalesa”.

Segons el meu criteri, a Alcoi el Bloc ha fet el paper de la granota. Quan el foc dels seus pitjors resultats cremava el cul del socialisme alcoià, els nacionalistes li van passar el riu i van fer alcalde a Toni Francés. Primera ficada de pota: l’ascens del Bloc (d’1 a 5 regidors en dos legislatures) ens legitimava per a tindre l’alcaldia. Este estiu es va gestionar malament un concert, segona ficada de pota: no es pot comprometre el cost 0 si es fa dependre del públic. Però la ficada de pota més gran és fiar-se del pspv-PSOE: està en la seua naturalesa afonar-nos, encara que això també els afone a ells. I no aprenem la lliçó, malament.

EQUO i el protomàrtir

La matinada del 13 de juliol de 1936, un grup de paramilitars d’esquerra va segrestar i matar José Calvo Sotelo, diputat i líder del partit monàrquic Renovación Española. Venjaven així la mort del tinent José Castillo, membre de la Unión Militar Republicana Antifascista, a mans d’un escamot de falangistes o requetés, tant fa. Diuen que l’assassinat de Calvo Sotelo va ser el detonant de l’Alzamiento Nacional, que volia ser un colp d’estat de tres dies i acabà sent una guerra civil de tres anys. Amb la intensitat mística i castrense que els caracteritzava, els colpistes atorgaren a Calvo Sotelo el títol de Protomártir de la Cruzada i, després de guanyar la guerra, van posar el seu nom a un munt de carrers i places, una de les quals, per cert, continua dient-se així en ple centre d’Alacant.

Si, en comptes d’haver mort tràgicament pel juliol de 1936, Calvo Sotelo visquera feliçment en este juliol de 2012, podria ser perfectament d’Equo. Ja sé que era monàrquic, elitista, catòlic, dretà, filofeixista i segurament caçador. També és probable que la dona i la filla tingueren abrics de pell, però hi ha un altre element que hem de valorar: Calvo Sotelo és qui va enunciar, per primera vegada, aquella sentència segons la qual preferia una Espanya “antes roja que rota”. Doncs bé, és justament el que ens oferix Equo: una Espanya roja, verda, rosa, morada, gris… però íntegra, unida, indissoluble i eterna tal com la volia Calvo Sotelo. I és que el congrés d’Equo, ja ho deveu saber, va votar en contra de reconéixer la plurinacionalitat de l’estat espanyol i el dret d’autodeterminació.

Això ens ha deixat bocabadats a molts; supose que especialment a l’amic Joan Baldoví, militant del Bloc i diputat al Congrés per Compromís-Equo. Mònica Oltra ha eixit del pas dient que “Hem de veure com queden els documents”, però que “el que el congrés vota significa el que significa”. En el súmmum de la incoherència discursiva, Mireia Mollà afirma que no hi ha “una confrontació ideològica” i que per a ells, part integrant del projecte de López de Uralde, “no influeix el que diga Equo”. Xica, Mireia, si no saps què dir, fes com Enric Morera: calla. Per mi, Juantxo i els seus fardatxos tan moderns i globals —“por el planeta…” llegíem en el lema del conclave— se’n poden anar ara mateix a la Joy Eslava o l’atol de Mururoa —caben de sobra en qualsevol dels dos llocs— i passar allà la resta de la seua vida política. Entre copes o crancs, potser arribaran a entendre que no cal ser nacionalista per a assumir el dret d’autodeterminació, n’hi ha prou amb ser demòcrata.

Perdonem-los, no saben el que fan.

No tinc una fe a prova de dubtes ni capaç de moure muntanyes; però crec en Déu, sóc catòlic. Això no m’impedix pensar que l’Església ha d’evolucionar moltíssim, que la seua història està plena d’ombres —també de llums—, que alguns bisbes són de tot menys un exemple de caritat cristiana, que el celibat és un anacronisme o que els casos de pederàstia no poden resoldre’s amb una mera disculpa. També estic convençut que l’Església Catòlica i totes les altres confessions religioses han de pagar l’impost sobre béns immobles, almenys quan es tracte de propietats que no estiguen destinades al culte o tinguen una funció assistencial. No cobraria l’IBI a l’ermita de Polop o al rober de Caritas, però sí a un pis particular o una plaça de garatge a nom de l’Arquebisbat de València. Que quede clar: sóc d’esquerres, nacionalista, cristià i vull que l’Església i moltes altres institucions ara exemptes paguen l’IBI.

En eixa línia anava l’esmena que els meus companys del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi van fer, en el ple del dimecres 30 de maig, a la moció presentada per Esquerra Unida. Però als amics d’Esquerra Unida no els va fer gràcia la nostra esmena. Això seria comprensible si no n’hagueren acceptat cap, però és que les del PSOE van entrar totes. Per què les dels socialistes sí i les nostres no? Personalment només veig una explicació. Esquerra Unida —tal com és costum dels partits d’arrel comunista a Europa— veu el PSOE com una espècie de germà major; se l’ha d’entendre, ajudar, consentir si fa falta. Nosaltres no tenim eixa sort. Som nacionalistes i se’ns aplica l’antiga sentència de Marx: “El nacionalisme és un invent de la burgesia per a dividir el proletariat”. Ja els aniria bé a més d’un rellegir —potser llegir per primera vegada— a Antonio Gramsci o Joan Fuster.

Així les coses, la moció no va tirar endavant per la negativa d’Esquerra Unida a acceptar el nostre plantejament. Han guanyat, ara ja tenen el que volien: poden simplificar encara més el seu discurs i dir que no hem votat “pa que paguen els retors”, que “som uns beatos” i totes eixes brofegades de barra de bar. Allà ells, també ens ha criticat el PP. Al senyor Sedano, només li va faltar encarar-se a David Abad i dir-li “pareix mentira, David, tu que eres dels júniors de Santa Rosa…”. Ja estem com sempre: per a uns som cremadors de convents i per als altres som les mongetes que hi ha dins. No caurem en la demagògia ni els clixés dels uns o dels altres. Serem responsables en la gestió d’un govern municipal que ha de lluitar contra la crisi i afrontar un gran deute heretat. Passem la pàgina d’este trist episodi protagonitzat per Esquerra Unida que, ves per on, vol repicar i anar a missa, ser govern i oposició.