Home » Posts tagged 'país'
Tag Archives: país
Castell de la Costurera
Ser oli en un cresol, anar per damunt com l’oli, passar de taca d’oli, haver begut oli, estar com una bassa d’oli, voler surar com l’oli… La nostra llengua està plena de referències a este líquid untuós i comestible, de color verd groguenc, que s’extrau de l’oliva. Què faríem sense oli? No tindríem allioli, ni espencats, ni pericana, ni pa amb boix, ni un bon sofregit, ni rosquestes, ni bescuits… Tot faria gust de mantega i bategaríem amb menys salut. I les oliveres? No em ve al cap cap arbre més carregat de simbolisme. La pau és una branca d’olivera, el temps és el seu tronc retorçut. Hi ha oliveres en la Torà, en l’Alcorà i en la Bíblia. Hauria d’estar prohibit arrancar una olivera de monts i bancals ancestrals, per a estacar-la en una trista rotonda. Per més bonica que hi quede, això no es pot fer; és un arbre sagrat!
Per què comente tot açò ara? Perquè el 26 de novembre és el Dia Mundial de l’Olivera i perquè tots els dies de l’any l’amic Carles Pérez Orihuel s’esforça a fer el millor oli del món. I ho aconseguix, el tio valent. Sí, a Balones, al cor mateix de la comarca de les Valls d’Alcoi, es cria el millor oli del món: Castell de la Costurera. No és només mèrit dels arbres, la terra, el clima i els segles d’experiència; estic convençut que també compta l’amor. L’amor de Carles a les oliveres, a la terra, a Balones, a la Vall de Seta, al país i el món sencers. Quan heu vist una empresa que diu el següent?:
Conscients del desequilibri social i de les necessitats de molta gent, per la injusta i desigual distribució de la riquesa, considerem que la solidaritat ha de ser un valor fonamental de les empreses, un compromís per a ajudar col·lectius desfavorits. Et convidem a participar amb nosaltres en algun dels projectes als quals dirigim la nostra aportació. Quan fas una compra a la nostra botiga i veus l’import que correspon a la donació, pots escollir el projecte al qual destinarem l’ajuda.
Per això, ara que potser comenceu a pensar què regalareu (o què voleu que vos regalen) per Nadal, compreu i demaneu olis d’oliva Castell de la Costurera, un sabor de primera. N’hi ha ecològics, convencionals i mil·lenaris (com el Falcó de Han Solo). I no penseu que van embotellats en plàstic, l’envàs és quasi tan excel·lent com l’oli mateix. Quedareu molt elegants i originals. Bé, ahir era el Dia de l’Olivera i 2024 és l’Any Estellés. Acabarem amb els versos del poeta que estàveu recordant ara mateix:
Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb
els productes de la terra.
M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
L’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa, com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament, me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
Cloc els ulls i me’l fot.
Este país se va a la mierda
Hi ha expressions que delaten a l’emissor. Vegem-ne unes quantes que, de segur, coneixeu. Els que diem estat espanyol solem ser separatistes, federalistes o rojos en general. Això de rojos y separatistas és patrimoni jocós de dretes i esquerres. Curiosament l’ús habitual, i fins i tot preeminent, del binomi Estado Español va ser cosa del franquisme. Franco havia assassinat a la II República, Espanya tornava tornava a ser un regne, però sense rei. Per tant, era més còmode dir Estado Español que no Reino de España. La fredor administrativa del terme estat devia ser tendència entre el filonazis d’Europa, perquè és el que va utilitzar Pétain per a la França col·laboracionista. On “manaven” els de Vichy, la République française va ser substituida per l’État français i el lema revolucionari Liberté, Égalité, Fraternité és metamorfosà en la divisa divisòria Travail, Famille, Patrie.
Com deia, les coses canvien i els que hui diem estat espanyol som els nacionalistas periféricos, que és com ens anomenen els nacionalistes espanyols, o espanyolistes. Com que segons la seua cosmovisió el nacionalisme és intrínsecament roín, i ells són intrínsecament boníssims, els agrada anomenar-se constitucionalistas, que queda molt d’examen de primer de Dret. Ara també n’hi ha que es diuen patriotas, que queda molt de Mel Gibson però en la Plaza de Oriente. Bé, tot substantius i adjectius; anem a per una frase sencera, digna d’un exercici d’anàlisi oracional. Si algú diu “Este país se va a la mierda”, no ho dubteu: esteu escoltant una persona de dretes (o liberal, si va de moderneta o es diu Andreu Mas) i no nacionalista (no ni poc).
La frase és vàlida com a introducció i com a conclusió. T’amollen “este país se va a la mierda” i a partir d’ahí va la dissertació, o després de soltar-te el rotllo sentencien “este país se va a la mierda”. I val la pena no dir-los res, de veritat. Més que una opinió o un pronòstic, és un dogma. Ho diu Aznar, ho diu Felipe, ho diu el Guerra, ho diu Redondo Terreros i, mira tu, l’han tirat del PSOE al pobre. És aixina, quan manen ells España va bien (són molt bons fent consignes); si no manen… “este país se va a la mierda”.
Per cert, la frase pot dir-se perfectament en valencià sense perill d’ambigüitat o confusió nacional. Qui diga “este país se’n va a la merda” està referint-se a Espanya, mai al País Valencià. La raó és ben senzilla: nosaltres estem en la merda des de fa molts anys, concretament des de 1707. I què podem fer? Cantar! Sí, cantar. Al premi Nobel de literatura Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989), li van preguntar en una ocasió per què els irlandesos tenen tanta afició a cantar. La seua resposta va ser boníssima: “Quan la merda t’arriba fins al coll, l’única cosa que pots fer és cantar”.
Ja ho sabeu, a cantar com si fórem irlandesos, a ells no els va anar tan malament.
Valencianisme vívid
Nosaltres, els valencians; País Perplex, De impura natione, Sobre la nació dels valencians, Nosaltres, exvalencians; Valencians, encara; Noves glòries a Espanya, València, 750 anys de nació catalana; València. Història d’una nacionalitat, Nació i identitats. Pensar el País Valencià, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians…
He llegit tots eixos llibres i algun més que no dec recordar ara mateix. Tots tracten, de manera principal o tangencial, el passat, el present i el futur que voldrien per al poble d’Europa que som. I tots, de manera patent o latent, lamenten que no siguem alguna cosa més que una regió d’Espanya.
L’any passat vaig afegir a la llista de dalt un títol nou: Valencianisme líquid. La major diferència respecte dels altres és que, més que el meu país, el tema principal d’este assaig és el meu partit, Compromís. Sense obviar la mala salut de ferro de la nostra consciència nacional, Antoni Rubio assumix el paper incòmode de ser la consciència del nacionalisme valencià. Vegem-ne algun fragment:
En una època líquida que ha substituït la ideologia política pel màrqueting electoral […] els dirigents valencianistes han optat per la metamorfosi del paradigma ideològic propi […] tot triant «el millor model» disponible o, com a mínim, el que perceben com a tal: la reconversió a una esquerra elàstica amb el segell de nova política espanyola.
Fa dècades que vivim de l’eufemisme, del dir sense dir, del «tu ja m’entens» com a consigna. Una situació que, a la llarga, passa factura. Observeu només la «qüestió noms» valenciana: en quaranta anys «Comunitat Valenciana», un nom de creació grotescament recent, improvisat sobre la marxa i profundament estúpid, s’ha convertit en un topònim consolidat com si s’hagués passat segles anant de boca en boca.
Una part dels militants de Compromís —especialment la majoria que orbita al voltant de l’antic Bloc, un partit gairebé silenciat durant anys— observen com s’està perdent una oportunitat històrica d’intentar implantar moltes polítiques que havien defensat tradicionalment.
Al final, com passa amb l’homeopatia, tanta renúncia i tanta dilució serveixen només per a romandre en el punt de partida inicial i no curar cap malatia.
No li falten arguments concrets, i en som molts (també militants de Compromís) els que li donem la raó quan afirma que:
L’aplicació del plurilingüisme a Secundària, per exemple, ha generat la queixa de més de cent instituts del País Valencià que s’han vist forçats a reduir les hores de valencià, ja que superaven el percentatge màxim marcat implícitament per la llei. En canvi, en alguns centres, s’ha autoritzat a aplicar menys valencià del que tocava de manera temporal, la qual cosa és un negoci ruïnós que no s’entén massa bé.
Tot i la desaprovació, reconeix que moltes polítiques del Botànic han topat amb enemics terribles:
Els jutges espanyols, en un cas clar de 155 encobert per via judicial, són darrere de la no-aprovació, la fallida o, si més no, l’aigualiment del decret de sanitat universal, la llei de funció social de l’habitatge, la llei contra la pobresa energètica, la recuperació del dret civil valencià, el decret de plurilingüisme a l’escola o el desenvolupament de la comarcalitzazió al País Valencià.
Fins ací tot correcte, més o menys agradable de llegir, però correcte. El que xoca és que, després d’eixe bany de realitat i crítica constructiva, l’autor torna a entonar la lletania del pancatalanisme com a única solució. I ho fa amb un punt de lirisme, de psicoanàlisi, d’angoixa existencial fins i tot:
Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda?
Ens queda ser nosaltres, els valencians. Sorprén que Rubio faça un salt arrere tan gran i passe de Bauman, pare de la idea de modernitat líquida, a Herder (la llengua és la nació) sense donar una oportunitat al pobre Renan. Permeteu-me que recorde, ara i ací, el que pensava Renan sobre les nacions: “Una nació no és parlar la mateixa llengua, ni pertànyer al mateix grup ètnic, sinó tindre grans coses en comú en el passat i la voluntat de fer-ne més en el futur”.
Voluntat, eixa és la clau de volta del passat, el present i el futur del nacionalisme valencià. La voluntat de ser un poble lliure ens ha fet passar de l’extraparlamentarisme al govern valencià. Sí, podíem haver-ho fet millor, però només Compromís ha posat damunt la taula temes que no han estat mai en l’agenda política. No som un valencianisme líquid, som valencianisme vívid. I la vida és la possibilitat de créixer i reproduir-se i la capacitat d’adaptar-se i evolucionar. Celebrem, per tant, la vida amb aquell brindis antic: Lehaim!
El que s’ha de saber de la llengua catalana
Al carrer Isabel la Catòlica d’Alacant hi ha una llibreria de vell. Dins a penes queda espai per a moure’s. Els llibres omplin les parets, s’amuntonen a terra, es mostren en expositors giratoris. També hi ha lloc per a bidelots diversos: soldadets de plom, miniatures, figures de betlem… El resultat és un horror vacui molt endreçat i entretingut. L’amo del negoci ha tingut la deferència d’arrenglerar junts els “libros en valenciano”. Quasi tots els títols sonen a lectura obligatòria de batxillerat, però n’he trobat un que no entra en esta categoria: El que s’ha de saber de la llengua catalana.
Joan Coromines el va escriure en anglés (What you should know about Catalan language) en 1950, per a introduir el públic nord-americà en el coneixement de la nostra llengua, ja que l’any següent tindrien lloc a Nova York els Jocs Florals (a Espanya no se’n van celebrar des de 1936 fins a 1978). L’autor fa una aproximació filològica, històrica i social al català, amb brevetat, rigor i, si tenim en compte l’adversitat política de l’època, un punt d’optimisme i normalitat. És una obra succinta, un opuscle en realitat, que es llig d’una tirada.
En el capítol “Extensió i origen del nom nacional”, Coromines es decanta pel llatí lacetani que, per metàtesi, donaria catalani i, per tant, el gentilici catalans. Reproduiré ara les paraules del mestre perquè el tema s’ho val:
I ¿què són les metàtesis sinó lapsus després generalitzats? Em permetré recordar que el nom d’una altra tribu ibèrica, del sud de València, fou restaurat potser pel mateix temps, i Contestania fou llavors canviat en Costentania, per una metàtesi ben comparable, de la qual sortí el nom modern de Cocentaina.
Sí, Cocentaina! Cocentaina nomenada. La fèrtil, rica e delitosa vila de Cocentaina llegida als Estats Units; em vaig emocionar. I això no és tot. El llibre inclou un apèndix: el nomenclàtor dels municipis de llengua catalana ordenats per regions i comarques. Quasi plore d’alegria en descobrir que Coromines no només encertava en qüestions lingüístiques, també en ordenació del territori. Alcoi i Cocentaina, juntament amb trenta poblacions més, formen una unitat: la comarca d’Alcoi.
Sé que el nom no agradarà a tot el món. Busquem-ne un altre si voleu, però tinguem clar que, el dia que la divisió comarcal passe dels mapes a la política efectiva, ens convé ser, de la Carrasqueta al port d’Albaida, una única comarca.
Oportunitats
Espanya va entrar en el segle XXI governada per la dreta. La crisi i la corrupció associades als governs de Felipe González havien quedat arrere. Amb Aznar el país creixia més que França, Alemanya i Gran Bretanya juntes. Rodrigo Rato era l’home del miracle econòmic espanyol. Amb les hipoteques que concedien els bancs es compraven cases i cotxes flamants i te n’anaves a Punta Cana a celebrar-ho. Enmig d’aquella borratxera de consum irresponsable i falsa liquiditat, el PP va celebrar un congrés. La ponència estrela d’aquell conclave anava a càrrec d’Eduardo Zaplana i tenia un títol rotund: La España de las oportunidades.
Ara ja sabem com va acabar: rebentó immobiliari, recessió, pobresa, atur, desnonaments, Rato i Zaplana a la presó… L’única oportunitat que ha quedat de tot allò és la que la salut i l’administració de justícia han concedit al que fora alcalde de Benidorm i president de la Generalitat. Perquè les oportunitats són sempre limitades, circumstancials i privatives. Més de 20 anys després, la idea d’oportunitat torna al nostre tauler polític, però en este cas de la mà del PSOE.
Els socialistes valencians ens recorden en cada acte, en cada míting, en cada compareixença que l’oportunitat està ací. I deixen ben clar el lloc a què es referix l’adverbi: la silueta del País Valencià acompanya al lema. Sorprén que un partit que es reivindica d’esquerres bega d’un concepte que, en termes polítics, resulta tan dretà i individualista. L’oportunitat de fer tal o tal altra cosa toca a la teua porta i, a tot estirar, a la de pocs més. Si l’aprofites o no ja és decisió de cadascú.
Em preocupa que algú que aspira a revalidar el càrrec de president de la Generalitat centre el seu discurs en les oportunitats. El que volem d’un govern no són oportunitats, sinó drets, justícia, atenció als més desafavorits (els que no tenen oportunitats) i treball en favor d’una igualtat real. I amb els drets, la justícia, les polítiques socials i la igualtat vindran les oportunitats per a la majoria. És una relació senzilla de causa i efecte; primer una cosa i després l’altra, senyor Puig.
El període
Tant fa que en digueu firmes o signatures. Si sou o heu sigut activistes de qualsevol causa justa, n’heu recollit a mansalva. Si faig un poc de memòria, he demanat firmes per a vore TV3 al País Valencià, per a posar un carrer al tren Xitxarra, per a salvar l’horta, per a salvar el Botànic (el jardí, no el govern), pel carril bici… Entre els sol·licitants de firmes es crea inevitablement un sentiment d’empatia. “Vinga, va, firma’m açò dels dies de festes, que jo sempre firme les teues catalanades”, em va dir fa molts anys l’amic i fester Javi Matarredona.
Fa a penes uns mesos vaig trencar eixa pauta de correspondència, ho confesse. Jordi Vayà, samarita i republicà, em va demanar que signara “perquè les compreses siguen gratis”. M’hi vaig negar, no m’agraden estes demandes de gratuïtat universal. No veig per què hem de pagar els productes d’higiene íntima a Juana Roig i Núria Roca; tant l’empresària com la periodista tenen recursos de sobra. La necessitat de reduir a poques paraules la reivindicació va comportar que no firmara. Si llegiu la proposició de llei, comprovareu que s’adreça a “totes les xiquetes, dones i persones trans que ho necessiten […] i ho sol·liciten” i que els productes en qüestió han de ser “ecològicament sostenibles”. Això ja és una altra cosa.
Afegiu, per tant, la meua adhesió a les 12.863 firmes amb què esta ILP arriba a les Corts Valencianes, però deixeu que faça unes objeccions. Maria Pérez, secretària general d’ERPV, afirma que “ara la pilota està en la teulada dels grups representats a les Corts”. Els republicans valencians diuen també que la iniciativa ha despertat l’interés de Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I pregunte jo: si Esquerra Republicana és extraparlamentària al País Valencià però presidix el govern de Catalunya, per què no mouen açò primer allà que ací, sense firmes recollides ni pilotes encalades?
Em fixaré també en les formes. Josep Barberà, president d’ERPV, es referix a la menstruació com el període. Tot i que el terme té l’acepció de menstruació (com en anglés, francés i espanyol; açò pareix un acudit, xe!), sempre m’ha paregut un eufemisme, és a dir, una paraula que usem per a evitar-ne una altra considerada inconvenient o desagradable. El tabú de la menstruació de nou ens taca, però no és l’únic. En la proposició de llei podem llegir que els productes d’higiene íntima “són necessaris per a la menstruació, des de l’adolescència fins a la seua retirada”. Fins a la seua retirada? Tan difícil és dir menopausa? Vet ací l’altre tabú.
I, ja per a acabar, el text menciona com a producte alternatiu sostenible les calces absorbents. Calces absorbents! Per favor, la llei que plantegeu és per a València i ací unes calces són unes calces: van del peu al genoll i més amunt també; en porten generalment les dones, però els hòmens també (especialment en festes si som moros o cristians). Bragues absorbents i gratuïtes és el que voleu proposar, bra-gues!
Alcoi, la dreta, l’artista i el Partit Socialista.
A la dreta i la ultradreta alcoianes no els ha fet gràcia que Antoni Miró siga nomenat Fill Predilecte i reba la Medalla d’Or d’Alcoi. El pintor i escultor s’ha convertit en una espècie de Puigdemont local i ha fet possible que PP, Cs i Vox coincidisquen de nou. En plenes vacances, podrien haver-se estalviat la faena de tres comunicats diferents i fer-ne només un en estil castrense i telegràfic: NINGUNA GLORIA AL SEPARATISTA MIRÓ.
I ací està el primer error que cometen: Toni Miró no és, com diuen, independentista. Recorden a Pedro Sánchez soltant allò de «donde me pongan un chuletón al punto…»? Doncs Toni Miró és tan independentista com vegetarià és el president espanyol: gens. O només de boqueta. Respon a un patró molt repetit, especialment en la seua generació: la llengua que parlem ha de dir-se català, vivim als Països Catalans, l’himne és la Muixeranga, el puny tancat, la senyera sense blau… però al final voten al PSOE. Sí, el PSOE. El partit que no deixà clara en l’Estatut la unitat de la llengua, que oficialitzà el nom Comunitat Valenciana (en comptes de País Valencià) i l’Himne de l’Exposició Regional, el de les reformes laborals, Canal 9 en castellà, l’exempció del valencià en algunes poblacions, la nul·la comarcalització, el provincialisme… Sí, eixe és el partit al qual vota Antoni Miró: el pspv-PSOE. No sols el vota, sinó que ens demana que el votem. Fa a penes dos anys, en les passades eleccions a Corts Valencianes, Miró signava un manifest de suport a Ximo Puig.
Vist l’assumpte, podem concloure que tant el PP com els seus fills s’equivoquen: Miró no és independentista, és socialista. Quan, gràcies a trànsfugues, el govern d’Alcoi passà al PP de Miguel Peralta, Josep Sanus (PSOE) se n’anà a celebrar-ho amb Eduardo Zaplana i li regalà un quadre d’Antoni Miró (pagat inicialment amb diners públics). D’això fa més de vint anys, d’acord. Només en fa sis de la creació, a la Universitat d’Alacant, de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Qui la va idear, impulsar i dotar de fons i personal? Un altre dels signataris del manifest pro-Puig i candidat a regidor socialista, a més de gran amic del pintor. Tot quadra. El cas és que, de manera més o menys ostensible, tots i totes tenim ideologia. Si el requisit fora no tindre’n, no hi hauria fills predilectes en cap lloc. El trident dretà d’Alcoi també coincidix en un altre aspecte: tots reconeixen els mèrits artístics d’Antoni Miró. Ací no diré que s’equivoquen, però sí que tinc una altra opinió. No soc expert en art (ni en res), però sé reconéixer l’evolució, la creativitat, el geni. Crec, humilment, que com a pintor Miró ha deixat de ser un artista, per a convertir-se en un artesà del tractament digital d’imatges i la impressió amb plòters de grans dimensions.
Amb molt d’encert, Joan Valls va escriure estos versos a Toni Miró: «La ferma jovenesa que ens has dut clarifica el camí en invicte esclat […] Has tret el crit, la força i la clarícia i contra els averanys plens de verins has acusat els talls de la injustícia». Així devia ser al principi. Ara veig a Miró mereixedor de la prosa que Joan Fuster dedica als hiperrealistes: «Són el retorn del cromo, de l’estampeta, del calendari». I mentrestant les cases s’afonen i les subvencions volen. Toni Francés ens vol parlant de quadres i d’independentistes de pa sucat amb oli. Ho està aconseguint. Acabe i aprofite l’ocasió per a lamentar que el govern socialista d’Alcoi no haja dut a terme les modificacions d’ordenances, que va anunciar en 2017, per a retirar el títol de Fill Adoptiu a l’exministre popular Federico Trillo. No ho dic per ideologia, és pels 62 soldats morts en l’accident del Yak-42.
Jueus, cristians i nacionalistes valencians
Conten que, en temps del rei Pere el Gran, vivia a Alcoi un jueu anomenat Salomó Vidal. Havia fet amistat amb mossén Joan Santonja, amb qui solia enraonar de les coses humanes, però sobretot de les divines. Els dos eren hòmens llegits i sabuts, orgullosos dels seus coneixements i creences, però sense que l’orgull els impedira canviar de parer. Un dia Salomó va confessar al seu amic que sospesava la possibilitat de reconéixer Jesucrist com al messies esperat i, consegüentment, abraçar la fe cristiana.
En saber-ho, quasi canta d’alegria el capellà. No s’atribuïa més mèrit que el de ser un instrument de la Providència. Estava convençut que Déu, el que escrivim en majúscula i compartim amb Salomó, havia obrat. La joia del prevere va durar poc, l’israelita volia pelegrinar a Roma. “Abans de batejar-me, haig de conéixer la seu de sant Pere, la capital del món cristià”. La reputació pecaminosa que arrossegava la ciutat feia témer al retor que, en aquell catecumen, s’acompliria la famosa dita italiana: “Roma veduta, fede perduta”.
Però no fou així, Salomó es va convertir. En demanar-li el sacerdot quina opinió tenia de Roma, el neòfit afirmà que “l’urbs sembla una nova Sodoma, els set pecats capitals s’escampen a lloure; causa paor tant de vici, corrupció i llibertinatge”. “I com és, amic meu, que aqueixa visió nefanda no us ha mudat el propòsit de ser cristià?” Salomó va respondre: “Si la nostra fe no fos la vertadera, tots estaríem tan podrits com Roma. Ni papes ni cardenals ens sostenen, és Déu mateix qui ho fa”.
Érem uns xiquets quan Pepe Ruiz, mestre, salesià i padrí meu en la confirmació, ens va explicar esta història. El que no imaginava jo en aquell moment és que, més de trenta anys després, em vindria molt bé per a mantindre’m en un credo terrenal. Molts militants del nacionalisme valencià ens espantem en vore el què i el com de la direcció del Bloc. Si ells són Roma, no farem com els romans. No discutirem el nom de la cosa o el sexe dels àngels, però tampoc desistirem. Este partit i este país valen pena i estan per damunt de qualsevol congrés, de qualsevol conjuntura. Ara més que mai: VISCA EL PAÍS VALENCIÀ LLIURE! VISCA EL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ!
La societat valenciana en l’espill lingüístic
No hi hagué en este cas bon rotllo a primera vista. M’havien enviat a Oriola a fer classe de valencià. Dos vesprades a la setmana, els alumnes eren professors. A l’aula de davant s’impartia el mateix curs, però ho feia un tio malcarat, amb pereta, caçadora negra de cuiro i esguard altiu. Una estranya mescla de latin lover i poli roín. Els xiquets m’ho van confirmar: “L’altre se’n passa molt; no fan descans, no els deixa eixir a fumar”. Que entranyables i perspicaços, sabien que amb mi havien tingut molta sort.
Devia haver passat un any, més o menys, quan el destí em feia coincidir de nou amb el poli roín de la pereta. I ara no podia defugir el tracte, els dos treballàvem al Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat. Gràcies a aquelles primeres converses, en què u té la tensió d’una prova oral de la Junta, vaig saber que es deia Juli i que havia format part de la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià al seu poble: Novelda.
Les eleccions nacionals de 1999 van ser dures, com totes. La coalició Bloc-Els Verds aconseguia 102.700 vots (el 4,60 % del total), Unió Valenciana en treia 106.119 (4,76 %). 208.819 ciutadans quedaven sense veu en les Corts Valencianes. Els politòlegs ho tenien fàcil: cap dels dos partits valencianistes tenia escons, però junts representaven quasi el 10 % de l’electorat, ¿no havia arribat l’hora de resoldre diferències i sumar?
Un dia, a la cua de la cafeteria, Juli em feia eixa pregunta d’una forma més directa i planera: “Tu com veus el tema d’ajuntar-se amb Unió Valenciana?”. Era l’oportunitat d’espolsar-me per sempre més aquell catalaniste, que els fats s’entestaven a posar-me davant. Planerament i directa, tal com ell havia fet, vaig respondre: “Ho veig del tot necessari”. I, ves per on, resultà que no era tan catalaniste, ell ho veia igual i jo ja el veia amb altres ulls. El xic va començar a caure’m bé, generalment tenia bon humor i bona barra, compartíem la passió per l’arròs a banda, pel país nostre, pel país dels bascos, per la docència que fa estimar el valencià…
Més de vint anys han passat, quasi tants com cursos hem fet junts. I en vindran molts més, d’anys i de cursos. A voltes té mal geni i és maniós (especialment amb la gent que fuma), però celebre haver-me’l trobat i tindre’l a la llista d’amics. Si escric açò és perquè me l’estime i vull suggerir-vos un dels seus llibres: La societat valenciana en l’espill lingüístic. N’aprendreu molt i llegireu coses amb tant de trellat com estes:
El concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat o d’altres espantalls lingüístics.
S’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establits, faena, servici i un llarguíssim etcètera?
El menyspreu que alguns grups humans evidencien cap a uns altres per raons ètniques, i que en general —més en la teoria que no en la pràctica— reben el rebuig de la majoria de la població, pareix un pecat venial quan el que es menysprea no és una raça, sinó una llengua.
Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.
La societat valenciana […] afronta ara la dicotomia següent: o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià; o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.
Acabe amb la foto de rigor (i d’antigor). Juli és de l’esquerra, darrere estan Ferran Puchades i els mig alcoians Lluís Grau i Vicent Guillamon. Enmig, Pere Mayor i Juan José Ibarretxe pareix que estiguen fent manetes. Veritat que és molt romàntic?
Vicent Baydal, agent del Palau Comtal.
Deia Ciceró que “No saber el que ha passat abans de nosaltres és com ser contínuament un xiquet”. No puc estar més d’acord amb esta reivindicació de la història. De fet, em costa entendre que algú no tinga interés per la història i m’entristix comprovar que hi ha moltíssima gent que ni en sap ni vol saber-ne. Els llocs són diferents quan els afegim la història i t’imagines el marqués de Rafal proclamant rei l’arxiduc Carles des del seu balcó a Oriola, Napoleó coronant-se emperador a Notre-Dame (això sí que va ser un selfie), Aristòtil ensenyant filosofia a Atenes…
Història se n’ha de saber, però també s’ha de saber explicar, fer-la interessant al gran públic i didàctica a tots. I això no tot el món ho pot fer amb solvència, per més anys d’investigació, obres publicades i tesis dirigides que tinga. Celebre, per tant, haver llegit Del Sénia al Segura. Breu Història dels valencians i vos el recomane vivament. En quaranta capítols i 216 pàgines Vicent Baydal repassa la història de tots els valencians, també dels que ho van ser abans de Jaume I i la fundació del regne que dona origen al nostre país.
El llibre ve farcit d’imatges, cosa que el fa més complet i lleuger, més atractiu també per a lectors jóvens com jo. Crec que el professorat d’Història de l’ensenyament secundari i del batxillerat hauria de tindre molt en compte esta obra, a l’hora d’escollir lectures per als alumnes. No li falta detall, també posa el focus Baydal en els grans oblidats de la historiografia: les dones, les classes més humils, les minories…
En arribar a l’epíleg és fàcil que el lector, a més d’haver adquirit un munt de coneixements, convinga amb l’autor que som “un poble amb consciència pròpia que es nega a perdre la seua entitat individuada dins del ric i plural context mundial, i que es nega a cedir a la indiferència i la dissolució perquè sap que la seua lluita col·lectiva és també una lluita per la millora social del conjunt de la humanitat, des de la perspectiva pròpia i particular dels qui hem arrelat en este xicotet tros de terra del Sénia al Segura: els valencians”.
Aplaudiria jo ara mateix a este notable historiador i brillant comunicador. L’aplaudiria, sí, però no puc. M’ho impedix una raó tan negra en substància com diàfana en essència. Faltant a l’heurística, o prenent-la només com a pura invenció, i sense més pes argumental que el de l’aliança que du a la mà esquerra, Baydal afirma que el plis-plai el van inventar a Cocentaina. Davant d’este afront, què hauria de fer? Enviar-li una lletra de batalla o convidar-lo a un plis-plai sense gel ni Pepsi-Cola?
Comentaris recents