Home » Posts tagged 'llengua' (Page 6)
Tag Archives: llengua
Klaatu barada nikto
Les jornades “Cultura, història i literatura en l’Europa finisecular” incloïen com a activitat complementària la projecció del film The Day the Earth Stood Still . Era l’any 1999, el curs es feia a Benissa, jo el seguia interessat, aní vore la pel·li i em quedí —que musical el perfet simple, xe!— al debat posterior. Com que les opinions eren totes molt confluents i ben avingudes, vaig defensar la intervenció militar nord-americana a la Iugoslàvia de Milošević, perquè pensava que alguna cosa s’havia de fer per parar-li els peus i per a remoure un poc els quatre que allà estàvem. Un d’ells m’acusa de fer “nacionalisme barat”, quan en realitat no pensava cobrar-li res, i el tema continuà pel camí del pacifisme, l’ètica, el militarisme, les guerres televisades i les oblidades, etc.
I és que la pel·lícula va d’uns extraterrestres que deixen al nostre planeta un robot indestructible capaç d’aniquilar-ho tot, però que ve a posar pau entre nosaltres. El mètode és expeditiu: “Deixeu de destruir-vos els uns als altres o us destruiré jo a tots”. L’argument val per a videofòrums, però et quedes sobretot amb l’estètica i els efectes, molt dels anys 50 i amb un punt de sèrie B que mola. El robot mateix és una ferralla —sembla fet amb pots de Nutricia reciclats— que llança pels ulls un raig desintegrador. Mira que és gran la cosa, perquè crivellar, bombardejar, cremar o gasejar ho pot fer qualsevol, però desintegrar són paraules majors. Estàs tan tranquil envaint Geòrgia, va el robot, et dispara un parell de rajos —xiuuuu, xiuuuu!— i no deixa res de tu ni del tanc de Putin.
Doncs aneu amb compte, perquè el robot ha tornat i ara té forma humana. De moment, només ha actuat una vegada i encara no hi ha alarma social, però tot arribarà. Jo ho sé perquè el 8 d’agost un lector d’Información alertava la ciutadania: “Desintegración a un alemán por un nacionalista valencianoparlante”. Faré cinc cèntims de la història. El juliol passat, en una altra carta al mateix diari, Mechthild Trivino, una senyora alemanya resident a l’Albir, lamentava que es programen activitats culturals en valencià perquè no l’entén. Havent suggerit que vivim gràcies a ells —“les viene bien a todos nuestro dinero”— acaba amb un esperançador “Abrámonos, entonces, a por una convivencia larga y fructuosa”.
El robot, que ja està un poc més socialitzat, va canviar l’estil destructiu per l’espistolar i envià una carta crítica, però conciliadora, i en castellà perquè Frau Trivino no tinguera problemes de comprensió. I així, com a conseqüència de les lletres robòtiques, arribà la catilinària de la “Desintegración a un alemán…” d’un tal Fernández Toledano, cognoms que sonen a capità de l’Armada Invencible, qui fa variacions de temes coneguts (“Que conste que me encanta el valenciano”, “que no se pierda su folclore”, “le sobra nacionalismo fanático”, “la ignorancia es la suya”…) i fins i tot una incursió en la romanística: “eso que usted y otros siguen llamando lengua valenciana no es más que un dialecto del catalán”. En la rèplica de l’androide es nota que ja li estan tocant els pebrots cibernètics, perquè li ix el seu valencià metàl·lic i interestel·lar: “Ser educat i comprensiu no ha de comportar la pèrdua o l’ocultació de la identitat i cultura pròpies”.
No s’ha vist mai tanta raó en una màquina! Per això, espere que el robot, que es diu Jaume Aragonés i és el de la foto, emule la trajectòria de Terminator i, si no pot optar a governar Califòrnia, arribe a presidir, no sé, la Diputació d’Alacant, per exemple. Amb una miqueta de sort, s’hi encabrona i llança uns quants rajos desintegradors. Per cert, si el veieu pel carrer no us espanteu, hi ha unes paraules màgiques per a aturar-lo: “Klaatu barada nikto”.
Deutschland über alles
El govern de les Illes Balears va demanar a Air Berlin que incloguera el català entre les llengües amb què informa els seus passatgers. A través de la revista que distribuïx en els seus vols, la companyia va contestar amb un editorial del director, Joachim Hunold, i una vinyeta humorística. La llengua de Ramon Llull no travessarà els núvols germànics fins a arribar al cel clar i lluminós de Palma.
No em servix l’excusa de la reducció de costos perquè, tot i que seria fantàstic que el personal de vol parlara també català, amb una comunitat lingüística tan acostumada al puteig com la nostra, ens acontentaríem amb una gravació que donara la benvinguda, explicara allò de les emergències i, en arribar a la destinació, s’acomiadara amb un “Gràcies per haver escollit Air Berlin”. Si a més, entre que para l’avió i en baixes, posaren de fil musical La Balanguera, en versió Chenoa per la infantesa que s’enfila, o El pi de Formentor, en versió Bonet per la vellúria qui se’n va, encara s’endurien el premi a la mallorquinitat.
Si és que costa tan poc quedar bé: quatre frases enllaunades, dos cançonetes i ja tens els almogàvers aquietats. Però no, Hunold ha preferit quedar malament i, a més, opinar sobre ordenació territorial i política lingüística a l’estat espanyol. Home, Joachim, que la gent va de vacances i no a un congrés de la FAES! La indignació nostrada ha pres moltes formes, entre les quals hi ha una campanya de queixes a la direcció d’Air Berlin. Felicite Criteri, entitat impulsora de la iniciativa. Per cert, un dels queixosos he sigut jo.
A qui no es pot felicitar és Joan Puig, exdiputat d’ERC al parlament espanyol. A tall d’ofensa a l’aerolínia, ha col·locat en el seu bloc un logotip modificat d’Air Berlin que ens anima a difondre. I com l’ha modificat? Doncs afegint una esvàstica a la imatge. Potser la gràcia no li eixirà debades, perquè a Alemanya ningú pren de broma que el titllen de nazi. Si hi ha demanda als tribunals, espere que condemnem Puig, però per falta d’originalitat. Quina creu per als alemanys del segle XXI, algun capitost de casa pixa fora de test i sempre hi ha algú per a recordar-te què va fer el Vater o el Großvater entre 1939 i 1945. Prou de tòpics, per favor, als catalans tampoc els agrada que els consideren antipàtics, insolidaris o gasius, no?
La caverna hispànica no s’ha quedat curta i ha reaccionat a Puig com Puig mateix, és a dir, amb desmesura i barbaritat. Que si hi ha massa poder en mans de les autonomies, que si és cert, com diu Hunold, que l’espanyol està desapareixent en alguns pobles, que si molts pares no poden escolaritzar els seus fills en la llengua que volen… I tenen en part la raó: més de 90.000 xiquets valencians no podran cursar els seus estudis en valencià. Però això no té res a vore amb Alemanya, té a vore amb la Conselleria d’Educació.
Auf Wiedersehen / Adéu
Cum auctoritatis venia
L’any 1995 vaig començar a fer classes de valencià en una acadèmia d’aquelles que preparaven la gent per a opositar. Després impartí un curs “de mitjà” a l’Escola d’Enginyeria Agrònoma d’Oriola, quan encara pertanyia a la Universitat Politècnica de València. Més endavant, el Niño Cartagenero volgué tallar la cua de Chatico, un miura nascut no a Lora del Río sinó a la mateixa Cartagena pairal del destre. Amb el membre amputat, el bou no perdé tremp, però canvià de pastures. L’Escola oriolana s’uní a la cua i, amb altres centres, confegiren, com diria Erkoreka, tot un cabestro. Però eixa és una altra història.
He fet classe a policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, de jutjats, d’Hisenda… uf, algú dirà que sóc un col·laboracionista! També a escoles d’adults, companys de la Universitat i sobretot professorat no universitari. He torejat a moltes places, però enguany m’han posat en el cartell d’una que no coneixia: el Col·legi d’Advocats d’Alacant. D’or i flama amb folre blau coronat em vaig plantar a l’arena, tenia davant 6 MAGNÍFICS ALUMNES 6. Cadires de noble pell i una noble taula de fusta noble per pupitre i els retrats dels antics degans com a respectable. “Des d’estos quadres, més d’un segle d’advocacia et contempla”, pensava jo.
Cada vegada hi ha més cursos de valencià, però no és habitual que els organitze un col·legi professional. En este cas el curs en qüestió forma part d’un seguit d’accions per a “valencianitzar” el Col·legi, un compromís de l’actual equip directiu, que ara comencen a materialitzar gràcies a un conveni amb la Universitat d’Alacant, la qual, per cert, també hauria de plantejar-se seriosament una major valencianització de la seua docència. La UA a penes impartix en valencià un 6% d’assignatures; si descomptem al percentatge les matèries de Filologia Catalana, queda en un esquifit 3’5%. Però eixa és una altra història.
Ser atesos en la llengua oficial que preferim no és només un dret, és un plus de qualitat en la prestació de qualsevol servei. Per això, cal felicitar el Col·legi d’Advocats d’Alacant i desitjar que l’exemple s’escampe. No sé si eixiré per la porta gran o directament els lletrats em llançaran des d’un balcó de la seu del carrer Gravina, però jo estic content de la faena. Espere que ells també.
Després d’anys fent classe a professors, potser haurem de centrar-nos en els advocats, els jutges, els enginyers, els metges, els arquitectes, els farmacèutics, la cúria diocesana… Però això no és una cosa que jo pense; com en la cançó de Carla Bruni, algú m’ho ha dit.
TV-Res
Com que en açò de la política em toca estar, generalment, en la part dels perdedors, acostume a apostar dinars amb els amics, per vore si el guany pantagruèlic compensa la desfeta electoral. Tot i que l’excés d’optimisme en els resultats de la coalició Bloc-Esquerra Verda en 2003 em comportà una derrota —te’n recordes, Lluís?—, normalment guanye: un arròs amb llamàntol pel pacte EUPV-Bloc, un caldero santapoler pels resultats del Compromís i un deute pendent per la data de les eleccions generals de 2004 —te’n recordes, Lluís?
No cal demoscòpia ni quiromància, simplement has d’explotar eixa feblesa humana que ens fa confondre el desig amb la realitat. Si, a més, deixes que l’altra part amere els seus anhels en vins negres i blancs, tens mitja aposta guanyada. Sort que tinc l’altra part atemorida amb esta espècie de baraka en el joc, perquè he estat a punt de perdre una aposta pel tancament dels repetidors de TV3. De veritat, estava persuadit que el govern valencià no els tancaria i, ja veus tu, ahir, amb nocturnitat i traïdoria, clausuraren el de la Carrasqueta.
Esta nit els seguidors de Ventdelplà no en podran vore el capítol 208, perquè el president Camps contraprograma amb la penúltima reposició de l’obra tragicòmica local Vade retro, catalán! La Generalitat de la Comunitat no vol que TV3 es veja en esta nacionalitat, quin poc trellat! Això no és nou ni privatiu de la dreta autòctona. Barrionuevo va ordenar que es precintaren els repetidors que feien arribar l’autonòmica catalana a casa nostra i el Canal 9 de Lerma ocupà la freqüència a TV3 en pla “Un dels dos sobra a esta banda de l’Ebre, foraster”.
Ara és Camps qui s’ha fet esta mossa en la pistola, per a coronar-se de glòria davant el migrat búnquer barraqueta, un calador de vots on ja no en deuen quedar ni per a morralla. No sé si està jugant amb foc el molt honorable, però estes armes poden tindre doble tall i potser l’homo televidens valentinus no encaixarà molt bé que el governant de torn li retalle les opcions del comandament a distància. Per no parlar dels milers de seguidors valencians del Barça que, quan guanya el seu equip, omplin la plaça dels Estels a Alacant, la Glorieta a Elx o la Bandeja a Alcoi.
20 de novembre
Tal dia com hui, però de l’any 1490, nasqué a València, per a la glòria immortal de les nostres lletres i de les universals, Tirant lo Blanc. Filla pòstuma de Joanot Martorell —i en menor mesura de Martí Joan de Galba—, la primera novel·la moderna de la història vingué al món, a la impremta que l’alemany Nicolau Spindeler tenia al cap i casal del nostre antic Regne. Un món al qual saludava l’obra, segons afirma l’autor, “en llengua vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són”.
En farem un tast dels més coneguts i bells:
Capítol CXXVI
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.
-Digau-me, Tirant -dix la Princesa-: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué l’espill e dix:
-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.
La Princesa pres prestament l’espill e ab cuitats passos se n’entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.
Més endavant, al capítol CCXXXIII, Tirant reafirmarà el seu amor a Carmesina, en unes paraules que adreça a Plaerdemavida: “E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir”. Malgrat l’article de fe, l’amor d’este capítol és molt més eròtic, més carnal. Si voleu llegir-lo, feu clic en la imatge:
Més encara. Al capítol VI del Quixot, Miguel Cervantes posa en boca d’un dels personatges que el Tirant és el millor llibre del món:
Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.
—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.
Des d’aquell 1490, la novel·la, com el seu protagonista, no ha deixat de viatjar pel món. Ha sigut traduïda al castellà, el francés, l’anglés, l’italià, l’alemany, el xinés… I, afortunadament, la nació d’on era natural Joanot Martorell coneix més i millor el Tirant, que dóna nom a carrers, instituts, penyes esportives, editorials i una egrègia associació cívica que sorprenentment m’ha admés com a soci. Celebrem, doncs, ser connacionals d’esta joia de la literatura i els qui esperàveu que, per ser el dia que és, la cosa no anara d’un naixement, sinó d’una mort, feu clic en este enllaç: cançó.
Déu salve el Sifoner
A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.
No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!
I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!
Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.
Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.
Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!
Coses de casa
Després d’un vol per Espanya, per a conéixer la sobrietat romànica de Zamora, el gòtic majestuós de Lleó, la bellesa acadèmica de Salamanca… torne al niu. Abans d’anar-me’n cap a ponent, Joan Ignasi Pla havia criticat el PP valencià, per no comptar amb Zaplana per a la seua pole position electoral. Per a Pla, un expresident de la Generalitat mereix ocupar un lloc preeminent en les llistes del seu partit mentre continue en política. Així, sense concretar-la molt, la idea és bona. Té raó Pla. Ara bé, tots hauríem trobat lògic que el secretari general del PSPV utilitzara l’argument per a referir-se a Joan Lerma, però a Zaplana! Després de fer-li oposició durant anys i dir-li el nom del porc, ara va i el defensa. Amb tantes coses com hi ha per a dir d’este exalcalde de Benidorm.
I el que ha tornat a dir la seua és José Maria Chiquillo, d’”estricta obediència valenciana” com a secretari general del seu actual partit i d’estricta obediència al PP com a senador del PP. Mo’n recordàvem d’ell? No, veritat? Ell de nosaltres tampoc, però d’ací a poc hi ha eleccions i ha de fer vore que encara té un paper en l’auca. I l’Institut d’Estudis Catalans li ha donat l’oportunitat que necessitava. Deu estar brindant a la memòria de Prat de la Riba i Pompeu Fabra per l’exposició “L’Institut d’Estudis Catalans, 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans”, que visitarà, entre altres ciutats, el cap i casal del Regne. Torna l’espantall d’un Anschluss en versió catalana que brandà González Pons! Ho ha tingut fàcil el senador. Unió Valenciana va ser, no fa tant de temps, una taronja ufana i sucosa, com aquella que mostrà González Lizondo al Congrés. Només queda d’aquella fruita la pellofa desgastada per tant de temps a l’espremedora. Potser Chiquillo encara en traurà alguna gota, ja vorem.
Comentaris recents