Home » Posts tagged 'país' (Page 3)

Tag Archives: país

Roja a Fabra, blanca a Barcina.

El PSOE ja té candidatura per al Parlament Europeu, el PP no. Hui Elena Valenciano, cap de llista socialista, ha acusat els populars de covards, sosté que cap d’ells està disposat a donar la cara per Rajoy. També ha dit que les eleccions europees han de ser “el principio del fin de la derecha”. Així, sense sigles, la dreta en general. Supose que deu ser per la dimensió continental dels comicis. A grans horitzons, grans reptes: cal acabar amb la UMP francesa, la CDU alemanya, la Fine Gael irlandesa, el Partido Social Democrata de Portugal, la Platforma Obywatelska polonesa, el Kansallinen Kokoomus finlandés, els Moderaterna suecs… Això per no parlar de l’extrema dreta, encarnada per partits com el Front National francés, que deu bona part de la seua consolidació a François Mitterrand (1916-1996), president socialista entre 1981 i 1995.

Oïda la senyora Valenciano, haurem de convindre que la Unión del Pueblo Navarro és un partit d’inspiració marxista, directament trotskista o vés a saber si mig maoista. Mireu, jo no sóc precisament democristià, però cada vegada estic més en el plantejament de sant Jaume: “Si no es demostra amb obres, la fe és morta” (Jm 2,17). I és que, ja ho sabeu, els socialistes han donat carta blanca a Yolanda Barcina per a continuar governant Navarra, a pesar de la corrupció i en contra del desig general de la població i dels seus propis militants. Tot això coincidia en el temps amb l’elecció, en primàries obertes, de Ximo Puig com a candidat del PSPV a presidir la Generalitat Valenciana i amb una manifestació per a traure targeta roja a Fabra, convocada també pels socialistes valencians. Fou tot la setmana passada i Elena Valenciano va proclamar que, des de Morella, Puig iniciava “la reconquista de la Comunidad Valenciana para la izquierda”. Així, sense sigles, l’esquerra en general. Doncs això, aneu amb compte, no siga que, pensant que voteu esquerres, només estigueu votant PSOE.

FABRA_PUIG

 

L’abraçada

La gana em va dur, fa una setmana, a dinar al restaurant de la Politècnica i l’atzar va fer que allà coincidira amb quatre prohoms migjornals: Ferran Robles (Universitat de València), Brauli Montoya (Institut d’Estudis Catalans), Joan Borja (Institut Juan Gil-Albert) i Jordi Colomina (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Tots quatre estaven al campus per a presentar l’obra El dialecte d’Alacant. Contribució al coneixement del valencià. Atés el disbarat que convertix els lingüistes en herois, la broma era obligada. Assenyale l’alcoià amb eixe gest perdonavides que es fa amb l’índex i el cor després d’apropar-te’ls als ulls i dic: “Jordi, el Consell Jurídic Consultiu i jo t’estem vigilant”. Borja m’acaba la gràcia: “Entre el Consell Jurídic i Jordi Davó, és millor tindre d’enemic al Consell Jurídic”.

Jo no sóc enemic de ningú, però sé amb qui cal estar i, des que començà a gestar-se, he fet costat a l’AVL. Ara els volen pelar per dir que el cel blau i que el valencià és català i viceversa. Podrien buscar les definicions de lladre, corrupte, prevaricador i botifler i, per a contextualitzar els termes, mirar-se a l’espill. Quina visió més tètrica. Este país necessita imatges positives, il·lusionants. Precisament com la que ens han regalat, amb motiu de la publicació del Diccionari Normatiu Valencià, els acadèmics Colomina i Ahuir.

Ací els teniu abraçats. Ni Klimt, ni Genovés, ni Maroto i Espartero havien aconseguit, sobre el llenç o els camps de batalla, una representació tan vívida i veraç de la reconciliació, la unitat i l’amor. Mireu-los i guardeu este moment als vostres cors com una revelació. Fa vint anys potser no es coneixien i de segur es menyspreaven, però ara la llengua els ha unit i els abraça com unix i abraça a tots els que l’estimem de veritat, la defenem onsevulga i la usem diàriament. Abracem-nos doncs, valencians de bé; ells tenen imputats, nosaltres tenim futur i ja tenim Diccionari.

es_amor

M’han tancat el Café de la República

CatalunyaRadioNo sóc client de tots els dies, potser dos o tres per setmana. M’agrada anar al Café després de treballar. Darrere de la barra està Barril, el xic que porta el local. Joan ha aconseguit crear un ambient agradable, reconfortant, té bon tema de conversa, et fa riure, somriure, pensar. El Café és un espai guaridor, sempre n’ixes millor que has entrat.

Hui deu haver-se invertit la línia del temps perquè m’ha semblat viure una època que no he conegut. Esta mateixa nit, quan he arribat al Café, m’esperaven a la porta dos agents de la Brigada, tres llepaciris, dos espietes i un jefe de centuria. En vore’m s’han alegrat perquè s’alegren de fotre’m i un dels de la Brigada m’ha dit: “Esto está cerrao pa ti. Si quieres tomar algo, vete a La Linterna. Venga, rapidito y circulando”.

Ja poden estar contents, m’han fotut bé. Per manament ministerial, m’han tancat el Café de la República i tota Catalunya Ràdio. Els del Café no som gent de got i navaixa, per això vull demanar disculpes pel to groller que ara utilitzaré. La puta mare franquista que els ha parit a tots pot estar ben orgullosa d’ells. Ella va haver d’empassar-se que el personal escoltara de nit La Pirenaica; a estos, la democràcia els ha servit per a prohibir unes emissions que escoltàvem quatre gats.

Sí, no s’ha sondejat mai quanta gent seguim Catalunya Ràdio al País Valencià, però no devem ser més d’uns pocs milers. Ara bé, estic segur de dos coses al sud i nord de la Sénia. La primera és que ací en som moltíssims més que els vots que creuen haver guanyat amb esta extorsió. La segona és que hui, a Catalunya, hi ha més independentistes.

Així les coses… Visca Catalunya Ràdio! Visca Catalunya lliure!

Vicent Sanchis té raó

valencians-encaraLa setmana passada féiem les proves orals en les assignatures de valencià per a l’educació infantil i primària. Els alumnes s’hi presenten amb un article, el lligen i en parlem. Enguany la LOMCE, les retallades i la llei Gallardón s’han emportat la palma. Una alumna va vindre amb una columna sobre el bilingüisme i començà el comentari referint-se al columnista: “Vicent Sanchis té raó”. Feu clic ací per a accedir a l’opinió de Sanchis i vore si compartiu el judici de Tamara, que així és com es diu la xica.

A Sanchis, fa temps que el veig encertat. L’estiu passat ho vaig corroborar en llegir Valencians, encara, el treball amb què ha guanyat el XXXIII Premi Carles Rahola d’Assaig. Us el recomane: 253 pàgines, editades per Proa, que repassen la història pàtria des del segle XV fins al XXI. Els fets i els protagonistes són els que són; la tria i l’exegesi ens mostren la intenció d’un autor que, en el preàmbul, es declara “fusterià impenitent”, ço és, segons el diccionari, “que no es penedeix dels seus pecats”.

Extrac ara alguns bocins del llibre, per si voleu continuar l’exercici de donar o llevar raó al llarguerut periodista, activista i professor:

“El valencianisme abans dels anys trenta era una mera anècdota política o un entreteniment intel·lectual. El País Valencià era una pàtria excessivament perduda.”

“Joan Fuster és intel·ligència i provocació en estat pur.”

“El fusterianisme va resultar una doctrina excessiva per a una societat desnaturalitzada a còpia d’influències dominants hostils durant la major part de la seua història.”

“L’anticatalanisme, el blaverisme i tots els ismes corresponents són la constatació que un altre isme molt més sincer —l’espanyolisme— s’ha sentit amenaçat en els darrers anys en un domini que considerava pla i segur.”

“El projecte socialista valencià s’ha definit crònicament per la indefinició. Però en un conflicte nacional en què dos conceptes excloents pugnen al mateix territori, qui no pren partit per l’un en pren per l’altre.”

“El Partit Popular, com les classes dirigents valencianes des del segle XVI ençà, ha triat amb fervor la dissolució. La seua Comunitat Valenciana és una regió alegrement dissolta en el conjunt espanyol. Decididament sucursalitzada.”

“Hi ha al País Valencià actual velles i noves actituds que persisteixen en la liquidació, que la fan més efectiva, però ara conviuen amb una nova —i ferma, tot i que no majoritària— vocació de pervivència.”

Jo, com la meua alumna, crec que “Vicent Sanchis té raó”. Així, sense l’article determinat que comportaria donar-li-la tota; en té en algunes afirmacions i en d’altres, al meu parer, no. Ara bé, en la dedicatòria que féu en l’exemplar que tinc a casa diu: “Haver-te conegut ha estat un plaer. Escriure el llibret este —de falla— ha valgut la pena perquè hi haja valencians encara, com tu. I ho aconseguirem!”

En això estic plenament amb Vicent: ho aconseguirem.

Tomàs Perelló

Aplec_Marina_2013Si no haguera nascut a Alcoi, crec que m’hauria agradat nàixer a Dénia. Aquella ciutat oberta a la mar nostra és petita, agradable de passejar, carregada d’història. Té una bona i àmplia oferta de restauració, recomane el Miguel Juan, taverna degana de la població, per als arrossos i les tapes tradicionals, i el Baret de Miquel, per als amants de la cuina d’avantguarda. Per a menjar i beure vora mar teniu la plaça del Raset, on tots els portals han sigut ocupats per botigues, pubs i restaurants. Tots? No. Com en els còmics d’Astèrix, el número 17 del Raset resistix l’embat de l’oci fet negoci, és una casa normal i corrent. Allà vivia Tomàs Perelló, periodista, dolçainer, agitador cultural, president de falla, militant del nacionalisme polític i un dels millors tios que he conegut mai.

Puc assegurar, perquè jo l’acompanyava, que Tomàs va ser el primer valencià a entrar al parlament d’Estrasburg enrotllat en una manta morellana; poderosa imatge del que volem: ser escoltats i reconeguts al món, sense renunciar a la tradició que ens abriga. Amb el Dacsa i la resta de la seua colla deniera, va innovar el món de la festa impulsant la Penya Fallera Foc a la Barraca, una espècie de comissió alternativa i descreguda (tolerada per l’autoritat competent), en què casal i monument eren un tot. Fent honor literal al seu nom, la nit del 19 de març cremaven la barraca on s’havien ajuntat els dies previs. També devem a Tomàs l’Aplec de la Marina, l’homenatge que Dénia fa als seus defensors durant la guerra de Successió.

L’Aplec mereix un paràgraf a part. En dos o tres ocasions vaig participar en la recreació històrica de la rendició de la ciutat. Impressionant. Anàvem a vestir-nos a la torre de la Pólvora i, per a maulets i botiflers, Tomàs havia parat taula: coques de pèsols i ceba, de tomaca i pebrera, pastissos, mistela, cava i whisky. Això per a esmorzar un diumenge de matí. Després de la representació, venien els parlaments. La foto que hi ha al peu d’esta entrada, potser una de les últimes que li feren, està presa just en el moment en què Sebastià Garcia, aleshores diputat provincial del Bloc, agraïa a Tomàs tot el seu treball i els assistents l’aplaudíem.

Tomaset per a alguns, Tomasot per a altres, Miquelet també li deien per ser Miquel el seu segon cognom. Lo de Tomàs va ser una gran pèrdua, xe! I ja han passat més de deu anys. Poc després de la seua mort, els dolçainers estrenaven una marxa que porta el seu nom. A la plaça del Consell no cabia ningú més; el poble se l’estimava, no exagere quan dic que s’hi mereix un carrer.

De moment i si podeu, aneu este diumenge a Dénia i assistiu al seu Aplec.

Tomas_Perello

99

M’enganyà des del primer dia. Em va dir que seria una cosa i va ser tota una altra. Per culpa seua entrava a casa gentola impresentable: xulos i fulanes fluixos de bragueta, bròfecs de crit fort, polítics de ponent i d’altres aponentats, pallassos sense gràcia, flamenques ben poc flamenques, el festival de l’OTI… Allò era un infern, en la tómbola del món catòdic m’havia tocat la penyora. Es gastava els diners que no teníem, era mentidera, tendenciosa, maquinadora, puta, beata, coenta i no sé quantes coses més. Però jo l’estimava, l’estimava, sí, perquè era meua.

Ara que me l’han morta, vull oblidar tot això. Recordaré tot el que em vas donar de bo, tot el que vam viure junts quan jo et mirava al ulls i tu em parlaves la meua llengua. L’humor de Joan, la Bola, els dibuixos tots —Shin Chan en valencià em resulta més graciós que en dialecte barceloní—, la saviesa d’en Pellicer, magnífics documentals de la BBC doblats en un valencià correctíssim, els documentals de producció pròpia, Remeis al rebost, Cor de festa (pobre Julio, se n’anà sense aprendre a pronunciar les vocals obertes), les retransmissions de la Calvalcada, i les del Misteri d’Elx, Trau la llengua, Gormandia, les sèries, jo no veia l’Alqueria, però ma mare sí, Maria Abradelo com a exemple d’integració…

Descansa en pau, estimada RTVV. No ressuscitaràs al tercer dia, serà cosa d’any i mig. Seràs el Nou Nou i seràs per fi la nostra, de tots.

Canal_9

Tripartits

rafel_i_annaEl passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).

Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).

Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.

I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.

La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.

Tripartit

La reina mora

Reina_moraDevia ser bella com n’hi ha poques, com les reines mores són. Quan la host del malvat Jaume el Barceloní arribà als seus dominis, ai las!, s’enamorà d’un cavaller cristià i ell d’ella. El cor o la fe, l’amor o la sobirania, és una aspra disjuntiva. Incapaç de resoldre, la reina es llançà des d’una finestra del seu castell. El salt va ser tan gran com el seu turment, anà a caure uns quilòmetres més enllà. L’impacte reial no fou en va: féu brollar una font que encara raja abundosa i clara. Tot això s’esdevingué, és cosa certa, a Benifairó de la Valldigna. Prova de tot el que dic és que, si hi aneu, trobareu com a altiu testimoni el castell de la Reina Mora.

I els moros serien mudèjars i després moriscos. Els havien batejat, però continuaven creient en el profeta. Conta un inquisidor que en una remota parròquia, on tota la feligresia era morisca, les mares pessigaven els nadons quan el rector alçava el pa transsubstanciat ja en cos de Crist. Així els xiquets ploraven i tot el temple era befa de la nostra fe catòlica, l’única vertadera. Açò també és ben cert.

Arribat el moment, en l’hora terrible de l’expulsió, alguns moriscos es rebel·laren. No els sostenia només la ràbia, creien fermament que un guerrer muntat sobre un cavall verd, que és el color de l’islam, vindria a combatre al seu costat i que cap exèrcit cristià els podria véncer. Era una mena de sant Jordi en versió morisca. Si voleu vore el Cavall Verd, aneu de la Vall de Laguar a Benigembla, que allà és on els avalotats es feren forts.

Potser aquell guerrer que els salvaria havia de ser al-Azraq retornat a la vida. El cabdill moro mort a Alcoi va ser un maldecap constant per al rei Jaume i per als cristians acabats d’empeltar en esta terra. Entre les marines i les valls d’Alcoi i d’Albaida va fer la seua vida i va senyorejar moltes places. Justament en estes comarques del nostre migjorn, fins fa ben poc les mares encara feien por als xiquets dient-los que se’ls emportaria el Drac. Vet ací l’al-Azraq històric convertit en el Drac llegendari.

La història és brutal a voltes, la llegenda l’endolcix. Tot açò i encara més és el que misser Labrado ens contà a més de cent. Moltes gràcies, amic Víctor, per tota la gràcia que tens.

03_oct_13_conf_VGLabrado

Nosaltres i el president

El Museu de la Universitat d’Alacant ha acollit l’exposició “Nosaltres, 30 anys de l’Estatut d’Autonomia”. Una mostra molt interessant, seria una pena que no voltara per les seus univeritàries; anime els tècnics i polítics amb responsabilitats en la cultura a demanar-la. A més dels panells explicatius, hi ha molt de material de l’època: cartells, pamflets, revistes, adhesius, discos, llibres, notes manuscrites…

Anar de sala en sala comportava repassar la crònica d’un desencís: el nostre procés autonòmic. De l’eufòria a l’apatia, de la reivindicació a la rebaixa, del 151 al 143, de País Valencià a Comunitat Valenciana, del roig al blau.

L’11 de desembre passat, alguns dels assistents a la inauguració eren també una mostra de la història recent i present: socialistes pansits asseguts arrere, socialistes trempats asseguts més arrere, una secretària autonòmica del PP amb l’habitual lloança al valencià feta íntegrament en castellà i la repetició ad nauseam de l’espanyolitat valenciana i, també en primera fila, moreníssim i engominat, l’últim emfiteuta del bancal que fou Unió Valenciana.

I després de les paraules llegides i previsibles, per fi un discurs sense papers i digne del president d’un país: el discurs de Josep Lluís Albinyana. En acabar el protocol vam parlar amb l’home; veu el futur amb optimisme, l’entusiasmen les trobades d’escoles, la quantitat i qualitat de la música feta en valencià, el creixement del valencianisme polític… Una conversa breu, entranyable, honorable, Molt Honorable, president Albinyana.

Discolibro, Tupperware, PSPV.

Els meus pares eren socis d’un club de compres anomenat Discolibro. Rebien per correu un catàleg amb les últimes novetats musicals i literàries i compraven a bon preu. Si, a més, feien nous socis eren obsequiats amb més llibres i discos. A casa també venia de tant en tant Pepa, una amiga de ma mare que omplia la taula de plats, gots, carmanyoles, glaçoneres, motles… tot de plàstic, tot molt pràctic i durador, tot d’una mateixa marca: Tupperware. Després de Pepa i el seu mostrari, arribaven més amigues i algunes veïnes, la mare feia café, treia dolços, una coca d’ametló i el menjador era una plàcida conversa, farcida de comandes, cobrances i lloances. Ma mare rebia un regal de Tupperware per haver sigut l’amfitriona, que és paraula d’etimologia mitològica i generosa. Això de premiar els clients perquè te’n facen de nous està bé per a les novel·les i els pitxers, però les ideologies són una cosa més seriosa. El PSPV aplicarà descomptes als militants que aconseguisquen convéncer altres ciutadans perquè òmpliguen la fitxa d’afiliació. És que la reducció de quota és l’únic argument de l’executiva de Ximo Puig per a motivar la militància? Què passarà quan algú pregunte “què guanyem la societat i jo si m’afilie al PSPV”? Quina serà la resposta? “La societat i tu, no sé; jo, una rebaixeta.”