Home » Posts tagged 'país' (Page 6)
Tag Archives: país
With thunderous applause
No eixim del cine ni de la realitat crua i nua. Tercer episodi de la saga Star Wars, el senador Palpatine és investit d’un poder desmesurat per l’assemblea galàctica, després sabrem que qui havia de salvar la república és el seu pitjor enemic: el sinistre i arrugat emperador. Llavors, just quan l’ovació interplanetària aclama el nou líder, la reina Amidala (Natalie Portman) té una frase memorable: “Així mor la llibertat, amb un estrepitós aplaudiment”. Diuen que George Lucas la va afegir al guió per a criticar la Patriot Act i altres mesures de l’administració Bush, que retallaven drets per a apedaçar la seguretat nacional. La setmana passada vaig recordar la frase. Francisco Camps arriba a les Corts Valencianes, no ha dit res, no ha dut res, no ha guanyat res, no ha detingut l’AVE amb els seus braons per a evitar que xoque amb un autobús escolar. No ha fet res d’això, però el rep un aplaudiment estrepitós. Entra a la cambra amb un somriure tens, té els cabells més blancs. Açò l’està afectant, passa del silenci consirós a l’arenga subjugadora. La muntanya russa que Zaplana plantà a Benidorm és un humil tobogan al costat de les pujades i baixades de l’actual president. Sap que guanyarà, diu que dos terceres parts del pròxim parlament seran del PP, però enmig estan les eleccions i, ai las!, els tribunals. Necessita enquestes i 
ovacions que l’acotxen, però no te’n refies, Paco, les enquestes també s’equivoquen i l’escalfor sonora dels aplaudiments de hui pot ser demà calfred metàl·lic de ganivets. Recorda a Juli Cèsar, a Matas, a Gadafi, la fredor atlàntica de Rajoy… Tot fa voltes i més voltes a la testa presidencial i eixa xica no calla. La diputada faltona d’ulleres de pasta i intolerables camisetes li diu el nom del porc, li recorda l’atur, li retrau la dilapidació, li augura la lapidació. No és tan guapa ni tan jueva com Portman, però Mònica Oltra és una veu necessària en un parlament ple de rentacares i estaquirots. A més, tal com va el país, la diputada nascuda a Neuss tindrà tants vídeos en YouTube com l’actriu de Jerusalem.
Conferència de pau
El passat 2 de desembre, Abelard Saragossà va fer una conferència sobre el lingüista Josep Nebot (1835-1914). Que un professor universitari parle a un auditori, més o menys nombrós, d’un tema que coneix bé no hauria de ser notícia. De fet, i amb tota la consideració que mereixen el treball de Saragossà i la memòria de Nebot, l’interés en este cas el suscitava el lloc on el conferenciant havia de dissertar: el número 10 del carrer Trinquet de Cavallers de València, la seu de Lo Rat Penat. Un poc de passió per este país i d’interés per la seua història recent són suficients per a saber que, des de la seua creació i especialment durant el franquisme, Lo Rat Penat va ser una entitat promotora de la llengua valenciana tal com la consideraven Meyer-Lübke i tota la romanística internacional, ço és, una part del català. Allà, a Lo Rat Penat, un jove Eliseu Climent s’indignà un dia perquè el temari afirmava que Ausiàs March era un poeta català. “No pot ser català, era de Gandia”, replicaria 
l’alumne, i Xavier Casp i Miquel Adlert el tancaren en una habitació per a aclarir-li que sí, Ausiàs March era un poeta català. Anys després començava la batalla, Casp i Adlert canviarien de criteri i la trajectòria digníssima de Lo Rat Penat fou esborrada dels annals, per a donar una excusa d’antiga legitimitat al blaverisme, un fenomen gens antic, molt dels anys 70. Abans d’això, el mateix Saragossà estudiaria a Lo Rat Penat. Per això, saludà als assistents dient que ell havia nascut allí, com a amador de les glòries valencianes, suposem. Esta conferència no serà una fita històrica, ni marcarà un abans i un després, ni serà el principi de la fi de res, però fa llum en comptes de fum entre unes parets ennegrides de tanta sutja. Alguns s’han digustat perquè un professor de la Universitat es rebaixara a parlar en una entitat secessionista. Potser preferixen que Lo Rat continue donant la paraula a pardalots com César Vidal. Ho entenc, així és tot més fàcil i còmode: bons i roïns, blaveros i quadribarrats, elitisme i populisme… i en el llarg camí a la llibertat dels Països Catalans votar al PSOE, “però nosaltres al vent, la cara al vent, les mans al vent, els ulls al vent!”. Sí, quatre cançons basten per a callar la mala consciència. Jo felicite el professor, l’entesa s’ha de buscar amb qui no t’entens i la pau amb qui estàs barallat. Tan erroni és creure que tots els que defensem la unitat de valencià i català som uns pancatalanistes, com pensar que tots els qui sostenen el contrari són uns espanyolistes. En fi, de maniqueus, envejosos, botiflers i resignats, Déu te’n guard, Abelard.
Els nostres fatxes
Tal dia com el de hui, però de 1936, fou afusellat a Alacant José Antonio Primo de Rivera, revolucionari a la seua manera, encés orador, fundador de Falange. Diuen els historiadors que les autoritats republicanes oferiren a Franco baratar-lo per presoners dels colpistes, però el dictador, que no era revolucionari de cap manera, ni tenia una vèrbola captivadora, ni havia fundat res, pensà que seria més còmode compartir el lideratge del futur estat totalitari amb un difunt, que no amb un exaltat que afirmava que “las derechas son insolidarias con el hambre del pueblo” i volia nacionalitzar la banca. Què en pensaria Joan March!? Amb Mola i Sanjurjo morts en sengles accidents d’aviació –en el segon cas per sobrecarregar un aparell molt lleuger amb tots els seus trages, sabres i capots–, la República, paradoxalment, contribuí a consolidar el comandament únic del Caudillo. Un altre 20 de novembre, el de 1975, el equipo médico habitual decidí desconnectar Franco de les màquines que el mantenien viu i regalar així una coincidència necrològica a l’extrema dreta, que en alguna ocasió ho ha celebrat amb més sang. Un 20 de novembre, de 1984 i 1989 respectivament, van ser assassinats els parlamentaris abertzales Santiago Brouard i Josu Muguruza. En virtut de la llei de memòria històrica, hui els nostàlgics del franquisme no han pogut fer cap homenatge al Valle de los Caídos, cosa que deu haver agraït, o no, algun saló de banquets on, entre rots de churrasco, Terry i puros, per un moment fugaç volverán banderas victoriosas. Tot molt carpetovetònic, però i els nostres fatxes? Com són i què fan els fatxes valencians? No són molt diferents, es crien al mateix tarquim, sovint coincidixen, quasi sempre es mimetitzen. Fracassen estrepitosament en les urnes i tornen al búnquer. Quan ixen d’allà resulten maleducats, amenaçants, perillosos. Així va ser el passat 9 d’octubre a València, perquè els nostres fatxes tenen també esta data en la seua agenda violenta. El seu èxit és mantindre mig ple el flascó d’una paranoia que, en petites dosis, pot resultar molt útil als partits i institucions que critiquen. És el que va fer Blasco quan digué que l’11 de setembre era una “intromissió en els drets, la cultura i la llengua dels valencians” i que Morera havia d’explicar què feia allà convidat per Convergència. Home, conseller, pitjor és robar, no creu? És 20 de novembre; als qui tenen esta data a l’anvers o el revers del carnet d’identitat, els envie una felicitació coral. Als qui embruten d’incivisme la processó cívica de la Reial Senyera, als que hui brinden a la memòria d’un dictador, els desitge una… No sé, una evolució semblant a la de Dionisio Ridruejo els aniria bé.
Vampirs a València
Levante-El Mercantil Valenciano ens informava, el passat 18 d’octubre, que el primer caçavampirs que té registrat la història era valencià. Som grans, xe! No només hem donat al món el parlamentarisme, el dret marítim internacional i l’arròs amb crosta, en les ciències ocultes i la lluita cos a cos contra el mal també som adalils. Ha sigut una llàstima que el diari en qüestió no haja aprofundit en el tema i en la seua hemeroteca, hauria trobat l’article que va publicar el 5 d’abril de 1997 i adjunte al final d’esta entrada, més sobrera que mai. Com podreu comprovar en llegir-lo, la upirologia internacional té un conciutadà nostre entre els seus experts: Jordi Martínez i Giménez. Gràcies a ell, podem entendre el com i el perquè de moltes calamitats que han assotat el nostre poble. Darrere d’aquelles dissorts col·lectives, hi ha éssers que caminen entre nosaltres, que semblen humans, però que no ho són pas. Així és, malgrat les moltes hores de sol, la fe cristiana i la profusió d’allioli, este és un país de vampirs i vampiresses —la que veieu ací, per cert, és obra de l’home llop Sempere. En ser conscient del perill, Jordi s’enrolaria en la Joventut Valencianista i allà me’l vaig trobar inquiet com l’argent viu, traient punta a l’estaca, enlairant la bandera de la llum, arruixant la valenciana terra amb l’aigua beneïda de l’autoestima i el nacionalisme. Tot anava bé fins que una part de la tropa decidí exorcitzar Unió Valenciana a requeriment d’Hèctor Villalba. No hi havia res a fer, el vampir propaganda Zaplana, seguint el consell de Blasco (vampir oeneger), havia xuplat tota la sang a la víctima. Consirós i amb l’oremus perdut, Ludwig von Bartholomäus, 32é marqués de Valldecérvols i autèntic Van Helsing d’aquella host, cometé l’error de tindre una entrevista amb el vampir, el vampir David Serra, per a ser exactes. Segons sembla, el nostre heroi mirà cap a l’esquerra i… txas! el benisser li clavà els ullals a la jugular. Un festí de sang blava per a la set insadollable del monstre. D’aleshores ençà, l’existència de Lluís ha sigut un trist deambular de direccions generals a diputacions, de fundacions municipals a conselleries… Jordi també va caure seduït per la negra atracció de la bèstia, però ara festeja amb una bruixa bona, amiga de Joan Ribó, i potser això ens el rescatarà de la foscúria. Només Déu coneix l’esdevenidor. Jo vaig sobreviure per a contar-vos-ho i fer-vos arribar este document que, si més no, prova la jocositat i la claredat de mires d’una generació estrellada:
Som Comunitat?
L’any 1978 el Consell Preautonòmic encarregava una enquesta sobre la denominació que havia de tindre la futura autonomia dels valencians. El resultat, sobre un total de 1.491 entrevistes, va ser: “Països Catalans” el 2%, “Llevant” 4%, “València” 9%, “Regne de València” 17%, “Regió Valenciana” 21% i “País Valencià” 41%. Com l’arròs La Fallera de hui en dia, la denominació País Valencià era aleshores la preferida pels valencians. Però al final ens van fer la paella uns senyors que només volien fer la mà i la cosa quedà dessaborida, amb l’arròs fred i esclatat, pocs trossos i cap fesol de la peladilla, altrament dits garrofons. El davantal i la fregidora per a repartir la menjua, se’ls quedaren els xicots del PSPV, la major part dels quals acabava de passar del somiatruitisme al pragmatisme sense solució de continuïtat i, el que és pitjor, sense una mala espurna de fidelitat al projecte de país que tenien abans de llevar-se les xiruques. El resultat ja el sabem: escola majoritàriament en castellà, Canal 9 aclaparadorament en castellà, llei electoral a la seua mida, llei de comarcalització pendent, provincialisme… En arribar els altres, tenien tot el treball fet. Només havien de demostrar que eixos claus ells els podien reblar. També ens han mostrat què volia dir allò governar de lladronici, rapinyar governant. Tant els fa que siga la brossa o la visita del sant pare, el seu refrany sistèmic me l’explicà una eixorivida senyora castellana: “Cada uno a lo suyo y a robar lo que se pueda”. Roben fins i tot al que no té per a menjar, literalment per a menjar. Centenars de milers d’euros destinats a projectes de cooperació a Nicaragua han anat a parar a pisos i places de garatge a la ciutat de València. I tot això no els passa factura, estan més forts que mai. El país amb intencions de ser-ho el 1978 és en 2010 comunitat, un anunci ens ho recorda. No cal l’article indeterminat una, ja està bastant indeterminat el tema, ni l’adjectiu valenciana, per a què? Ací estem amb la raó de sempre els mateixos de sempre, però amb més ràbia. Amb un poc de sort i molt de treball, potser arribarem a sumar el 6% que falta als percentatges de dalt. Ens ho mereixem els valencianistes, però sobretot s’ho mereixen els veïns, els regants, els propietaris i els altres de la Comunitat, perquè algú ha de dir d’una vegada què és el que som de veritat:
Bloc de Progrés de l’Alcúdia
Una flaire de canvi imminent omplia l’aire polític de 1994. Un any abans i contra tot pronòstic, González havia vençut a Aznar en les eleccions generals. Allò va ser el 6 de juny del 93. La nit d’aquell dia Javier Arenas Bocanegra, embriac d’un poder que cobejava, anuncià la victòria del PP. Després, no volgué engolir el café amb sal dels resultats reals i denuncià putxerasso. Quina barbaritat i quin barbarisme; digueu-li Arenas Bocamolla, digueu-ne tupinada. Espanya continuava socialista, però hi havia la crisi, el cansament, la corrupció, el terrorisme d’estat… Així, en les eleccions europees de 1994 la dreta espanyola guanyà democràticament a l’esquerra; no passava això des de 1933, quan la CEDA de Gil-Robles i els radicals de Lerroux. Este primer èxit conservador n’augurava molts més per als comicis autonòmics del 1995. A escala valenciana, hi havia un altre fet inquietant: tant al 93 com al 94 el PP havia sigut el partit més votat. Alguns diuen que el canvi de biaix electoral al País Valencià fou degut als fastos espanyols de 1992. L’Expo sevillana i la Barcelona olímpica, sumades a l’eterna capitalitat madrilenya, van acréixer el sentiment autòcton de desafecció per part de l’estat. Sota la ferma batuta de l’amic Vicent Flor, les joventuts d’Unió Valenciana orquestraren la campanya “Espanya 92 – Valencia 0”. Una interpretació virtuosa, seguida d’una expulsió sumaríssima, González Lizondo —que havia regalat l’alcaldia a Barberà Nolla— no volia nacionalistes en la seua formació. S’atansava el principi de la fi d’Unió Valenciana. Sense corrupció, però sense llustre —sense pena ni glòria—, el president Lerma veia com anaven a fer-li la barba en eixut. Deixem que siga Toni Mollà, en el llibre coral Nosaltres, exvalencians, qui avalue aquella època llunyana del PSPV:
“Els governs autonòmics de Joan Lerma, que apostaren per la modernització econòmica del país, tampoc no tingueren mai com a prioritat la necessària modernització cultural, que es va reduir a una suma de disseny i coentor en una mena d’allioli que mai no va lligar. La mateixa promulgació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià i la consolidació d’una doble xarxa escolar segregacionista dividia per llengües és una mostra d’irresponsabilitat política i un atemptat a la convivència i la cohesió socials que hauria de representar l’escola pública valenciana”.
Vist el perill que el pacte PP & UV s’escampara a nord i sud del cap i casal, Acció Cultural del País Valencià posà en marxa el Bloc de Progrés Jaume I. La jugada era senzilla: la por com a argument i l’estructura d’ACPV com a difusora. Per a repel·lir l’atac combinat de populars i regionalistes, el Bloc de Progrés havia de funcionar com una bomba de dispersió: en esclatar, desenes —potser centenars— de blocs Jaume I omplirien el mapa. I així fou, tret dels molt, molt menuts, no hi hagué poble al territori de predomini lingüístic valencià que no tinguera Bloc de Progrés Jaume I. Moltes consciències adormides i algun estómac agraït s’activaren ràpidament per a NO Perdre el País. Talment com si una part de la societat civil haguera pres una beguda energitzant i almogàver, vingueren manifestos, manifestacions, concentracions, concerts, conferències, presentacions, jornades, trobades, associacions d’estudiants… un entramat magnífic que disposà —convé recordar-ho— d’abundants recursos econòmics. Però tot va ser en va, abans de la taurina jaumina ja havíem begut oli i la nit del 28 de maig de 1995 Rita Barberà, embriaga de vés a saber què, anunciava la victòria: Zaplana seria president amb el suport d’Unió Valenciana.
Acció Cultural mudà l’estratègia. A semblança dels batzokis que tant m’agraden, volia crear una xarxa de casals Jaume I. Però el país dels valencians no és el dels bascos, tenim més hores de sol i menys consciència nacional. A poc a poc, els blocs de progrés anaren diluint-se. Tots? No. A la ribera del Xúquer, els irreductibles valencians de l’Alcúdia mantenen actiu el seu Bloc de Progrés Jaume I. Quinze anys enriquint l’oferta cultural de la comarca i fent país. També fan viatges —enguany aniran a Croàcia—, excursions a la muntanya, visites a ciutats valencianes que volen conéixer, cicles de cinema… Una trajectòria d’excel·lència que a punt van estar de malmetre el passat 14 de maig. I és que al sopar-xarrada d’aquella nit… em convidaren a mi! Val a dir que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, però Josep González, enginyer tècnic agrícola i activista destacat de l’associació, insistí bravament i em portà a l’Alcúdia a xarrar de províncies, comarques, divisions, governacions, territori… Davall em teniu presentat per Josep i Anna Dèlia Gisbert, doctora, enginyera agrònoma i valquíria alcoiana. Una trentena d’amics, de valencianistes, un sopar de cabasset i bona companyia, una tertúlia profitosa i agradable i tot el meu agraïment al Bloc de Progrés de l’Alcúdia.
Struja und Drang
Josep Guia, líder històric del pancatalanisme valencià, digué a El Punt que l’ocupació que patix el nostre poble l’obliga a dedicar tota la seua força a sobreviure, si fórem lliures podríem dedicar-nos a crear. Així, més o menys, s’expressà el professor de matemàtiques. Si, després de tants anys, recorde esta resposta i cap altra és pel que tenia de romàntic i herderià. M’agrada la idea del Volksgeist, la singularitat de cada nació entre la resta i la voluntat que totes tenen de continuar existint, malgrat les dificultats. En general, no compartisc les tesis d’en Guia, però reconec coincidir amb esta: si tinguérem més llibertat col·lectiva aportaríem més al món. La independència no seria, per tant, una aspiració egoista, sinó una condició indispensable per a contribuir eficaçment al progrés global. Vosaltres direu. El fet és que, vista pel Fuster o pel Marqués, ço és des del Canigó o des del Penyagolosa, la nació dels nacionalistes valencians acaba indefectiblement al Baix Segura. És en eixa contrada meridional i extrema on el nostre esperit creatiu apunta el seu Sturm und Drang, la 
tempesta i l’impuls d’un nou renaixement. A la vila de Rafal, camperola i austriacista, han inventat un esport: l’estruja, una mena de criquet, però canviant-ne el bat per una maça i la continència dels gentlemen britànics per l’efusió valenciana. El fenomen esportiu guanya adeptes a la comarca i l’estranger i compta ja amb campió mundial i tot. Saludem amb alegria la saba nova i festiva que estos cavallers de la frontera aporten, des de l’arrel mateix, a l’antiga i nugosa garrofera de la pàtria.
President
Ni Obama, ni Navarro, ni Camps, ni Morales, ni Panyella, ni Van Rompuy, ni cap dels qui ho han sigut, ni probablement dels qui ho seran, mereixerà tant el títol d’esta entrada com l’home que hi ha a l’esquerra. Front a l’enveja, el menyspreu, la insídia, l’afalac, la revisió i molts altres embats, s’alça l’obra i el llegat de Jordi Pujol i Soley. Conten que, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1980, els socialistes catalans, segurs de la seua victòria, havien avançat el pagament de la celebració i que Josefa María Rovira, esposa de Joan Reventós, candidat del PSC a presidir la Generalitat, s’acomiadà dels veïns i botiguers del barri perquè, en breu, el matrimoni aniria a viure a palau, a la plaça de Sant Jaume. No va ser així, CiU guanyà les eleccions, els Pujol-Ferrusola no canviaren de domicili, el govern s’esforçà a fer país i ni el PSC gaudiria hui d’una posició preeminent en el socialisme espanyol, ni ERC comptaria vint-i-un escons en el Parlament si no fóra pels anys del pujolisme. 
A esta vora de la Sénia, l’han acusat d’imperialista, l’han cremat en falles i l’han arrossegat en forma de ninot… però Pujol és un dels polítics catalans que millor coneix el País Valencià i, probablement, el més respectuós dels catalans catalanistes amb l’estructura i la conjuntura valencianes. Sempre ha demanat als seus que pensen en el que més convé a València, i no a Catalunya, quan hagen de tractar un tema que ens afecta i això es nota. Per eixa actitud empàtica i intel·ligent, el nacionalisme valencià majoritari —i també el mallorquí— pacta amb Convergència i Unió quan hi ha eleccions europees i aniré, el pròxim dilluns 18 de gener, a escoltar el president a l’auditori CAM d’Alacant. El tema? “L’eix mediterrani en el context espanyol i mediterrani”. Tindrà la tos i els tics que tant agraden a imitadors i simpatitzants, però sobretot el discurs encertat i pròxim que tant convé a esta porció d’Europa.
El Puig
“Quants amics que han marxat, quants companys que han hagut d’abandonar la pàtria! […] El desastre d’Anisha havia sigut l’avís premonitori d’aquella jornada, quan els lleons furiosos eixiren del seu amagatall. L’enemic després va prendre la capital. Ai, València, la bella, l’elegant, l’esplendent!” (Abu-I-Mutarrif ibn Amira, jurista i historiador musulmà). “I van atacar en la davantera els nostres als moros i els van obrir, i allí es començà a véncer la batalla, que va continuar fins al riu Sec entre Foios i València” (Jaume I). L’Anisha a què es referix Amira s’anomena hui el Puig, allà Jaume I guanyà la batalla que descriu en el Llibre dels Fets i, com a acció de gràcies a santa Maria, fundà un magnífic monestir. En memòria del rei i en defensa del país fundat, els valencianistes dels segles XX i XXI, sempre que els han deixat, han fet al Puig aplecs, marxes, mítings, paelles, fires i fins i tot misses. Un amic i jo vam estar en la de fa dos anys; Jaungoikoa eta Lege Zaharra, eh, Ramonet?
Tot això té lloc el darrer diumenge d’octubre, justament ahir. Enguany l’alplec ha sigut especialment emotiu perquè el Bloc ha homentjat el jove alacantí Miquel Grau, assassinat l’any 1977 quan enganxava cartells per a la manifestació del 9 d’Octubre. A més, Enric Morera va pujar al cadafal disposat a repartir-ne a dreta i esquerra: “Ja n’hi ha prou d’un govern corrupte, el del PP, i d’un govern de Zapatero que ens està duent a una marginació econòmica sense precedents”. I, a Alarte, li va dir “Si et fan vergonya les sigles País Valencià, nosaltres les volem. Davant la vostra Comunitat, nosaltres volem construir el País Valencià”. Bon ganxo el del Lleó d’Oliva, hauria de fer-lo servir més. Definitivament, el Puig val la pena. Això mateix degué pensar Puig…cercós, el passat 18 d’octubre, quan decidí ascendir al Puig…mal (2.913 m), per a celebrar la seua proclamació com a candidat d’ERC a la presidència de la seua Generalitat. Un gest carregat de força i simbolisme, però poc original, perquè copia a Jordi Pujol, qui, l’agost de 1999, va convocar les eleccions al Parlament de Catalunya des de dalt de l’Aneto. Ell tenia 69 anys i l’Aneto 3.404 metres, no hi ha color.
Puigcercós i el seu centenar d’acompanyants de marxa copien també els 2.000 nacionalistes valencians que, el passat mes d’agost, pujaren al cim del Montcabrer (1.398 m), per a reclamar el dret a l’autodeterminació del País Valencià. Ací n’hi ha dos, els altres 1.998 estaven menjant-se l’esmorzar:
Hemipaís
Perquè tinc amics en l’infern i també en el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, he anat unes quantes vegades a la recepció que cada 9 d’Octubre fa el president de la Generalitat; el d’ara i el d’abans, que al final, ja veus, no estan resultant tan diferents. Després de molts anys fent doblet de manifestacions ―de matí amb la Joventut Valencianista i de vesprada amb els Joves de la UPV―, ens havíem guanyat viure una diada diferent, eixir de casa amb trage ―blau marí, Massimo Dutti, no conserve la factura―, assistir tranquil·lament a la baixada de la Reial Senyera, prendre unes cerveses al carrer la Pau mentre passa la processó cívica i practicar després l’encalç de la croqueta institucional a la plaça de Manises. En l’atapeïda recepció de l’any 2005, un dels cambrers no pogué travessar amb èxit l’estret congost humà i anaren per l’aire les copes de la seua safata. El diari Levante es féu ressò de tan magna tragèdia i explicà en la secció el Vaivén que una part del líquid enlairat ―potser un Martini roig― aterrà sobre Glòria Marcos. Això és cert, però no és tota la veritat, jo estava allà mateix per a contar-vos-ho ara. El principal damnificat d’aquell desequilibri fou Juli Esteve, director d’InfoTV, sobre el qual es barrejaven refrescos i vins blancs i negres. Algú cridà “Alegria!” i ell, cobert pel còctel indesitjat, respongué “Alegria no, tintoreria, tintoreria!”.
.JPG){kind=link}
El passat 25 de setembre, aquell convidat que begué més per fora que per dins vingué on jo treballe per a tractar amb el meu director, eixa bellíssima persona que llig este bloc i em té més considerat del que meresc. Per açò últim, ens presenta i em demana que m’unisca a la reunió. El periodista ve de València amb còpies de l’últim documental que han produït: Moriscos: els valencians oblidats. Com els altres que he vist ―En el país dels cecs: una radiografia del Castelló de Carlos Fabra, La utopia desarmada: memòria d’un País Valencià republicà i Almansa 1707: de la revolta a la repressió― és molt bo. Vegeu-los en el web perquè difícilment els emetran per televisió, InfoTV era i és un projecte incòmode per a l’actual Consell i, consegüentment, no li han concedit cap canal local o comarcal. La tele més valenciana del món haurà de sobreviure en
Internet i anar tirant gràcies a una producció documental de qualitat. Esteve sembla resignat, però no vençut, i confia que les coses canviaran. Parlem un poc de política i ens comenta que li agradaria fer un documental sobre per què els valencians som com som, un treball bàsicament sociològic. Diu que “sí, som un poble, però… som realment un país? Ací la gent viu el dia i pel país ens preocupem només una part. En realitat som un hemipaís, un país a mitges”. M’apunte el terme, crec que ens definix bastant bé.
Frise per poder vore algun dia eixe projecte de documental en què pensa Juli Esteve, però encara més perquè canvien les coses en el sentit que als dos ens agradaria i perquè este mig país que som tinga un futur com el del mig pollastret de la rondalla d’Enric Valor: vencedor dels seus contraris, sobirà.
Comentaris recents