Home » Posts tagged 'país' (Page 2)

Tag Archives: país

No votaré

no_votareDiu en Bernat Calatayud, valerosíssim croat riberenc, que “s’ha acabat això de votar més referèndums com prompte s’acabarà la meua vinculació política”. Compartisc la seua opinió, almenys en part. El Bloc ens convoca novament a un referèndum intern i esta vegada passe. Ja en són tres en pocs mesos. No vaig participar en el primer perquè la pregunta no estava gens clara. Els partidaris que Compromís anara a soles a les eleccions vam guanyar la segona consulta. Ara tornen a preguntar-nos perquè no els apanya el que triem. Per a què tanta democràcia interna si al final hem de fer el que vol Mónica Oltra?

Seré sincer, entenc els tripijocs de l’Executiva del Bloc amb la militància. Ens juguem molt més que la continuïtat de la Coalició Compromís, ens juguem la respectabilitat dels electors propis, dels possibles i dels que mai ens votaran. No es tracta només de ser honest i eficient, també s’ha de ser seriós. Trencar ara, ni que siga només per a la pròxima campanya, hauria sigut suïcida. Esta és l’espasa que Dàmocles ha prestat als companys d’IdPV i Els Verds. Han vençut, entre la paret i l’espasa hem quedat la majoria: Gent de Compromís i el Bloc. Algú ha dit que no practiquem la tirania de la majoria. Jo crec que la majoria és el factor decisiu en una democràcia i tirans són els que no la respecten.

Però miren-ne els costats positius, sumem, i la candidatura de la gran suma serà la més votada al País Valencià. En este orient d’Espanya, la nit del 20 de desembre naixerà entre la burra i el bou un grup parlamentari valencià, valencianista, d’esquerres, ecologista, catalanòfil, anticapitalista, petitburgés, laic, antitaurí (això entusiasmarà el bou), postmodern, inextricable, macrobiòtic i singularment plural… Almenys eixa nit, donarem una imatge d’unitat i d’èxit. Són tants anys perdent, empatant o quedant dels últims que vull estar en el camp quan el capità alce la copa. Potser els grans ens desfaran després l’equip, però no oblidarem el somriure de Baldo fent el senyal de la victòria.

En termes més prosaics i planers, frise perquè arribe l’acte central de campanya a Alcoi. Tant em fa qui parle o deixe de parlar, el que m’arravata és el sopar posterior. El Nadal* a les portes i a taula, per primera vegada i potser per última, els amics Jordi Vayà, d’Esquerra Republicana; Lluís Torró, d’Esquerra Unida; la meua neboda Naiara, de Podemos; jo mateix, representant-me a mi mateix, i més de cinc-cents ciutadans il·lusionats. Menjarem, beurem, brindarem, cantarem, baratarem paperetes (de loteria), tornarem a brindar… Quina festorra, amb un poc de sort s’hi apuntaran els de l’Associació Betlemista i la Penya Bon Humor.


(*) Els acèrrims de l’ateisme podeu llegir festes d’hivern.

País Valencià, Mónica Oltra.

Compromís és una coalició. La major part de la gent que ens vota creu que és un partit, però Mónica Oltra i els mitjans de comunicació s’encarreguen de recordar-nos que no. Segons es mire, som un trípode o estem a quatre potes, tant una imatge com l’altra —no cal dir-ho— donen lloc a molts acudits fàcils i barroers. Compromís és el Bloc, Iniciativa, Els Verds i Gent de Compromís. Jo sóc del Bloc, com Enric Morera; Mónica, no. Amb Enric he anat de trobades, de jornades, d’entrades, de diades, de dinades i de sopades. Tinc en l’agenda el telèfon d’Enric, el de Mónica, no.

A pesar d’això, quan el debat era quin dels dos (Enric o Mónica) havia de ser cap de llista de la coalició, vaig optar per Oltra i no per Morera. Per què ho vaig fer, Enric? Perquè, per a la conjuntura en què estàvem, veia més ganxo en la de Neuss (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), que en tu, que eres d’Oliva (Safor, País Valencià). No m’allargaré. Mai sabrem quants escons hauríem guanyat o perdut amb Enric com a candidat a presidir la Generalitat, els resultats van ser boníssims. Haver igualat el que Joan Ribó i el seu equip han aconseguit en l’Ajuntament de València (ser la segona força política, superar al PSOE) hauria sigut magnífic, però no tot pot ser de moment.

L’altra dada important de la nit és que l’autonomia on pitjor quedava Podemos era el País Valencià (per darrere de Compromís i Ciudadanos). Això al maig, ara el partit d’Iglesias es desinfla i inexplicablement Mónica Oltra corre a deixar-li un bombí. Tant fa la voluntat democràtica de la major part de la militància de Compromís, tant fan els mals resultats d’Iniciativa per Catalunya (el seu partit homòleg al nord del Sénia) amb Podemos, tant fa el treball de Joan Baldoví a soles al Congrés espanyol (si Uralde hi haguera entrat, a penes hauríem vist al de Sueca), tant fa tot. Oltra s’ha encabotat. Alguns diuen, en castellà, que s’ha “endiosado”. Espere que no siga així.

Crec que el curt termini li pot fer perdre l’oportunitat de liderar no la coalició que ara és Compromís, sinó el partit que podríem arribar a ser i que el país necessita. Ai, el país! En tota la campanya electoral autonòmica, no vaig esoltar a Mónica Oltra referir-se a esta terra pel seu nom: País Valencià. Molt abans sí que va afirmar que ella no era nacionalista. Fa uns dies, ves per on, deia i repetia País Valencià i apel·lava al patriotisme per a justificar un pacte que ens diluïx en el ja diluït projecte de Podemos; un míssil o un globus sonda llançat al cel del Bloc Nacionalista Valencià.

La majoria de nosaltres vam prioritzar la voluntat de canvi polític i les perspectives de Compromís, per davant de la pròpia sigla i del nom del nostre secretari general. Amb idèntica responsabilitat i altesa de mires, tots i totes hauríem de posar el País Valencià per davant de qualsevol altre nom.

Oltra_Morera

Veu pròpia

els_origens_la_identitatRecorde perfectament el dia —la nit, per a ser exactes— que em vaig afiliar a la Unitat del Poble Valencià. Era l’any 1996, hi havia eleccions al parlament espanyol i en plena campanya estàvem, a Sant Joan d’Alacant, Josep Miquel García, Joanra Gomis, jo mateix i 3.000 persones més. És difícil oblidar una vivència així. Un petit detall: les 3.000 persones més no estaven presents, com se sol dir, en carn mortal, però teníem els seus noms i adreces impresos en sengles etiquetes adhesives.

Quin soparot aquell! Llomello de porc comú amb deconstrucció de formatge de barra, estacat en pa corretjós i emplatat en paper d’alumini. Sàviament, el sommelier va maridar l’àpat amb cervesa modalitat Pilsen, reserva de vint duros el pot. Alguns ja deveu imaginar l’alta política del quadre: agafa la papereta, doblega-la, clava-la en el sobre i després, en l’altre sobre, claves la carteta i el sobre electoral, tanques i poses l’adhesiu. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu, onze, dotze, mil, dos mil… Se’ns van fer les tres de la matinada i per a què?

En aquella campanya la UPV almenys va guanyar un militant. El cap de llista per Alacant era Vicent Chorro, regidor a Xàbia. A més de la predisposició tenia un gran mèrit: repetia, l’any anterior havia encapçalat la llista autonòmica i podíem utilitzar els cartells que ens havien sobrat. Allò era, ara que ho valore, la lluita de David contra Goliat, però sense pedra, sense fona, amb el braç faixat i una revencillada al turmell.

El míting central de campanya seria al teatre Escalante de València. Vam omplir, de veritat. Parlaments de Chorro, Hervàs (cap de llista per València) i Tàrrega (Castelló). Com pràcticament sempre, l’últim a parlar va ser Pere Mayor. Any 1996, no ho oblideu, Zaplana governa amb Unió Valenciana, el PP està en plena operació Barbarroja i el PSOE de González equiparava els populars als dòberman…

Enmig d’eixa polarització, sense recursos, amb més de 200 regidors i cap diputat, el meu partit, la Unitat del Poble Valencià, es va presentar a les eleccions generals. Per a què? Per a mantenir la dignitat d’un país de quatre, però capaç d’articular opcions polítiques per a més de quatre milions. Les coses han canviat, però no ha passat tant de temps. No sóc tan major i no vull rendir-me en un present de conselleries i direccions generals. M’encantaria que Espanya fóra una república federal governada per l’esquerra plural, però eixa no era la meua lluita aquella nit resistent de 1996, ni ho és este dia lluminós de 2015.

Ha costat molt entrar a les Corts Valencianes, al parlament espanyol, a Estrasburg, a l’Ajuntament d’Alacant, a l’alcaldia de València, al govern valencià. Els militants i votants de Compromís no som de Podemos i, per tant, Compromís no ha de coalitzar-se amb Podemos. Som una veu pròpia i volem tindre veu pròpia.

Bolets del País Valencià

La_condicio_valenciana“Caminava per les muntanyes del Penyagolosa, pel camí que va del Pla de la Creu cap al mas de Sanaüja, passant pel mas de Benagues, ja saben vostés on vull dir: un dels boscos més gloriosament bells del nostre país. A banda i banda de la pista, el caminant, sol o acompanyat de la dona de la seua vida, pot submergir-se per les faldes i fondals sota un sostre de pins altíssims i plens de majestat, travessar clapes de falagueres tendres, trepitjar paviments tous de pinassa, molsa verdíssima, una vegetació densa i variada que la meua ignorància botànica desconeix però que em reconforta.

Als llocs més humits i ombrívols, o d’humus més favorable, creixien bolets de tota forma i color, grossos i menuts, rojos lluents, pigats de blanc, carabassa, color de castanya, de safrà, de xocolate, d’herba madura, de terra. Però entre les moltes activitats per a les quals el Nostre Senyor m’ha fet del tot inútil, a més de la política activa i de l’aspiració a càrrecs públics, hi ha la de trobar bolets útils, no decoratius.

Cap a Xodos baixaven després ciutadans molt feliços, homes, dones i criatures, amb cistelles plenes de rovellons i la certesa de tornar-les a omplir un altre dia. Jo en vaig trobar un de sol en tota una vesprada. O més ben dit, el va trobar la senyora que m’acompanyava. Sospite que el meu futur no està gens clar, en termes de recompenses a l’esforç, siguen recompenses civils o naturals. Què hi farem”

El text en negreta és de Joan Francesc Mira. El trobareu dins l’article “Rovelló” en La condició valenciana, que l’any passat publicava l’editorial Bromera. Amb la història del rovelló d’en Mira —que deu ser com la magdalena de Proust— van seixanta-nou articles més. Tots són de magnífica factura, saludable lectura i necessària reflexió. Pel que fa al cas concret, no m’estranya gens el magre èxit boletaire. Si vas a fer esclata-sangs, vas a fer esclata-sangs; el professor devia camejar per la serra evocant rondalles, repassant noms linneans i llurs etimologies i, com que era 9 d’Octubre, pensant el País Valencià i l’article que escriuria. Massa faena i distracció.

BoletsPerò no patisca, senyor Mira, en el paisatge editorial valencià, a l’ombra fresca d’una soca del bosc on treballe, ha pujat esponerós el fong que necessita. Bolets del País Valencià és el primer volum de la col·lecció L’ordit, una bona idea del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Li’l recomane: 127 pàgines que el rescabalaran de la sapiència micològica que Déu li ha negat. Moltíssimes fotografies a tot color, descripcions detallades, usos culinaris, els noms nostrats, els científics, els anglesos i els castellans, legislació, clima, medi, què fer si te’n menges un de tòxic, bibliografia, webs… El llibre no té voluntat de guia o catàleg, però això han de considerar-ho els lectors. Ens diu en presentar-se que “és una invitació a conèixer més la natura i a gaudir dels fantàstics espais naturals que té el país. Hem de prendre consciència del patrimoni immaterial i sociocultural que tenim i conservar-lo perquè el dia de demà altres generacions també en puguen gaudir”.

Supose que els agradarà, a la seua dona, a vosté i a milers de valencians més.

I’m Spartacus! (jo també em presente a les primàries)

camis_de_gloriaAbans i després de tindre el reglament necessari i disputat, hi ha hagut una allau de correus electrònics, notícies, blocs i, sobretot, publicacions en xarxes socials de companyes i companys que anunciaven solemnes: “Em presente a les primàries de Compromís”.

Sóc jove —bé, relativament jove—, però tinc edat i anys de militància suficients per a recordar aquells temps en què, quan arribava l’hora de triar candidats, tothom i totdon es posava de perfil, havia eixit a comprar tabac o tenia un pudor que li ho impedia o una parella que no ho acceptaria. Quan per fi aconseguíem l’heroi, algú de l’executiva (ço és, dels qui executen) preguntava al valent: “Vols que t’embenem els ulls o preferixes mirar fit a fit l’implacable escamot de la realitat electoral?” Recordeu l’afusellament de soldats innocents en Paths of glory? Doncs més o menys així anava la cosa.

Ara la trama ha canviat, però continuem amb Kubrick com a director i Douglas de protagonista. Açò és Spartacus. En apropar-se les eleccions municipals i autonòmiques una legió de militants s’ha oferit com a candidat, semblava l’escena aquella del “Jo sóc Espàrtac”, i un altre “jo sóc Espàrtac”, i al fons de la sala “jo sóc Espàrtac”, i aquell que quasi no parlava en les reunions prorromp “jo sóc Espàrtac” i tres joves coratjosos acabats d’arribar criden a l’uníson “jo sóc Espàrtac”, i un que ve fart del PSOE es suma a la jovenalla “jo sóc Espàrtac”… Què voleu que us diga? M’he deixat dur per l’ànim, per l’alegria, per l’espenta i he proclamat “jo sóc Espàrtac”. Sí, amigues i amics, jo també em presente a les primàries de Compromís.

EspartacNo tot ha sigut un impuls irrefrenable, mesos abans l’amic Juli Martínez em deia “presenta’t tu també; si ixes seràs un bon diputat”. Us assegure que el xic no s’esplaia afalagant el personal i, després de tants anys, no té motiu per a ensabonar-me. Així és que, si Juli m’ho diu, jo em presente a les primàries. Per què? Perquè este país mereix un govern honest, eficient i que pose les institucions al servei de les persones, especialment les més desafavorides, que en són moltes malauradament. Perquè els valencians som molt més que una divisió administrativa espanyola, estem ací abans que Espanya existira, som una nació d’Europa i ja toca ser conseqüents amb això. Perquè, com Espàrtac mateix, estem farts de treballar per a uns lladres i volem ser amos del nostre futur. Tu també eres Espàrtac.

No vull acabar esta entrada sense fer públic el meu agraïment als 23 amics i companys de Compromís que m’han avalat per a ser candidat en estes eleccions primàries. Ells són Tomàs Mestre, Pep Pastor, Andreu Vidal, Anna Dèlia Gisbert, Edith Guerrero, Isidoro Vila, Jordi Botí, Fermí Gilabert, Ana Camarasa, Paco Blay, Pedro Sánchez, Salva Puerto, Joan Lluís Escoda, Juli Martínez, Joaquim Navarro, Josep Escolano, Josep Crespo, Robert Company, Enric Barba, Robert Escolano, Ximo Tur, Noè Galiana i, amb l’emblemàtic número 23, en el tancament d’esta llista d’afectes, Josep Forcadell. A tots vosaltres, i als qui m’hauríeu avalat, però no vau poder, moltes gràcies. M’esforçaré a fer-ho bé.

Non possumus

martyrsEl llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).

Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.

La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.

Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.

Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?

Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.

Call of Duty PSPV: the Neverending Battle.

Call-of-Duty-Ghost1De moment és només un rumor, però com més va més força cobra la possibilitat que la nova versió del mític videojoc bèl·lic Call of Duty tinga com a escenari el Partit Socialista del País Valencià. “És insòlita la capacitat destructiva que genera esta formació política. Proven de fer paus, però sempre acaben matant-se els uns als altres. Estem davant d’una ferocitat paradigmàtica”, han manifestat els dissenyadors d’Infinity Ward. Un altre dels atractius de la federació valenciana del socialisme espanyol és “la quantitat de faccions en conflicte. Això enriquix la trama i aporta a l’aventura, més enllà de la lluita oberta, el risc de les traïcions i les aliances. Call of Duty PSPV no és únicament una pluja de bales i ganivetades, hi ha molt de joc psicològic. Estem segurs que donarà moltes hores d’entreteniment.”

Sí, sí, tu riu-te del paràgraf anterior, però digues ara si no podria ser veritat. El congrés extraordinari de la unitat hauria sigut de veritat extraordinari si el PSOE n’haguera exit unit. Però si el tot presenta fissures per la part de Madina i Pérez Tapias, ¿com no havien de tindre ací fractura completa? El titular d’ahir ho deixava clar: “La bronca de los socialistas en la provincia arruina el intento de Puig de unir al PSPV”. Pobre Ximo, xe! Després la cosa s’explica. Resulta que, segons David Cerdán, secretari general provincial ─el càrrec té un no sé què de jefe de centuria falangista─, “Aquí hay una apuesta clara de Valencia contra Alicante”. Nyas, coca! Ja estem amb la matraca victimista i provinciana de sempre. La que van inventar ells i Zaplana utilitzà per a consolidar-se en el PP i arribar a president de la Generalitat. Esta gent no aprén.

El dia que José Blanco va imposar en un altre congrés federal l’organització per províncies no sabia que això afectaria negativament el PSPV. O potser sí, vés a saber. L’estructura comarcal  ─m’ho confessa un amic socialista─ és la que els valia i els continua valent. Però ara tenen un capitost més, el provincial, i això dóna ales. El greuge, real o fictici, ajuda a legitimar-se i així els va. L’endemà de la proclamació oficial de Sánchez el Guapo, el votant valencià percep que ací la lluita continua, però no la que haurien de fer al PP, sinó la que fan entre ells. Oficialistes, madinistes, lermistes, ciscaristes, cerdanistes, franquistes, alartistes… cal un màster de l’univers socialista per a entendre què els passa de la Sénia al Segura.

Bé. “L’acció recorrerà els despatxos de les Corts i Blanqueries, els carrers del centre històric de València. Després es traslladarà a l’Ajuntament d’Alacant, al Palau Provincial, als pubs més cool del barri antic i la Volvo, al menjador d’El Jumillano, a alguna romeria… L’emoció està garantida.” Endavant, compañeros y compañeras, feu província. Nosaltres continuem fent país, País Valencià.

cutreprovincianismePSPV

Lizondo Reloaded

GPONSUna setmana després de les eleccions al Parlament Europeu, si voleu una anàlisi documentada i la lògica deducció del que estos comicis han suposat per al valencianisme polític, llegiu l’opinió de l’amic Juli Martínez en el diari digital La veu del País Valencià. Si preferiu l’epifenomen, el serrell anecdòtic i calor per inducció, ací esteu bé.

El dijous 22 de maig, el lluent González Pons, discret número 2 de la candidatura del PP, afirmava que té l’esperit de González Lizondo, que ara duria ell la taronja d’aquell a Brussel·les i que vol a València mucho, mucho, más que la trucha al trucho. Per a rematar el flashback com cal, advertia al personal sobre el perill pancatalanista que pretén anorrear el fèrtil verger valencià.

Bé, per a entendre què ha significat l’anticatalanisme en la política nostra, torne a recomanar Noves glòries a Espanya, un llibre que tots els valencians hauríem de tindre a casa per l’encert conceptual i formal que ens oferix i perquè, si no el llegim, correm el risc de trobar Vicent Flor (autor) i Vicent Olmos (editor) fent una presentació de l’obra al desllunat de la finca, amb l’aquiescència, o no, del veí del primer.

Avorrix ja això de l’anticatalanisme i, sobretot, no crec que siga efectiu per a captar o mantindre vots. El secessionisme lingüístic, el blaverisme polític, l’innocu regionalisme ja estan amortitzats. Unió Valenciana no es presenta a eleccions i l’últim intent de ressuscitar la bèstia (la Coalició Valenciana de Sentandreu) fracassà estrepitosament. Alberto Fabra pot acusar a Ximo Puig de català i catalanista, però si la gent no els vota no serà per això.

Coincidir amb l’amic Lluís Grau ha sigut la segona major alegria d’esta campanya, la primera és tindre un eurodiputat. Vam parlar un poc de tot i els dos vam convindre que el PP d’ara cada vegada recorda més al PSOE de fa vint anys. Els uns recorren al perill català com els altres recorrien al no-res cultural, la pèrdua de tot el que s’havia aconseguit. Vint anys han passat i ni una cosa ni l’altra.

L’única diferència del previsible canvi de cicle és que en 1995 sabíem que la següent parada era un pacte Zaplana-Lizondo. Ara no albirem la gamma cromàtica de l’hipotètic Consell postpopular. Amb este horitzó, possibilitar el relleu és una obligació democràtica; quedar-se fora del govern potser resultarà més operatiu i intel·ligent.

Demà votaré Primavera Europea

resistimTot just inciada la campanya electoral que ahir va acabar, la bella, l’elxana, l’actriu, la institutriu Sandra Montserrat m’enviava la foto que hi ha a l’esquerra. Assetjats pel temps i les conteses, resistim Enric Nomdedéu, Teresa García, el que queda d’Empar Piquer i jo mateix. Han passat cinc anys des de les últimes eleccions europees, però els nostres somriures continuen en cartell perquè no hem perdut la raó, perquè tenim la mateixa voluntat de fer sentir la veu d’este tros d’Europa anomenat País Valencià.

Hem viscut cinc anys històrics, deixeu-me fer memòria. En cinc anys el valencianisme ha sigut generós i intel·ligent, tant com calia per a impulsar Compromís, la coalició que a hores d’ara més creix i més il·lusiona la ciutadania valenciana. Gràcies a això, el nacionalisme valencià, que sempre ha sigut d’esquerres, ha passat de l’extraparlamentarisme a ser la tercera força en les Corts Valencianes, de ser cosa de comarques i de Castelló a ser, també, la tercera força en l’Ajuntament de València. I en acabar de València vam entrar tots a Madrid, cinc milions de valencians tenim qui ens defense allí. Acabarem ja la rima: gran diputat Baldoví.

primavera_europeaHan sigut cinc anys terribles i encara en queden més, però la resignació és derrota i… que se la queden ells: els del PP, els del PSOE i els altres que no diré. Hi ha una altra política, altres maneres de fer. Ni Cañete, ni Valenciano ens trauran d’este femer, no miren per esta terra, no els importa, què hi farem? Jo demà faré una cosa: votaré. Votaré Primavera Europea i a l’amic que va el primer, de cognoms Sebastià i Talavera i de nom el més potent. Posem un Jordi a Europa, un Jordi per les persones, els pobles, la justícia, els hòmens, les dones, la bona gent.

jordi_sebastia

 

Camarada director

amb_sanchisNo és pajarita, ni pardaleta, ni paixareta; en bon valencià cal dir-ne corbata de llacet. El lector amant del país deu haver identificat l’home que, en la imatge adjunta, vist aital complement. Sí, és el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner. Ell, Fuster i Estellés van conformar el que alguns anomenaren la santíssima trinitat del valencianisme que reviscolava. D’acord, considerem ara el jove que l’acompanya. Té un look bastant habitual en l’època, mescla de xirucaire, intrèpid periodista i xic formal educat en les escoles pies de Castelló. La barba, les ulleres, el blanc i negre de la foto i el compromís que perdura li atorguen una retirança a Gerry Adams, que també és un bon xic, intrèpid, formal i del col·legi Santa Maria de Belfast.

De 1991 ençà, en són vint-i-tres els anys de coneixença mútua; quinze dels quals com a director meu. Açò últim té un mèrit especial, perquè dirigir-me deu ser més complicat i entretingut que lo dels acords de Stormont. Jo, que també sóc un xic formal, educat en els salesians del centre, sempre l’he tractat amb respecte: amo, nostramo, capità, Herr Direktor, camarada director… denominacions totes estes amb una bona acollida entre la tripulació. En l’historial de serveis a esta pàtria difícil té el treball en Acció Cultural, els cursos de llengua Carles Salvador, les campanyes en favor de l’ensenyament en valencià, l’arribada de TV3 al nostre migjorn i tots els anys al capdavant de la normalització lingüística en la Universitat. I, com que no només amb la cultura es fa el país, sempre ha estat amb la UPV, amb el Bloc, amb Compromís.

Que em disculpen els rectors, els gerents, els agents i els malcontents, però este home no ha necessitat plans estratègics per a saber que entre els valors de la UA estan la igualtat, la participació, el pensament crític, la tolerància i la transparència. Una bufada roïna i una onada de ponent l’han arrancat de la borda, com se’n dol el mariner!, la nau giravolta perduda, ben poc importa ja el vent. Per a este pobre grumet, hi ha un gran honor en el teu comandament. Moltes gràcies, capità, camarada Forcadell.

forcadell_speech