Home » Posts tagged 'llibres'
Tag Archives: llibres
Per culpa de Viadel
Francesc Viadel és una d’aquelles persones amb qui compartiria una cassola d’arròs al forn i una botella de vi. A més d’escriure coses amb trellat, conserva l’accent de la Ribera Alta, que tan simpàtic ens resulta als que parlem la koiné alcoiana, i té el parar d’alguns detectius privats que véiem en les sèries nord-americanes dels 80. I precisament d’això, de la televisió i dels Estats Units, és del que tracta un assaig que Viadel considera inoblidable: Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman. S’hi referia, el professor i periodiste, en un article que m’ha anat molt bé a classe com a dictat i tema a debatre. Com que al final em vaig comprar el llibre, ací en teniu un tast:
Tal com va remarcar Huxley a Un món feliç, els defensors de les llibertats civils i els racionalistes que sempre estan a l’aguait per combatre la tirania «van oblidar-se de tenir en compte l’apetit gairebé infinit de l’home per les distraccions». A 1984, afegí Huxley, les persones són controlades mitjançant el dolor. A Un món feliç, són controlades mitjançant el plaer.
Cada mitjà, com la llengua mateixa, fa possible un mode de discurs únic en proporcionar una nova orientació per al pensament, per a l’expressió, per a la sensibilitat.
A mesura que la tipografia es mou cap a la perifèria de la nostra cultura i la televisió li pren el lloc al centre, la seriositat, la claredat i, sobretot, el valor del discurs públic declina perillosament. Això no vol dir que ens tanquem als avantatges que se’n puguin derivar.
No falten els crítics que han observat i pres nota de la dissolució del discurs públic a Amèrica i del seu pas cap a les arts del món de l’espectacle.
No cal que els dirigents polítics es preocupin gaire per la realitat, sempre que les seves actuacions generin constantment una sensació de versemblança.
L’anunci de televisió ha aconseguit que els negocis no cerquin fer productes de valor, sinó que intentin que els consumidors se senten valuosos, cosa que vol dir que el negoci dels negocis és ara una pseudoteràpia. El consumidor és un pacient reconfortat per psicodrames.
Quan una població està distreta amb trivialitats, quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real.
Amusing Ourselves to Death ens alerta de l’empobriment i la trivialització del discurs públic en mans de la televisió; es va publicar en 1985. Postman moriria en 2003, va conéixer l’arribada d’Internet, però no l’esclat de les xarxes socials. Tot i això, resulta fàcil imaginar què pensaria en vore que, cada dia més, la dialèctica política té els 280 caràcters d’X com a mitjà d’expressió preferent. En fi, un llibre que vos recomane; acabe amb el fragment de l’article de Viadel que vaig convertir en dictat:
La irrupció de les pantalles, lluny de suposar un salt qualitatiu de l’aprenentatge, per l’accés il·limitat a arxius i informació, s’ha saldat amb l’assassinat de l’esforç, la memòria o, encara pitjor, la comprensió. Molts universitaris no entenen què se’ls pregunta en una prova i escriuen amb una sintaxi inextricable. No és només falta d’atenció i banalització del professorat com a transmissor de coneixement. És, també, la infantilització d’unes generacions a les portes del mercat laboral, la baixa tolerància a la frustració i un analfabetisme funcional desacomplexat. Qüestionen iradament, i sense gens d’autocrítica, les avaluacions. No saben què està passant a Ucraïna o Gaza o, si ho saben, en desconeixen els motius. No s’interroguen pel món en què viuen, perquè potser els sembla una ficció massa tediosa. Un amic està convençut que els llibres tornaran, diu que als Estats Units creixen els índexs de lectura entre els jóvens i això augura un futur amb més trellat. M’agradaria compartir el seu entusiasme, però no ho acabe de vore.
Valencianisme vívid
Nosaltres, els valencians; País Perplex, De impura natione, Sobre la nació dels valencians, Nosaltres, exvalencians; Valencians, encara; Noves glòries a Espanya, València, 750 anys de nació catalana; València. Història d’una nacionalitat, Nació i identitats. Pensar el País Valencià, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians…
He llegit tots eixos llibres i algun més que no dec recordar ara mateix. Tots tracten, de manera principal o tangencial, el passat, el present i el futur que voldrien per al poble d’Europa que som. I tots, de manera patent o latent, lamenten que no siguem alguna cosa més que una regió d’Espanya.
L’any passat vaig afegir a la llista de dalt un títol nou: Valencianisme líquid. La major diferència respecte dels altres és que, més que el meu país, el tema principal d’este assaig és el meu partit, Compromís. Sense obviar la mala salut de ferro de la nostra consciència nacional, Antoni Rubio assumix el paper incòmode de ser la consciència del nacionalisme valencià. Vegem-ne algun fragment:
En una època líquida que ha substituït la ideologia política pel màrqueting electoral […] els dirigents valencianistes han optat per la metamorfosi del paradigma ideològic propi […] tot triant «el millor model» disponible o, com a mínim, el que perceben com a tal: la reconversió a una esquerra elàstica amb el segell de nova política espanyola.
Fa dècades que vivim de l’eufemisme, del dir sense dir, del «tu ja m’entens» com a consigna. Una situació que, a la llarga, passa factura. Observeu només la «qüestió noms» valenciana: en quaranta anys «Comunitat Valenciana», un nom de creació grotescament recent, improvisat sobre la marxa i profundament estúpid, s’ha convertit en un topònim consolidat com si s’hagués passat segles anant de boca en boca.
Una part dels militants de Compromís —especialment la majoria que orbita al voltant de l’antic Bloc, un partit gairebé silenciat durant anys— observen com s’està perdent una oportunitat històrica d’intentar implantar moltes polítiques que havien defensat tradicionalment.
Al final, com passa amb l’homeopatia, tanta renúncia i tanta dilució serveixen només per a romandre en el punt de partida inicial i no curar cap malatia.
No li falten arguments concrets, i en som molts (també militants de Compromís) els que li donem la raó quan afirma que:
L’aplicació del plurilingüisme a Secundària, per exemple, ha generat la queixa de més de cent instituts del País Valencià que s’han vist forçats a reduir les hores de valencià, ja que superaven el percentatge màxim marcat implícitament per la llei. En canvi, en alguns centres, s’ha autoritzat a aplicar menys valencià del que tocava de manera temporal, la qual cosa és un negoci ruïnós que no s’entén massa bé.
Tot i la desaprovació, reconeix que moltes polítiques del Botànic han topat amb enemics terribles:
Els jutges espanyols, en un cas clar de 155 encobert per via judicial, són darrere de la no-aprovació, la fallida o, si més no, l’aigualiment del decret de sanitat universal, la llei de funció social de l’habitatge, la llei contra la pobresa energètica, la recuperació del dret civil valencià, el decret de plurilingüisme a l’escola o el desenvolupament de la comarcalitzazió al País Valencià.
Fins ací tot correcte, més o menys agradable de llegir, però correcte. El que xoca és que, després d’eixe bany de realitat i crítica constructiva, l’autor torna a entonar la lletania del pancatalanisme com a única solució. I ho fa amb un punt de lirisme, de psicoanàlisi, d’angoixa existencial fins i tot:
Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda?
Ens queda ser nosaltres, els valencians. Sorprén que Rubio faça un salt arrere tan gran i passe de Bauman, pare de la idea de modernitat líquida, a Herder (la llengua és la nació) sense donar una oportunitat al pobre Renan. Permeteu-me que recorde, ara i ací, el que pensava Renan sobre les nacions: “Una nació no és parlar la mateixa llengua, ni pertànyer al mateix grup ètnic, sinó tindre grans coses en comú en el passat i la voluntat de fer-ne més en el futur”.
Voluntat, eixa és la clau de volta del passat, el present i el futur del nacionalisme valencià. La voluntat de ser un poble lliure ens ha fet passar de l’extraparlamentarisme al govern valencià. Sí, podíem haver-ho fet millor, però només Compromís ha posat damunt la taula temes que no han estat mai en l’agenda política. No som un valencianisme líquid, som valencianisme vívid. I la vida és la possibilitat de créixer i reproduir-se i la capacitat d’adaptar-se i evolucionar. Celebrem, per tant, la vida amb aquell brindis antic: Lehaim!
El que s’ha de saber de la llengua catalana
Al carrer Isabel la Catòlica d’Alacant hi ha una llibreria de vell. Dins a penes queda espai per a moure’s. Els llibres omplin les parets, s’amuntonen a terra, es mostren en expositors giratoris. També hi ha lloc per a bidelots diversos: soldadets de plom, miniatures, figures de betlem… El resultat és un horror vacui molt endreçat i entretingut. L’amo del negoci ha tingut la deferència d’arrenglerar junts els “libros en valenciano”. Quasi tots els títols sonen a lectura obligatòria de batxillerat, però n’he trobat un que no entra en esta categoria: El que s’ha de saber de la llengua catalana.
Joan Coromines el va escriure en anglés (What you should know about Catalan language) en 1950, per a introduir el públic nord-americà en el coneixement de la nostra llengua, ja que l’any següent tindrien lloc a Nova York els Jocs Florals (a Espanya no se’n van celebrar des de 1936 fins a 1978). L’autor fa una aproximació filològica, històrica i social al català, amb brevetat, rigor i, si tenim en compte l’adversitat política de l’època, un punt d’optimisme i normalitat. És una obra succinta, un opuscle en realitat, que es llig d’una tirada.
En el capítol “Extensió i origen del nom nacional”, Coromines es decanta pel llatí lacetani que, per metàtesi, donaria catalani i, per tant, el gentilici catalans. Reproduiré ara les paraules del mestre perquè el tema s’ho val:
I ¿què són les metàtesis sinó lapsus després generalitzats? Em permetré recordar que el nom d’una altra tribu ibèrica, del sud de València, fou restaurat potser pel mateix temps, i Contestania fou llavors canviat en Costentania, per una metàtesi ben comparable, de la qual sortí el nom modern de Cocentaina.
Sí, Cocentaina! Cocentaina nomenada. La fèrtil, rica e delitosa vila de Cocentaina llegida als Estats Units; em vaig emocionar. I això no és tot. El llibre inclou un apèndix: el nomenclàtor dels municipis de llengua catalana ordenats per regions i comarques. Quasi plore d’alegria en descobrir que Coromines no només encertava en qüestions lingüístiques, també en ordenació del territori. Alcoi i Cocentaina, juntament amb trenta poblacions més, formen una unitat: la comarca d’Alcoi.
Sé que el nom no agradarà a tot el món. Busquem-ne un altre si voleu, però tinguem clar que, el dia que la divisió comarcal passe dels mapes a la política efectiva, ens convé ser, de la Carrasqueta al port d’Albaida, una única comarca.
El mal cos de Nomdedéu
Enric Nomdedéu i Biosca és secretari autonòmic d’Ocupació i director general de LABORA. A més d’això, és un dels principals responsables de l’èxit dels patinets al món occidental i és model d’Ágatha Ruiz de la Prada. No, això últim és fals. Enric té el seu propi estil, que és això: molt propi.
Ens coneixem de fa molts anys i em fa igual que s’enfronte a Pere Mayor o siga més oltrista que Oltra; continua caient-me molt bé i el tinc molt present. Tindre’l present és inevitable perquè, des que s’alça abans que el sol fins que passa la nit en vetla, conta en les xarxes socials quasi tot el que fa i desfà, que és molt i molt necessari.
Abans de les seues 24 hores anuals de vacances, va estar per qüestions de treball a Polònia. Estic segur que la nació valenciana té un lloc en els mapes conceptuals de molts altres directors i directores d’Europa, gràcies a la seua condició patriòtica i poliglota. Enric desprén positivitat i té bona barra, però el dia que visità Majdanek no va baixar a sopar amb els companys de trobada. Tenia mal cos.
El seu estat em va fer recordar un llibre que acabava de llegir i vull recomanar-vos ara. El monstre de la memòria és la ficció d’un historiador israelià que fa de guia als camps d’extermini. Una ficció, sí, però embastada amb la realitat dels guetos, les cambres de gas, els Sonderkommandos, la Conferència de Wannsee, els Judenrats, el sentiment de culpa dels supervivents, els justos entre les nacions… i l’efecte que el temps té en la manera de considerar l’Holocaust.
Es pot arribar a banalitzar crims tan grans? Aprenem la lliçó correcta de la història? Oblidem? Va bé fer-nos eixes preguntes de tant en tant i, després, continuar impulsant el patinet de la vida. Ací teniu, com d’habitud, uns bocins del llibre:
De cop i volta s’obre davant teu l’estesa del camp, els filats elèctrics, les barraques, les vies del tren, la portalada, tot és tan real, és aquí, es pot tocar, el lloc on la humanitat va ser assassinada.
Els joves dels meus grups no odiaven els alemanys […] Odiaven molt més els polonesos […] pels pogroms, pel col·laboracionisme, per l’antisemitisme. Però a la gent com els alemanys ens costa odiar-la. Mireu les fotos de la guerra. Cal dir la veritat, fan goig amb aquells uniformes, dalt de les motos, serens, com models de cartells publicitaris.
Era l’instint animal de sobreviure a qualsevol preu el que feia anar la màquina, i la submissió de l’ésser humà al poder desenfrenat.
A l’autocar seia tot sol al seient del davant, com un nen rebutjat. Complia amb la meva feina com un autòmat, però cada vegada em costava més, els transmetia els fets sense pensar ni en la pedagogia ni en el missatge.
¿Quina conclusió n’heu tret, del viatge? Odio aquesta pregunta, però el protocol l’exigeix […] Crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis, va dir […] A què et refereixes?, li pregunto. Que hem d’estar disposats a matar sense pietat. Si som massa tous, no ens en sortirem.
Quan vaig arribar a la invasió de Rússia i al començament de l’extermini pels Einsatzgruppen i les bandes de criminals locals, una dona que anava amb una amiga va cridar: mira, un IKEA! I a partir d’aquí ja es van distreure […] ¿Quin sentit té tota aquesta xerrameca? Si cal complir el manament de viure fem-ho amb tota l’estupidesa.
El llibre de Mirella
Fa anys que no plore, enguany faig les bodes de plata de no plorar. I confesse que a voltes m’agradaria plorar, plorar molt, d’alegria, de pena, d’avorriment… També confesse que, de xicotet, vaig plorar molt, de pena, de por, de no sé què. Però se’m va assecar el llagrimal, ara no plore i això em fa més fort. No, això és una merda. Pense en els amics i amigues que he vist plorar i recorde més nítidament les llàgrimes dels amics. Per què? Perquè són més cares de vore, perquè sempre ens han dit que els hòmens no plorem.
Està en la caixa de la masculinitat: no plorem, no patim, no tenim por, som forts, temeraris, controladors, heterosexuals, granítics, lúbrics… Heu llegit el poema If… de Rudyard Kipling? Jo sí, i milions de xiquets arreu del món també. M’agrada, ho reconec, és bell, estoic, honest, directe, però acaba en masculinitat tòxica: “Yours is the Earth and everything that’s in it. And which is more: you’ll be a Man, my son!”.
Kipling el va escriure en 1895, era el que hi havia. El problema és que, més de 125 anys després, hi ha moltes d’eixes condicions que continuen sine qua non: esperar, no cansar-se, jugar tots els guanys a una carta, no dir res del que has perdut, forçar el cor, resistir… No hi ha cap vers que evoque l’abraç, la renúncia, l’acceptació del fracàs com a possibilitat. Tenim collons, som guerrers.
Dec esta entrada a Mirella, alumna meua enguany. Donar llibertat per a triar lectura té estes obligacions i estes recompenses. Gràcies a tu, també, per dur-me este llibre a les mans. Acabe ja, que estem en plena canícula. Vos recomane Ni forts ni valents, de Thaïs Gutiérrez, i vos deixe ací uns extrets:
M’he adonat que s’està fent molta feina amb les nenes, empoderant-les, alliberant-les dels estereotips, ensenyant-los que poden ser el que vulguin, però que ens hem oblidat dels nens, com si la lluita per la igualtat no passés per ells.
El llenguatge que existeix per parlar de tota la gamma d’emocions humanes encara avui es considera delicat i femení.
Les emocions de nens i nenes són iguals, però el que les diferencia és la vivència que en tenen, com les experimenten i com s’adapten a les normes de gènere que van aprenent.
Tot i que els homes es beneficien del patriarcat, també en pateixen les conseqüències […] molts homes pateixen «una pressió increïble» per encaixar amb les regles que s’aprenen dins del context social i cultural des del moment que naixen.
L’acceptació al grup de nois i homes implica demostrar que no es té por del risc […] Molts pares accepten aquesta manera de fer amb un cert fatalisme. «Són coses de nois», diuen. Doncs no. No són coses de nois. Són pressions absurdes que els nostres fills pateixen o patiran en algun moment, perquè, tant si hi participen com si no, els provoquen patiment.
Follem?
En l’entrada anterior faltava un llibre per nomenar. És el que s’ha emportat la palma, el que més alumnes han triat: Follem? Amb un títol així, és fàcil captar l’atenció dels lectors potencials. També va contribuir a l’èxit la possibilitat de descarregar un capítol de l’obra, abans de comprar-la o demanar-la a la biblioteca. Si voleu fer el tast, cliqueu ací. A tots i totes els ha agradat perquè Bel Olid hi tracta qüestions que veuen, viuen i els afecten, perquè opina sense imposar i, per tant, educa, perquè la distribució en capítols, temes, epígrafs… és agradable i progressiva.
No espereu trobar una espècie de Kama-Sutra modern i en català. Açò no va de postures, sinó de pensaments, actituds i conductes personals i col·lectives. També vos agradarà saber que el llibre ve amb dibuixos. Ep, res de fumetti erotici, les il·lustracions de Glòria Vives fan encara més amena i humana esta lectura. Un llibre ben escrit que recomane a professors de batxillerat, companys de Departament i públic en general. Ací en teniu uns mossets:
Entre les cames hi ha un espai que amaguem, com un secret o un tresor o una condemna. L’amaguem però té el seu pes, una presència simbòlica en absència de visibilitat […] Aquest tresor, aquest secret, ens determina la vida, determina en quina capseta ens posen, què s’espera que fem i que no fem.
Posar sobre els genitals la càrrega total de la sexualitat amaga la possibilitat de sentir plaer sexual en zones del cos que no siguin vistes socialment com a sexuals i, alhora, converteix els genitals en aquesta mena de tòtem sagrat, de símbol suprem que ens esclavitza.
Una sexualitat feliç passa per escoltar-nos a nosaltres primer, però també és imprescindible escoltar les persones amb qui ens relacionem sexualment. I obrir-nos a emprendre el camí apassionant de descobrir els viaranys menys transitats dels nostres cossos, del nostre desig.
En certa manera, mai som verges del tot i sempre som una mica verges.
La cultura de la violació, en realitat, reforça la figura del mascle, que és un tipus concret d’home, i que té el permís i el mandat de dominar no només les dones, sinó també qualsevol que no sigui un home «de veritat».
No hi ha cossos equivocats, hi ha normes opressores i idees poc realistes sobre com són els cossos.
Tal i com està orientada avui dia l’educació sexual formal, és comprensible que la majoria de joves recorrin a altres vies per a informar-se’n.
L’educació heterocentrista i coitcentrista reforça les discriminacions que pateixen les persones no cisheterosexuals als instituts. Es fa veure que no existexen o que, si existeixen, són una raresa.
Si ens despullem d’expectatives i mandats, si aprenem a dir que sí i que no sense por, podríem compartir la font de plaer inesgotable i gratuïta que pot ser la sexualitat.
L’illa del tresor
Per a demostrar-me com de roïna pot arribar a ser la política, mon tio Paco Davó (visca l’alferes!) m’explicà un dia: “La paraula més bonica del diccionari és mare. Si al costat de mare poses política, ja l’has convertit en sogra i l’has cagat”. Que gran que era, xe! Amb la mateixa saviesa, agafeu lectura i poseu al costat obligatòria. L’hem tornat a cagar?
No, o almenys no sempre. El món està ple de sogres meravelloses i boníssimes lectures obligatòries. La diferència com a mestres és que, les lectures, podem triar-les. Enguany he tornat a oferir als alumnes Maus. Relat d’un supervivent. “És el primer llibre que em fan llegir a classe que m’agrada, i això que no m’agrada molt llegir”, em va dir una alumna.
També podien escollir La revolta dels animals, El retrat de Dorian Gray, Un món feliç, El baró rampant, Persèpolis, Frankenstein, 1984, Si això és un home, L’illa del tresor i un grapat d’autors tan valencians com solvents (Torrent, Baydal, Sanchis, Balaguer, Fuster o Martínez).
Tot lo de casa és de casa, però no necessàriament millor, ni tan sols necessàriament bo. L’autor local pot anar a la setmana cultural de l’institut, però si el que ha escrit és fluix no fomentem ni la lectura ni el valencià. I en les dos coses estem molt necessitats. Deixem a part amistats i proximitats i recomanem lectures que agraden o que intuïm que ho faran. No ho dic jo només, ho diu també Toni Mollà en una entrevista que vos recomane:
Quan jo vaig ser mestre, portava un club de lectura i els alumnes triaven els llibres: Ray Bradbury, Poe, Stevenson i l’únic autor en català que seleccionaven per decisió pròpia era Pedrolo. Hi ha molts mestres que encara m’ho critiquen perquè diuen que el valencià ha de servir per a difondre els autors valencians. Mentre tinguem eixa idea que el valencià només serveix per expressar la nostra realitat, l’hem cagat. El valencià ha de ser un vehicle d’accés a la universalitat cultural.
En este segon quadrimestre una alumna ha llegit L’illa del tresor. Sí, un altre clàssic més conegut que llegit. El va triar arran d’un dictat que vam fer classe. Ací el teniu, pirates:
Per les coses que explicava, devia haver passat tota la vida entre la gent més roïna que haja navegat per estos mars de Déu. El llenguatge amb què descrivia aquells crims esparverava aquella gent senzilla tant o més que els crims mateixos. Mon pare sempre deia que allò seria la ruïna de l’hostal, perquè la gent, farta de ser tiranitzada i humiliada i d’anar-se’n a dormir tremolant de por, deixaria de vindre. Jo, en canvi, estava convençut que la seua presència ens era beneficiosa. Primer la gent s’espantava, però després s’adonaven que els feia gràcia perquè animava la seua tranquil·litat rural. Una colla de jóvens, que fingia admirar-lo, l’anomenava “rei dels navegants” i li deia que gràcies als hòmens com ell Anglaterra s’havia convertit en el terror dels mars.
La societat valenciana en l’espill lingüístic
No hi hagué en este cas bon rotllo a primera vista. M’havien enviat a Oriola a fer classe de valencià. Dos vesprades a la setmana, els alumnes eren professors. A l’aula de davant s’impartia el mateix curs, però ho feia un tio malcarat, amb pereta, caçadora negra de cuiro i esguard altiu. Una estranya mescla de latin lover i poli roín. Els xiquets m’ho van confirmar: “L’altre se’n passa molt; no fan descans, no els deixa eixir a fumar”. Que entranyables i perspicaços, sabien que amb mi havien tingut molta sort.
Devia haver passat un any, més o menys, quan el destí em feia coincidir de nou amb el poli roín de la pereta. I ara no podia defugir el tracte, els dos treballàvem al Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat. Gràcies a aquelles primeres converses, en què u té la tensió d’una prova oral de la Junta, vaig saber que es deia Juli i que havia format part de la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià al seu poble: Novelda.
Les eleccions nacionals de 1999 van ser dures, com totes. La coalició Bloc-Els Verds aconseguia 102.700 vots (el 4,60 % del total), Unió Valenciana en treia 106.119 (4,76 %). 208.819 ciutadans quedaven sense veu en les Corts Valencianes. Els politòlegs ho tenien fàcil: cap dels dos partits valencianistes tenia escons, però junts representaven quasi el 10 % de l’electorat, ¿no havia arribat l’hora de resoldre diferències i sumar?
Un dia, a la cua de la cafeteria, Juli em feia eixa pregunta d’una forma més directa i planera: “Tu com veus el tema d’ajuntar-se amb Unió Valenciana?”. Era l’oportunitat d’espolsar-me per sempre més aquell catalaniste, que els fats s’entestaven a posar-me davant. Planerament i directa, tal com ell havia fet, vaig respondre: “Ho veig del tot necessari”. I, ves per on, resultà que no era tan catalaniste, ell ho veia igual i jo ja el veia amb altres ulls. El xic va començar a caure’m bé, generalment tenia bon humor i bona barra, compartíem la passió per l’arròs a banda, pel país nostre, pel país dels bascos, per la docència que fa estimar el valencià…
Més de vint anys han passat, quasi tants com cursos hem fet junts. I en vindran molts més, d’anys i de cursos. A voltes té mal geni i és maniós (especialment amb la gent que fuma), però celebre haver-me’l trobat i tindre’l a la llista d’amics. Si escric açò és perquè me l’estime i vull suggerir-vos un dels seus llibres: La societat valenciana en l’espill lingüístic. N’aprendreu molt i llegireu coses amb tant de trellat com estes:
El concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat o d’altres espantalls lingüístics.
S’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establits, faena, servici i un llarguíssim etcètera?
El menyspreu que alguns grups humans evidencien cap a uns altres per raons ètniques, i que en general —més en la teoria que no en la pràctica— reben el rebuig de la majoria de la població, pareix un pecat venial quan el que es menysprea no és una raça, sinó una llengua.
Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.
La societat valenciana […] afronta ara la dicotomia següent: o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià; o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.
Acabe amb la foto de rigor (i d’antigor). Juli és de l’esquerra, darrere estan Ferran Puchades i els mig alcoians Lluís Grau i Vicent Guillamon. Enmig, Pere Mayor i Juan José Ibarretxe pareix que estiguen fent manetes. Veritat que és molt romàntic?
Raül Canals al país de les meravelles.
Ja fa molts anys d’aquella primera trobada. Biblioteca de Filosofia i Lletres, punt únic del desordre del dia: organitzar el Bloc d’Estudiants Agermanats a la Universitat d’Alacant. Quasi tots els assistents responíem al perfil del jove “catalaniste” universitari: féiem Filologia, Història, Sociologia, Biologia o Dret. Però n’hi havia un que anava per a informàtic: Raül Canals i Marote. Alt, prim i reflexiu, trencava el seu silenci cap al final de les reunions i deia la seua amb tanta contundència com respecte. Com que era seguidor de Kortatu, Negu Gorriak i La Polla Records, vam congeniar de seguida. Després vindrien no sé quantes festes, els 20 anys de Convergència, un aberri eguna a Pamplona, un alderdi eguna a Vitòria, els Premis Octubre, Egipte, el Racó del Conill, Benicàssim, el Cabeçó d’Or…
Per Nadal de l’any passat, va vindre Raül a casa com venen els bons xiquets al món: amb un llibre en valencià davall del braç. Era per a Aitana, però jo també l’he llegit. Últimament faig com eixes mares modernes que es posen roba de les filles, però en comptes d’anar a l’armari de la xiqueta vaig a la prestatgeria. Supose que a Alícia al país de les meravelles li deu passar com a molts altres llibres d’anomenada mundial: sabem que existix, en coneixem l’argument, però no en som tants els que l’hem llegit. Vos recomane l’edició de Baula, ve amb el text íntegre de Lewis Carroll i les magnífiques il·lustracions de Rébecca Dautremer. Enguany regaleu un clàssic i compreu-lo a la llibreria que teniu a prop de casa; els clàssics universals i els llibreters de barri no fallen.
I com que un amic és un germà que elegim i jo tinc més anys que Raül, em consideraré ara el seu germà major i faré com la germana d’Alícia al final del conte: me l’imagine de gran i sé que conservarà sempre el seu cor senzill i bondadós. Gràcies pel llibre, per l’amistat que ens agermana i per tot el que fas per este país meravellós i nostre.
Vicent Baydal, agent del Palau Comtal.
Deia Ciceró que “No saber el que ha passat abans de nosaltres és com ser contínuament un xiquet”. No puc estar més d’acord amb esta reivindicació de la història. De fet, em costa entendre que algú no tinga interés per la història i m’entristix comprovar que hi ha moltíssima gent que ni en sap ni vol saber-ne. Els llocs són diferents quan els afegim la història i t’imagines el marqués de Rafal proclamant rei l’arxiduc Carles des del seu balcó a Oriola, Napoleó coronant-se emperador a Notre-Dame (això sí que va ser un selfie), Aristòtil ensenyant filosofia a Atenes…
Història se n’ha de saber, però també s’ha de saber explicar, fer-la interessant al gran públic i didàctica a tots. I això no tot el món ho pot fer amb solvència, per més anys d’investigació, obres publicades i tesis dirigides que tinga. Celebre, per tant, haver llegit Del Sénia al Segura. Breu Història dels valencians i vos el recomane vivament. En quaranta capítols i 216 pàgines Vicent Baydal repassa la història de tots els valencians, també dels que ho van ser abans de Jaume I i la fundació del regne que dona origen al nostre país.
El llibre ve farcit d’imatges, cosa que el fa més complet i lleuger, més atractiu també per a lectors jóvens com jo. Crec que el professorat d’Història de l’ensenyament secundari i del batxillerat hauria de tindre molt en compte esta obra, a l’hora d’escollir lectures per als alumnes. No li falta detall, també posa el focus Baydal en els grans oblidats de la historiografia: les dones, les classes més humils, les minories…
En arribar a l’epíleg és fàcil que el lector, a més d’haver adquirit un munt de coneixements, convinga amb l’autor que som “un poble amb consciència pròpia que es nega a perdre la seua entitat individuada dins del ric i plural context mundial, i que es nega a cedir a la indiferència i la dissolució perquè sap que la seua lluita col·lectiva és també una lluita per la millora social del conjunt de la humanitat, des de la perspectiva pròpia i particular dels qui hem arrelat en este xicotet tros de terra del Sénia al Segura: els valencians”.
Aplaudiria jo ara mateix a este notable historiador i brillant comunicador. L’aplaudiria, sí, però no puc. M’ho impedix una raó tan negra en substància com diàfana en essència. Faltant a l’heurística, o prenent-la només com a pura invenció, i sense més pes argumental que el de l’aliança que du a la mà esquerra, Baydal afirma que el plis-plai el van inventar a Cocentaina. Davant d’este afront, què hauria de fer? Enviar-li una lletra de batalla o convidar-lo a un plis-plai sense gel ni Pepsi-Cola?
Comentaris recents