Home » Posts tagged 'cinema' (Page 3)
Tag Archives: cinema
Eslògans
També podríem dir-ne lema, consigna, proclama, però eslògan s’ha imposat a l’hora de definir la “frase relativament breu, adoptada com a símbol o divisa d’una empresa o activitat, principalment amb fins publicitaris o propagandístics”. Degudament adaptat a la nostra normativa, el terme és considerat un anglicisme. No és del tot així. Els pares etimològics del slogan anglés són les paraules sluagh (tropa) i ghairm (crit) del gaèlic escocés. Crit de guerra, eixe és el significat primer de l’eslògan actual. Un crit de guerra escocés… resulta inevitable recordar el Braveheart que interpretà Mel Gibson, a cavall davant les hosts que arengava a lluitar contra l’opressor anglés. A Sergi, amic i company de treball, li fa una gràcia especial allò tan edificant d’“Aneu-vos-en i potser viureu, almenys durant un temps. Però digueu-me si no canviaríeu tota eixa vida per poder tornar ací i matar els nostres enemics!” Després ve que “Podran llevar-nos la vida, però no ens llevaran mai la llibertat” i finalment Wallace crida el nom gaèlic de la seua pàtria, que és també el nom d’una neboda meua: Alba.
En temps de guerra o d’especial tensió política, els eslògans estan molt marcats, se sap d’on vénen. “No passaran!” proclamaven els republicans durant la Guerra Civil. Quan finalment els franquistes passaren, concretament a Barcelona, ho digueren ben clar: “Ha llegado España”. Ara els eslògans resulten més intercanviables. Els socialistes podien haver-se presentat dient “Vota PSOE, con cabeza y corazón” i vés a saber si el seu entorn mediàtic hauria recordat la coincidència amb el dretà Partido Patriota de Guatemala. També valdria als populars dir “Vota PP, con todas tus fuerzas”. Així, amb totes les forces, com quan un ciutadà qualsevol ha menjat moltes figues de pala i s’asseu en eixa estança domèstica que sàviament anomenen excusat.
Davall de les paraules compromís, verd, valencianisme, ecologisme i esquerra, el Bloc i els partits amb què s’ha coalitzat afirmen que “Units som més”. La convergència de valencianistes, socialdemòcrates i ecologistes és celebrada com una victòria, brindem per ella! No està malament “Units som més”, però preferisc l’eslògan del Bloc Jove: “Fes un bot útil! Bota’t el bipartidisme, bota’t el centralisme”. Té més ganxo i diu més, però, en fi, per a això estan moltes vegades les joventuts dels partits polítics: mantindre viu en el discurs el que no està en l’agenda.
Ara bé, la primera plaça del top ten dels eslògans se l’emporta el d’Esquerra Republicana del País Valencià: “Esquerra. L’evolució imparable”. Això sí que és una moral digna de l’Alcoyano. Un poc més d’imaginació i humor i haurien dit “PP i PSOE, us rendiu?”. És cert que, després d’un estancament inicial, el partit de Carod-Rovira no ha parat de créixer al País Valencià. Els resultats de 2004 comportaren un augment exponencial: multiplicaven per quatre els de l’any 2000. Eixa és la cara; la creu és que estem parlant de passar del 0’13% (3.083 vots) al 0’5% (13.295 vots). Amb este ritme, es fa difícil esbrinar què arribarà abans: l’hegemonia electoral d’ERPV o el cant de la sibil·la Eritrea que anunciarà la fi del món.
Jordi Vayà, secretari d’Organització d’ERPV i amic meu, sap que faig estes reflexions des de la més profunda estima a la seua persona i consideració a la seua opció política. Sap també que, gràcies a la inclinació que tenim a burlar-se d’u mateix i saber encaixar la ironia de l’altre, els plors d’esta vall de llàgrimes vénen de tant de riure. Personalment, fa anys vaig gravar al frontispici del meu ideari polític una màxima: “L’única batalla que es perd és la que s’abandona”. Per als moments més descreguts i difícils en tinc una altra, que vaig escoltar en un tema de Kortatu: “Aunque esté todo perdido, siempre queda molestar”.
To die in Jerusalem
El divendres 1 de febrer, la Seu Universitària d’Alacant projectarà el documental To die in Jerusalem. Aniré a vore’l. La qüestió araboisraeliana està d’actualitat des de 1948 i, tret dels moments esperançadors i frustrats en què s’hi albirava la pau, l’actualitat ha sigut sempre rabiosa i sagnant. Reconéixer el dret d’Israel a existir com a estat no m’impedix demanar el mateix dret per a Palestina. Un estat, el palestí, que no ha d’estar asfixiat ni tutelat per cap altre. Respecte dels jueus, és curiós comprovar com la ultradreta i la ultraesquerra coincidixen en l’aversió a Israel i no deixen de trobar conxorxes sionistes amunt i avall. Si al final serà per això que jo també sóc sionista.
No hauria de frivolitzar, sobretot veient el que està passant ara per ara. No hi ha dubte sobre quina part obra pitjor quan el govern d’Israel ofega milió i mig de palestins a Gaza, però dir que això iguala Israel als nazis és una barbaritat. Este diumenge, precisament, farà 63 anys de l’alliberament d’Auschwitz. George Bush va visitar recentment el Yad Vashem a Jerusalem i, en eixir d’eixe museu que manté viu el record de l’Holocaust, va dir que “els Estats Units haurien d’haver bombardejat Auschwitz”. Sabien el que estava passant als camps d’extermini i optaren per altres objectius, no necessàriament militars. Dresden no era una ciutat estratègica i es va convertir en refugi de molts civils alemanys. Malgrat això, el 13 de febrer de 1945 nord-americans i britànics la cremaren de viu en viu amb 750.000 bombes incendiàries. Diuen que va ser per a mostrar a Stalin amb qui trencaria palletes en acabar la guerra. Sobre la participació dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, em va agradar El mito de la guerra buena:
I, per a acomiadar-me, recomane llegir en autèntica llengua valenciana el còmic Maus, de l’editorial mallorquina Inrevés; de Primo Levi Si això és un home, de la catalana Edicions 62; i Europa, Europa, de 3i4, l’editorial valenciana fundada per Eliseu Climent, un altre sospitós de sionisme. Un cert perfil rabínic sí que té.
De dejunis i tortures
Les festes passades van dur cinc dinars familiars, tres sopars amb amics, dos dinars amb uns altres amics, un sopar d’empresa, un dinar de filà i alguna frugal, però insubstituïble, picadeta a la barra d’un bar. Si tinguera inspiració escriuria un relat, Els dies pantagruèlics es titularia. Després de tanta fartera, vaig decidir avançar el meu dejuni depuratiu anual. Una setmana he estat sense menjar, nodrint-me a base de sucs i un beuratge a base d’aigua mineral, llima i xarop d’auró canadenc. No patiu, l’auró canadenc no és cap animal en vies d’extinció. Anys arrere, vaig fer el primer dejuni perquè dos companyes de treball —dejunadores en aquell moment i petardíssimes sempre— em digueren que jo seria incapaç de fer el mateix. Llavors, emulant Paul Newman i la seua heroica ingesta de 50 ous durs en La llegenda de l’indomable, vaig dir “Dejunaré 10 dies”. Enguany han sigut quasi cinc quilos menys en una setmana; prompte en recuperaré uns quants, perquè l’objectiu principal és depurar-se. Si algú s’anima a fer el mateix que espere un canvi d’estació —primavera o tardor són la millor època— i llija un poc sobre dietètica; us recomane el bloc Menja sa.
En l’últim dia d’ascetisme, passava el temps afaenat a casa —perquè el temps que no dediques a menjar i l’energia que no se’n va en la digestió els has de d’entretindre d’alguna manera— quan vaig escoltar a la ràdio els resultats d’una enquesta a través d’Internet. No pare molta atenció a eixa classe d’enquestes, perquè esperonen els ja molt posicionats i en molts casos una mateixa persona pot votar més d’una vegada. En esta ocasió es preguntava als oients cibernautes si estaven a favor o en contra de la tortura. La qüestió contenia el condicionant de torturar sempre que fóra per a evitar mals majors. Només això faltava, que es tractara de torturar per pur càstig a la víctima o plaer del torturador. Em vaig espantar, el 53% de les respostes eren favorables a la tortura. La resta es repartia entre els contraris (39%) i els qui no tenien una opinió creada (8%). No s’ha de fer cas d’estes consultes, d’acord, però, tot i això, és preocupant que en este cas més de la mitat haja dit sí a la tortura. Més encara si es pensa que l’emissora que feia l’enquesta emet únicament música pop i rock; no està fora de lloc, per tant, creure que els qui respongueren devien ser joves, gent de mitjana edat potser.
La detenció a Arrasate dels presumptes etarres Igor Portu i Mattin Sarasola i la denúncia d’haver sigut torturat que ha fet el primer deuen haver suscitat el tema de l’enquesta. Probablement també són la causa dels resultats. Estic convençut que, si s’haguera fet la pregunta quan les tortures de què sentíem parlar als mitjans eren les d’Iraq, el no a la tortura hauria guanyat. Però ara els de les bombes són de ben a prop i la perspectiva canvia. Cal anar amb compte, el monopoli de la violència que té l’estat no el pot dur a deixar de ser un estat de dret. Si es passa eixa ratlla es perd la raó, la superioritat moral, la lògica democràtica. Llavors es combat l’enemic amb totes les formes de lluita, tal com fan ells. Espere que la justícia aclarisca les circumstàncies que envoltaren la detenció esmentada i desitge que no hi haja hagut tortures, tant com m’agradaria que no n’hi haguera en cap cas, tot i que la realitat sembla ser una altra. També desitge que ni l’opinió pública ni els governants caiguen en el parany de pensar que tot val contra el terrorisme. Eixe error ja s’ha comés i no va aturar la violència.
Ni que siga en sentit figurat, tampoc vull torturar-vos jo, acabe ja. Us deixe unes quantes garrotades i quants manars, per a escoltar-los feu clic ací.
That’s entertainment!
Com més pense en l’inici d’esta legilastura en les Corts Valencianes, més me’n recorde de La vida de Brian, la divertidíssima pel·lícula dels Monty Python. Crec que va ser Oscar Wilde qui va dir que la vida imita l’art i així passa en este cas. L’any 1979, quan es rodaven les desventures de Brian, hi havia una Esquerra Unida del País Valencià —però no l’actual, sinó un partit, per dir-ho sense adjectius, només d’ací, res a vore amb el PCE—, no existia el Bloc i feia ben poc que el PSPV s’havia integrat en el PSOE.
28 anys després, l’esquerra parlamentària s’entesta a emular les maneres de fer oposició a l’imperi del Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic i el Front Popular de Judea. L’Esquerra Unida més oficial decidix unilateralment que Amadeu Sanchis representarà Compromís pel País Valencià en el Consell d’Administració de RTVV, Esquerra i País planeja passar de corrent a partit, les seues diputades, auxiliades pels diputats del Bloc, es giren contra Glòria Marcos, la pobra es desmaia. En conhort seu, acudix una mainada, entre la qual hi ha Sanchis mateix, qui, després d’oposar-se a anar en coalició amb el Bloc, signa un manifest en què es reivindiquen els principis del Compromís i als nacionalistes conjurats se’ls reprova l’”actitut” (sic).
Per si no en teníem prou, va Pla a la ràdio i, així, amb ganes de fer amics, amolla que “a l’esquerra del PSPV no hi ha res”. Home, Joan Ignasi, que són molts ajuntaments i la llista municipal de València. Quin panorama! No m’estranyaria gens que apareguera Camps vestit de Sant Jordiet i ens fera copiar a tots cent vegades “S’escriuen amb d els mots femenins formats amb les terminacions cultes -etud i -itud”, com en aquella escena de “Romani ite domum”. Més enllà de disgustos, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Punt 2 i el retorn d’Eduard Mira a la gestió cultural a casa nostra, no sé què ens han donat els romans. Ara bé, no estaria malament que ens retornaren el grup mixt de les Corts, com en els temps d’Aureli Ferrando i Pere Mayor. Això facilitaria molt les coses, es podria visualitzar més clarament la diferència de criteris que hi ha en l’arrel d’este desori. Com que eixa endogènesi, que d’un grup parlamentari en faria dos, és hui en dia inviable, demane trellat i, independentment de quina siga la síndica del Compromís, mecanismes equitatius per a defensar els models de país que tenen Marcos, Albiol i Torró, d’una banda, i Oltra, Mollà, Panyella i Morera, de l’altra. Uns models que, ni que siga tangencialment, tindran molts més punts en comú que els que trobaran en el PP i el PSOE.
A diferència de Pla, jo sí que considere que el Compromís es va bastir amb il·lusió. Potser no hi havia molta il·lusió de fer-lo a ell president, però sí que n’hi havia de canviar el signe polític de la Generalitat. Però, com que no s’aconseguí l’objectiu, a la responsabilitat de coalitzar-se per no perdre ni un sol vot, havia de seguir la legitimitat per a continuar endavant amb els projectes polítics de cada formació. No veig la crisi tan greu. El perill està a continuar este ball de Torrent durant més temps, l’esquerra apareix més que mai en Canal 9 i això ja és un mal símptoma. Algú hauria de dir ben fort en la tenda del Compromís que l’enemic són els romans i, ja que estem, començar a xiular la cançoneta. Always look on the bright side of life…
Comentaris recents