País Valencià, Mónica Oltra.

Compromís és una coalició. La major part de la gent que ens vota creu que és un partit, però Mónica Oltra i els mitjans de comunicació s’encarreguen de recordar-nos que no. Segons es mire, som un trípode o estem a quatre potes, tant una imatge com l’altra —no cal dir-ho— donen lloc a molts acudits fàcils i barroers. Compromís és el Bloc, Iniciativa, Els Verds i Gent de Compromís. Jo sóc del Bloc, com Enric Morera; Mónica, no. Amb Enric he anat de trobades, de jornades, d’entrades, de diades, de dinades i de sopades. Tinc en l’agenda el telèfon d’Enric, el de Mónica, no.

A pesar d’això, quan el debat era quin dels dos (Enric o Mónica) havia de ser cap de llista de la coalició, vaig optar per Oltra i no per Morera. Per què ho vaig fer, Enric? Perquè, per a la conjuntura en què estàvem, veia més ganxo en la de Neuss (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), que en tu, que eres d’Oliva (Safor, País Valencià). No m’allargaré. Mai sabrem quants escons hauríem guanyat o perdut amb Enric com a candidat a presidir la Generalitat, els resultats van ser boníssims. Haver igualat el que Joan Ribó i el seu equip han aconseguit en l’Ajuntament de València (ser la segona força política, superar al PSOE) hauria sigut magnífic, però no tot pot ser de moment.

L’altra dada important de la nit és que l’autonomia on pitjor quedava Podemos era el País Valencià (per darrere de Compromís i Ciudadanos). Això al maig, ara el partit d’Iglesias es desinfla i inexplicablement Mónica Oltra corre a deixar-li un bombí. Tant fa la voluntat democràtica de la major part de la militància de Compromís, tant fan els mals resultats d’Iniciativa per Catalunya (el seu partit homòleg al nord del Sénia) amb Podemos, tant fa el treball de Joan Baldoví a soles al Congrés espanyol (si Uralde hi haguera entrat, a penes hauríem vist al de Sueca), tant fa tot. Oltra s’ha encabotat. Alguns diuen, en castellà, que s’ha “endiosado”. Espere que no siga així.

Crec que el curt termini li pot fer perdre l’oportunitat de liderar no la coalició que ara és Compromís, sinó el partit que podríem arribar a ser i que el país necessita. Ai, el país! En tota la campanya electoral autonòmica, no vaig esoltar a Mónica Oltra referir-se a esta terra pel seu nom: País Valencià. Molt abans sí que va afirmar que ella no era nacionalista. Fa uns dies, ves per on, deia i repetia País Valencià i apel·lava al patriotisme per a justificar un pacte que ens diluïx en el ja diluït projecte de Podemos; un míssil o un globus sonda llançat al cel del Bloc Nacionalista Valencià.

La majoria de nosaltres vam prioritzar la voluntat de canvi polític i les perspectives de Compromís, per davant de la pròpia sigla i del nom del nostre secretari general. Amb idèntica responsabilitat i altesa de mires, tots i totes hauríem de posar el País Valencià per davant de qualsevol altre nom.

Oltra_Morera

Tags: , ,

  1. Màrius Gomis’s avatar

    Podemos tenia i té, encara, quatre missions:

    1. Desbrossar el camí perquè darrere vinga Ciutadans.
    2. Carregar-se Esquerra Unida.
    3. Marejar les esquerres perifèriques i fer el que han fet amb EU.
    4. Llevar a l’independentisme català un tres o quatre per cent de vots per a evitar que tinga la majoria, també, en vots.

  2. Raül’s avatar

    Bon article! Des d’Elx, on Iniciativa ho acapara tot, no hi puc estar més d’acord. El nostre camí ha de ser recuperar el País i construir una societat més justa. Si ens dediquem a apuntalar partits estatals, mal anem. I si copiem els models que amb tanta raó hem criticat, de colocar fills, germans i amics, i d’acumular càrrecs, acabarem amb la il·lusió de la gent i matarem el projecte.

  3. Lluís Català’s avatar

    Màrius, te’n falta un: generar la il·lusió de que hi ha una transformació possible des de l’esquerra.
    Jordi, bon lament 😉

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *