país

You are currently browsing articles tagged país.

camis_de_gloriaAbans i després de tindre el reglament necessari i disputat, hi ha hagut una allau de correus electrònics, notícies, blocs i, sobretot, publicacions en xarxes socials de companyes i companys que anunciaven solemnes: “Em presente a les primàries de Compromís”.

Sóc jove —bé, relativament jove—, però tinc edat i anys de militància suficients per a recordar aquells temps en què, quan arribava l’hora de triar candidats, tothom i totdon es posava de perfil, havia eixit a comprar tabac o tenia un pudor que li ho impedia o una parella que no ho acceptaria. Quan per fi aconseguíem l’heroi, algú de l’executiva (ço és, dels qui executen) preguntava al valent: “Vols que t’embenem els ulls o preferixes mirar fit a fit l’implacable escamot de la realitat electoral?” Recordeu l’afusellament de soldats innocents en Paths of glory? Doncs més o menys així anava la cosa.

Ara la trama ha canviat, però continuem amb Kubrick com a director i Douglas de protagonista. Açò és Spartacus. En apropar-se les eleccions municipals i autonòmiques una legió de militants s’ha oferit com a candidat, semblava l’escena aquella del “Jo sóc Espàrtac”, i un altre “jo sóc Espàrtac”, i al fons de la sala “jo sóc Espàrtac”, i aquell que quasi no parlava en les reunions prorromp “jo sóc Espàrtac” i tres joves coratjosos acabats d’arribar criden a l’uníson “jo sóc Espàrtac”, i un que ve fart del PSOE es suma a la jovenalla “jo sóc Espàrtac”… Què voleu que us diga? M’he deixat dur per l’ànim, per l’alegria, per l’espenta i he proclamat “jo sóc Espàrtac”. Sí, amigues i amics, jo també em presente a les primàries de Compromís.

EspartacNo tot ha sigut un impuls irrefrenable, mesos abans l’amic Juli Martínez em deia “presenta’t tu també; si ixes seràs un bon diputat”. Us assegure que el xic no s’esplaia afalagant el personal i, després de tants anys, no té motiu per a ensabonar-me. Així és que, si Juli m’ho diu, jo em presente a les primàries. Per què? Perquè este país mereix un govern honest, eficient i que pose les institucions al servei de les persones, especialment les més desafavorides, que en són moltes malauradament. Perquè els valencians som molt més que una divisió administrativa espanyola, estem ací abans que Espanya existira, som una nació d’Europa i ja toca ser conseqüents amb això. Perquè, com Espàrtac mateix, estem farts de treballar per a uns lladres i volem ser amos del nostre futur. Tu també eres Espàrtac.

No vull acabar esta entrada sense fer públic el meu agraïment als 23 amics i companys de Compromís que m’han avalat per a ser candidat en estes eleccions primàries. Ells són Tomàs Mestre, Pep Pastor, Andreu Vidal, Anna Dèlia Gisbert, Edith Guerrero, Isidoro Vila, Jordi Botí, Fermí Gilabert, Ana Camarasa, Paco Blay, Pedro Sánchez, Salva Puerto, Joan Lluís Escoda, Juli Martínez, Joaquim Navarro, Josep Escolano, Josep Crespo, Robert Company, Enric Barba, Robert Escolano, Ximo Tur, Noè Galiana i, amb l’emblemàtic número 23, en el tancament d’esta llista d’afectes, Josep Forcadell. A tots vosaltres, i als qui m’hauríeu avalat, però no vau poder, moltes gràcies. M’esforçaré a fer-ho bé.

Tags: , , ,

Non possumus

martyrsEl llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).

Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.

La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.

Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.

Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?

Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.

Tags: , , , ,

Call-of-Duty-Ghost1De moment és només un rumor, però com més va més força cobra la possibilitat que la nova versió del mític videojoc bèl·lic Call of Duty tinga com a escenari el Partit Socialista del País Valencià. “És insòlita la capacitat destructiva que genera esta formació política. Proven de fer paus, però sempre acaben matant-se els uns als altres. Estem davant d’una ferocitat paradigmàtica”, han manifestat els dissenyadors d’Infinity Ward. Un altre dels atractius de la federació valenciana del socialisme espanyol és “la quantitat de faccions en conflicte. Això enriquix la trama i aporta a l’aventura, més enllà de la lluita oberta, el risc de les traïcions i les aliances. Call of Duty PSPV no és únicament una pluja de bales i ganivetades, hi ha molt de joc psicològic. Estem segurs que donarà moltes hores d’entreteniment.”

Sí, sí, tu riu-te del paràgraf anterior, però digues ara si no podria ser veritat. El congrés extraordinari de la unitat hauria sigut de veritat extraordinari si el PSOE n’haguera exit unit. Però si el tot presenta fissures per la part de Madina i Pérez Tapias, ¿com no havien de tindre ací fractura completa? El titular d’ahir ho deixava clar: “La bronca de los socialistas en la provincia arruina el intento de Puig de unir al PSPV”. Pobre Ximo, xe! Després la cosa s’explica. Resulta que, segons David Cerdán, secretari general provincial ─el càrrec té un no sé què de jefe de centuria falangista─, “Aquí hay una apuesta clara de Valencia contra Alicante”. Nyas, coca! Ja estem amb la matraca victimista i provinciana de sempre. La que van inventar ells i Zaplana utilitzà per a consolidar-se en el PP i arribar a president de la Generalitat. Esta gent no aprén.

El dia que José Blanco va imposar en un altre congrés federal l’organització per províncies no sabia que això afectaria negativament el PSPV. O potser sí, vés a saber. L’estructura comarcal  ─m’ho confessa un amic socialista─ és la que els valia i els continua valent. Però ara tenen un capitost més, el provincial, i això dóna ales. El greuge, real o fictici, ajuda a legitimar-se i així els va. L’endemà de la proclamació oficial de Sánchez el Guapo, el votant valencià percep que ací la lluita continua, però no la que haurien de fer al PP, sinó la que fan entre ells. Oficialistes, madinistes, lermistes, ciscaristes, cerdanistes, franquistes, alartistes… cal un màster de l’univers socialista per a entendre què els passa de la Sénia al Segura.

Bé. “L’acció recorrerà els despatxos de les Corts i Blanqueries, els carrers del centre històric de València. Després es traslladarà a l’Ajuntament d’Alacant, al Palau Provincial, als pubs més cool del barri antic i la Volvo, al menjador d’El Jumillano, a alguna romeria… L’emoció està garantida.” Endavant, compañeros y compañeras, feu província. Nosaltres continuem fent país, País Valencià.

cutreprovincianismePSPV

Tags: , ,

GPONSUna setmana després de les eleccions al Parlament Europeu, si voleu una anàlisi documentada i la lògica deducció del que estos comicis han suposat per al valencianisme polític, llegiu l’opinió de l’amic Juli Martínez en el diari digital La veu del País Valencià. Si preferiu l’epifenomen, el serrell anecdòtic i calor per inducció, ací esteu bé.

El dijous 22 de maig, el lluent González Pons, discret número 2 de la candidatura del PP, afirmava que té l’esperit de González Lizondo, que ara duria ell la taronja d’aquell a Brussel·les i que vol a València mucho, mucho, más que la trucha al trucho. Per a rematar el flashback com cal, advertia al personal sobre el perill pancatalanista que pretén anorrear el fèrtil verger valencià.

Bé, per a entendre què ha significat l’anticatalanisme en la política nostra, torne a recomanar Noves glòries a Espanya, un llibre que tots els valencians hauríem de tindre a casa per l’encert conceptual i formal que ens oferix i perquè, si no el llegim, correm el risc de trobar Vicent Flor (autor) i Vicent Olmos (editor) fent una presentació de l’obra al desllunat de la finca, amb l’aquiescència, o no, del veí del primer.

Avorrix ja això de l’anticatalanisme i, sobretot, no crec que siga efectiu per a captar o mantindre vots. El secessionisme lingüístic, el blaverisme polític, l’innocu regionalisme ja estan amortitzats. Unió Valenciana no es presenta a eleccions i l’últim intent de ressuscitar la bèstia (la Coalició Valenciana de Sentandreu) fracassà estrepitosament. Alberto Fabra pot acusar a Ximo Puig de català i catalanista, però si la gent no els vota no serà per això.

Coincidir amb l’amic Lluís Grau ha sigut la segona major alegria d’esta campanya, la primera és tindre un eurodiputat. Vam parlar un poc de tot i els dos vam convindre que el PP d’ara cada vegada recorda més al PSOE de fa vint anys. Els uns recorren al perill català com els altres recorrien al no-res cultural, la pèrdua de tot el que s’havia aconseguit. Vint anys han passat i ni una cosa ni l’altra.

L’única diferència del previsible canvi de cicle és que en 1995 sabíem que la següent parada era un pacte Zaplana-Lizondo. Ara no albirem la gamma cromàtica de l’hipotètic Consell postpopular. Amb este horitzó, possibilitar el relleu és una obligació democràtica; quedar-se fora del govern potser resultarà més operatiu i intel·ligent.

Tags: , ,

resistimTot just inciada la campanya electoral que ahir va acabar, la bella, l’elxana, l’actriu, la institutriu Sandra Montserrat m’enviava la foto que hi ha a l’esquerra. Assetjats pel temps i les conteses, resistim Enric Nomdedéu, Teresa García, el que queda d’Empar Piquer i jo mateix. Han passat cinc anys des de les últimes eleccions europees, però els nostres somriures continuen en cartell perquè no hem perdut la raó, perquè tenim la mateixa voluntat de fer sentir la veu d’este tros d’Europa anomenat País Valencià.

Hem viscut cinc anys històrics, deixeu-me fer memòria. En cinc anys el valencianisme ha sigut generós i intel·ligent, tant com calia per a impulsar Compromís, la coalició que a hores d’ara més creix i més il·lusiona la ciutadania valenciana. Gràcies a això, el nacionalisme valencià, que sempre ha sigut d’esquerres, ha passat de l’extraparlamentarisme a ser la tercera força en les Corts Valencianes, de ser cosa de comarques i de Castelló a ser, també, la tercera força en l’Ajuntament de València. I en acabar de València vam entrar tots a Madrid, cinc milions de valencians tenim qui ens defense allí. Acabarem ja la rima: gran diputat Baldoví.

primavera_europeaHan sigut cinc anys terribles i encara en queden més, però la resignació és derrota i… que se la queden ells: els del PP, els del PSOE i els altres que no diré. Hi ha una altra política, altres maneres de fer. Ni Cañete, ni Valenciano ens trauran d’este femer, no miren per esta terra, no els importa, què hi farem? Jo demà faré una cosa: votaré. Votaré Primavera Europea i a l’amic que va el primer, de cognoms Sebastià i Talavera i de nom el més potent. Posem un Jordi a Europa, un Jordi per les persones, els pobles, la justícia, els hòmens, les dones, la bona gent.

jordi_sebastia

 

Tags: , , ,

amb_sanchisNo és pajarita, ni pardaleta, ni paixareta; en bon valencià cal dir-ne corbata de llacet. El lector amant del país deu haver identificat l’home que, en la imatge adjunta, vist aital complement. Sí, és el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner. Ell, Fuster i Estellés van conformar el que alguns anomenaren la santíssima trinitat del valencianisme que reviscolava. D’acord, considerem ara el jove que l’acompanya. Té un look bastant habitual en l’època, mescla de xirucaire, intrèpid periodista i xic formal educat en les escoles pies de Castelló. La barba, les ulleres, el blanc i negre de la foto i el compromís que perdura li atorguen una retirança a Gerry Adams, que també és un bon xic, intrèpid, formal i del col·legi Santa Maria de Belfast.

De 1991 ençà, en són vint-i-tres els anys de coneixença mútua; quinze dels quals com a director meu. Açò últim té un mèrit especial, perquè dirigir-me deu ser més complicat i entretingut que lo dels acords de Stormont. Jo, que també sóc un xic formal, educat en els salesians del centre, sempre l’he tractat amb respecte: amo, nostramo, capità, Herr Direktor, camarada director… denominacions totes estes amb una bona acollida entre la tripulació. En l’historial de serveis a esta pàtria difícil té el treball en Acció Cultural, els cursos de llengua Carles Salvador, les campanyes en favor de l’ensenyament en valencià, l’arribada de TV3 al nostre migjorn i tots els anys al capdavant de la normalització lingüística en la Universitat. I, com que no només amb la cultura es fa el país, sempre ha estat amb la UPV, amb el Bloc, amb Compromís.

Que em disculpen els rectors, els gerents, els agents i els malcontents, però este home no ha necessitat plans estratègics per a saber que entre els valors de la UA estan la igualtat, la participació, el pensament crític, la tolerància i la transparència. Una bufada roïna i una onada de ponent l’han arrancat de la borda, com se’n dol el mariner!, la nau giravolta perduda, ben poc importa ja el vent. Per a este pobre grumet, hi ha un gran honor en el teu comandament. Moltes gràcies, capità, camarada Forcadell.

forcadell_speech

Tags: , , , ,

El PSOE ja té candidatura per al Parlament Europeu, el PP no. Hui Elena Valenciano, cap de llista socialista, ha acusat els populars de covards, sosté que cap d’ells està disposat a donar la cara per Rajoy. També ha dit que les eleccions europees han de ser “el principio del fin de la derecha”. Així, sense sigles, la dreta en general. Supose que deu ser per la dimensió continental dels comicis. A grans horitzons, grans reptes: cal acabar amb la UMP francesa, la CDU alemanya, la Fine Gael irlandesa, el Partido Social Democrata de Portugal, la Platforma Obywatelska polonesa, el Kansallinen Kokoomus finlandés, els Moderaterna suecs… Això per no parlar de l’extrema dreta, encarnada per partits com el Front National francés, que deu bona part de la seua consolidació a François Mitterrand (1916-1996), president socialista entre 1981 i 1995.

Oïda la senyora Valenciano, haurem de convindre que la Unión del Pueblo Navarro és un partit d’inspiració marxista, directament trotskista o vés a saber si mig maoista. Mireu, jo no sóc precisament democristià, però cada vegada estic més en el plantejament de sant Jaume: “Si no es demostra amb obres, la fe és morta” (Jm 2,17). I és que, ja ho sabeu, els socialistes han donat carta blanca a Yolanda Barcina per a continuar governant Navarra, a pesar de la corrupció i en contra del desig general de la població i dels seus propis militants. Tot això coincidia en el temps amb l’elecció, en primàries obertes, de Ximo Puig com a candidat del PSPV a presidir la Generalitat Valenciana i amb una manifestació per a traure targeta roja a Fabra, convocada també pels socialistes valencians. Fou tot la setmana passada i Elena Valenciano va proclamar que, des de Morella, Puig iniciava “la reconquista de la Comunidad Valenciana para la izquierda”. Així, sense sigles, l’esquerra en general. Doncs això, aneu amb compte, no siga que, pensant que voteu esquerres, només estigueu votant PSOE.

FABRA_PUIG

 

Tags: , , ,

La gana em va dur, fa una setmana, a dinar al restaurant de la Politècnica i l’atzar va fer que allà coincidira amb quatre prohoms migjornals: Ferran Robles (Universitat de València), Brauli Montoya (Institut d’Estudis Catalans), Joan Borja (Institut Juan Gil-Albert) i Jordi Colomina (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Tots quatre estaven al campus per a presentar l’obra El dialecte d’Alacant. Contribució al coneixement del valencià. Atés el disbarat que convertix els lingüistes en herois, la broma era obligada. Assenyale l’alcoià amb eixe gest perdonavides que es fa amb l’índex i el cor després d’apropar-te’ls als ulls i dic: “Jordi, el Consell Jurídic Consultiu i jo t’estem vigilant”. Borja m’acaba la gràcia: “Entre el Consell Jurídic i Jordi Davó, és millor tindre d’enemic al Consell Jurídic”.

Jo no sóc enemic de ningú, però sé amb qui cal estar i, des que començà a gestar-se, he fet costat a l’AVL. Ara els volen pelar per dir que el cel blau i que el valencià és català i viceversa. Podrien buscar les definicions de lladre, corrupte, prevaricador i botifler i, per a contextualitzar els termes, mirar-se a l’espill. Quina visió més tètrica. Este país necessita imatges positives, il·lusionants. Precisament com la que ens han regalat, amb motiu de la publicació del Diccionari Normatiu Valencià, els acadèmics Colomina i Ahuir.

Ací els teniu abraçats. Ni Klimt, ni Genovés, ni Maroto i Espartero havien aconseguit, sobre el llenç o els camps de batalla, una representació tan vívida i veraç de la reconciliació, la unitat i l’amor. Mireu-los i guardeu este moment als vostres cors com una revelació. Fa vint anys potser no es coneixien i de segur es menyspreaven, però ara la llengua els ha unit i els abraça com unix i abraça a tots els que l’estimem de veritat, la defenem onsevulga i la usem diàriament. Abracem-nos doncs, valencians de bé; ells tenen imputats, nosaltres tenim futur i ja tenim Diccionari.

es_amor

Tags: , ,

CatalunyaRadioNo sóc client de tots els dies, potser dos o tres per setmana. M’agrada anar al Café després de treballar. Darrere de la barra està Barril, el xic que porta el local. Joan ha aconseguit crear un ambient agradable, reconfortant, té bon tema de conversa, et fa riure, somriure, pensar. El Café és un espai guaridor, sempre n’ixes millor que has entrat.

Hui deu haver-se invertit la línia del temps perquè m’ha semblat viure una època que no he conegut. Esta mateixa nit, quan he arribat al Café, m’esperaven a la porta dos agents de la Brigada, tres llepaciris, dos espietes i un jefe de centuria. En vore’m s’han alegrat perquè s’alegren de fotre’m i un dels de la Brigada m’ha dit: “Esto está cerrao pa ti. Si quieres tomar algo, vete a La Linterna. Venga, rapidito y circulando”.

Ja poden estar contents, m’han fotut bé. Per manament ministerial, m’han tancat el Café de la República i tota Catalunya Ràdio. Els del Café no som gent de got i navaixa, per això vull demanar disculpes pel to groller que ara utilitzaré. La puta mare franquista que els ha parit a tots pot estar ben orgullosa d’ells. Ella va haver d’empassar-se que el personal escoltara de nit La Pirenaica; a estos, la democràcia els ha servit per a prohibir unes emissions que escoltàvem quatre gats.

Sí, no s’ha sondejat mai quanta gent seguim Catalunya Ràdio al País Valencià, però no devem ser més d’uns pocs milers. Ara bé, estic segur de dos coses al sud i nord de la Sénia. La primera és que ací en som moltíssims més que els vots que creuen haver guanyat amb esta extorsió. La segona és que hui, a Catalunya, hi ha més independentistes.

Així les coses… Visca Catalunya Ràdio! Visca Catalunya lliure!

Tags: , , ,

valencians-encaraLa setmana passada féiem les proves orals en les assignatures de valencià per a l’educació infantil i primària. Els alumnes s’hi presenten amb un article, el lligen i en parlem. Enguany la LOMCE, les retallades i la llei Gallardón s’han emportat la palma. Una alumna va vindre amb una columna sobre el bilingüisme i començà el comentari referint-se al columnista: “Vicent Sanchis té raó”. Feu clic ací per a accedir a l’opinió de Sanchis i vore si compartiu el judici de Tamara, que així és com es diu la xica.

A Sanchis, fa temps que el veig encertat. L’estiu passat ho vaig corroborar en llegir Valencians, encara, el treball amb què ha guanyat el XXXIII Premi Carles Rahola d’Assaig. Us el recomane: 253 pàgines, editades per Proa, que repassen la història pàtria des del segle XV fins al XXI. Els fets i els protagonistes són els que són; la tria i l’exegesi ens mostren la intenció d’un autor que, en el preàmbul, es declara “fusterià impenitent”, ço és, segons el diccionari, “que no es penedeix dels seus pecats”.

Extrac ara alguns bocins del llibre, per si voleu continuar l’exercici de donar o llevar raó al llarguerut periodista, activista i professor:

“El valencianisme abans dels anys trenta era una mera anècdota política o un entreteniment intel·lectual. El País Valencià era una pàtria excessivament perduda.”

“Joan Fuster és intel·ligència i provocació en estat pur.”

“El fusterianisme va resultar una doctrina excessiva per a una societat desnaturalitzada a còpia d’influències dominants hostils durant la major part de la seua història.”

“L’anticatalanisme, el blaverisme i tots els ismes corresponents són la constatació que un altre isme molt més sincer —l’espanyolisme— s’ha sentit amenaçat en els darrers anys en un domini que considerava pla i segur.”

“El projecte socialista valencià s’ha definit crònicament per la indefinició. Però en un conflicte nacional en què dos conceptes excloents pugnen al mateix territori, qui no pren partit per l’un en pren per l’altre.”

“El Partit Popular, com les classes dirigents valencianes des del segle XVI ençà, ha triat amb fervor la dissolució. La seua Comunitat Valenciana és una regió alegrement dissolta en el conjunt espanyol. Decididament sucursalitzada.”

“Hi ha al País Valencià actual velles i noves actituds que persisteixen en la liquidació, que la fan més efectiva, però ara conviuen amb una nova —i ferma, tot i que no majoritària— vocació de pervivència.”

Jo, com la meua alumna, crec que “Vicent Sanchis té raó”. Així, sense l’article determinat que comportaria donar-li-la tota; en té en algunes afirmacions i en d’altres, al meu parer, no. Ara bé, en la dedicatòria que féu en l’exemplar que tinc a casa diu: “Haver-te conegut ha estat un plaer. Escriure el llibret este —de falla— ha valgut la pena perquè hi haja valencians encara, com tu. I ho aconseguirem!”

En això estic plenament amb Vicent: ho aconseguirem.

Tags: , ,

« Older entries § Newer entries »