Home » Posts tagged 'política' (Page 11)
Tag Archives: política
La llei, les pistoles i dos documentals
Perquè ja era un dret per a les Tretze Colònies, perquè calia defensar la nova nació lliure i perquè, arribat el cas, els ciutadans pogueren defensar-se d’abusos governamentals, la constitució nord-americana garantix el dret a tindre armes de foc. Després de la independència, la conquesta de l’oest i la conquesta de mig món, els Estats Units de hui són un país de més de tres-cents milions d’habitants amb més de dos-cents milions d’armes. Això no és un dret, és un vici. I els vicis, grans o menuts, passen factura; en este cas concret, una factura de 30.000 morts anuals, entre suïcidis, assassinats i accidents. Si sumem les víctimes de quatre anys (el mandat d’un president), el resultat és semblant al que va causar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Si en comptes de sumar dividim, més de 80 morts al dia. Despús-ahir, ja ho sabeu, n’hi va haver sis a Tucson i si ara parlem d’ells és perquè l’assassí anava per la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, qui, ves per on, és partidària de l’actual statu quo pel que fa a la possessió d’armes de foc. Quant a les pistoles, no crec que canvie la llei als Estats Units, però per a saber-ne més sempre va bé vore, o revore, el documental de Michael Moore Bowling for Colombine. Bilbao està més a prop que Tucson. Despús-ahir també, milers de persones es van manifestar allà per a reclamar que la llei s’aplique a uns quants pistolers amb el mateix rigor que a la resta de delinqüents i estiguen a la presó més pròxima als seus domicilis. La dispersió que el govern de Felipe González i els successius van imposar als presos etarres no ha donat els resultats previstos, és injusta i contraproduent. No ho dic jo només, és l’opinió de Joseba Arregi (exconseller i exnacionalista basc) en La pelota vasca. Precisament hui, quan ETA ha fet públic el seu alto el foc, este documental de l’any 2003 torna a ser molt recomanable, torna a tindre plena actualitat.
Humilitat, responsabilitat i esperança
No heu notat que hui l’aire era més fresc i pur i que el cant dels ocells el recorria harmònic i musical com mai? No trobeu que el somriure dels infants és des d’anit més bell? Jo sí. Tan acostumats com estem a la ponentada inclement, la tramuntana ens ha renovat la il·lusió. El gris i esgotat mapa de les autonomies, on tots els presidents són grisos sàtrapes —si més no en el sentit persa del terme—, té de nou una excepció lluminosa: Catalunya. En fer-se públics els primers sondejos a peu d’urna, vaig telefonar a en Joan, un amic de mon pare. Joan i la família són bona gent, gent convergent. Estava eufòric, per fi el president de la Generalitat serà el candidat amb més vots. Diu també, en el seu català del Ripollés, que “Catalunya no podia suportar més tripartit, això era un desgovern”. Després parlem un poc de tot i, en acomiadar-nos, li recorde que molts valencians compartim hui l’alegria i l’esperança de la majoria de catalans. Quin cas! Sempre celebrem victòries alienes i lamentem derrotes pròpies, però si en més de 300 anys no han pogut amb nosaltres és que estem condemnats a véncer. En clau valenciana també es pot fer una lectura dels resultats d’ahir, però el que cal és més aïna una escriptura. 1.000 vegades haurien d’escriure Camps i el seu Consell les paraules de Mas: humilitat, responsabilitat i esperança. D’ençà lo riu de la Sénia, la nit catalana del 28 de novembre projecta una ombra inquietant sobre el futur d’Esquerra Republicana del País Valencià, marca regional del partit de Puigcercós. Sense el càlid recer de les institucions on han manat, ERC ha de centrar-se a recuperar el seu espai. Ho té difícil, el pragmatisme fet poltrona els ha plantat competidors al Parlament i fora i, a més, ara també hi ha independentistes que voten CiU. Potser la desfeta els farà replantejar-se la idoneïtat d’un concessionari que ven poc o res. Ja vorem.
Els nostres fatxes
Tal dia com el de hui, però de 1936, fou afusellat a Alacant José Antonio Primo de Rivera, revolucionari a la seua manera, encés orador, fundador de Falange. Diuen els historiadors que les autoritats republicanes oferiren a Franco baratar-lo per presoners dels colpistes, però el dictador, que no era revolucionari de cap manera, ni tenia una vèrbola captivadora, ni havia fundat res, pensà que seria més còmode compartir el lideratge del futur estat totalitari amb un difunt, que no amb un exaltat que afirmava que “las derechas son insolidarias con el hambre del pueblo” i volia nacionalitzar la banca. Què en pensaria Joan March!? Amb Mola i Sanjurjo morts en sengles accidents d’aviació –en el segon cas per sobrecarregar un aparell molt lleuger amb tots els seus trages, sabres i capots–, la República, paradoxalment, contribuí a consolidar el comandament únic del Caudillo. Un altre 20 de novembre, el de 1975, el equipo médico habitual decidí desconnectar Franco de les màquines que el mantenien viu i regalar així una coincidència necrològica a l’extrema dreta, que en alguna ocasió ho ha celebrat amb més sang. Un 20 de novembre, de 1984 i 1989 respectivament, van ser assassinats els parlamentaris abertzales Santiago Brouard i Josu Muguruza. En virtut de la llei de memòria històrica, hui els nostàlgics del franquisme no han pogut fer cap homenatge al Valle de los Caídos, cosa que deu haver agraït, o no, algun saló de banquets on, entre rots de churrasco, Terry i puros, per un moment fugaç volverán banderas victoriosas. Tot molt carpetovetònic, però i els nostres fatxes? Com són i què fan els fatxes valencians? No són molt diferents, es crien al mateix tarquim, sovint coincidixen, quasi sempre es mimetitzen. Fracassen estrepitosament en les urnes i tornen al búnquer. Quan ixen d’allà resulten maleducats, amenaçants, perillosos. Així va ser el passat 9 d’octubre a València, perquè els nostres fatxes tenen també esta data en la seua agenda violenta. El seu èxit és mantindre mig ple el flascó d’una paranoia que, en petites dosis, pot resultar molt útil als partits i institucions que critiquen. És el que va fer Blasco quan digué que l’11 de setembre era una “intromissió en els drets, la cultura i la llengua dels valencians” i que Morera havia d’explicar què feia allà convidat per Convergència. Home, conseller, pitjor és robar, no creu? És 20 de novembre; als qui tenen esta data a l’anvers o el revers del carnet d’identitat, els envie una felicitació coral. Als qui embruten d’incivisme la processó cívica de la Reial Senyera, als que hui brinden a la memòria d’un dictador, els desitge una… No sé, una evolució semblant a la de Dionisio Ridruejo els aniria bé.
Wally Gator
Comence la setmana esta com vaig acabar l’anterior, amb personatges de Hanna-Barbera al cap. Des d’ahir, la política m’evoca el Lagarto Juancho (Wally Gator), que no era ben bé un fardatxo sinó un caiman. D’això es tracta, en saber que Carlos Fabra abandona la política vaig arrancar a cantar “Se va el caimán, se va el caimán, se va pa la Baranquilla, comiendo pan, comiendo pan…”. Fabra no és ben bé un caiman, és un fardatxo. Ha tornat després d’un trasplantament de fetge —celebrem-ne la bona salut—, per a anunciar que se’n va i per a lamentar com de malament l’han tractat alguns. Diu que els de l’oposició el veuen com un enemic, mentre ell només els considera adversaris. Per això, perquè és un cavaller de la política i un senyor educat i flegmàtic, en una ocasió va dir fill de puta a un portaveu socialista. Si és que és normal, tu veus un adversari i què li dius? “Fill de puta!”, així, ben fort i amb totes les lletres, què si no? Però sense acritud, com qui diu bon dia. Com se saludaven Kàrpov i Kaspàrov quan jugaven a escacs? “Привет, Сын шлюхой, Как ты?”, és clar. I al pobre Fabra, amb tant bon cor, el perseguix tot lo món, especialment la bona sort i els adversaris. La primera no fa més que agraciar-lo i els segons volen desgraciar-lo i l’acusen de mil maldats. Ell, com faria qualsevol, proclama la seua innocència. No li la negarem, tots som innocents mentre no es demostre el contrari. Però quan els jutges de torn peguen a fugir no sé quantes vegades i l’assumpte no s’acaba d’instruir, fins i tot la presumpció d’innocència resulta sospitosa. El president de la Diputació de Castelló està imputat per suborn, tràfic d’influències i delictes contra l’hisenda pública. L’altre president, el Molt Honorable amb imputació per suborn impropi, ha dit de Fabra que és un exemple de polític i persona. Nyas, coca, diu el mort del degollat… Moltes aventures de Juancho començaven quan s’escapava de la seua presó al zoològic, potser les aventures d’alguns fardatxos que pensem s’acabaran quan els claven al gabiot.
Som Comunitat?
L’any 1978 el Consell Preautonòmic encarregava una enquesta sobre la denominació que havia de tindre la futura autonomia dels valencians. El resultat, sobre un total de 1.491 entrevistes, va ser: “Països Catalans” el 2%, “Llevant” 4%, “València” 9%, “Regne de València” 17%, “Regió Valenciana” 21% i “País Valencià” 41%. Com l’arròs La Fallera de hui en dia, la denominació País Valencià era aleshores la preferida pels valencians. Però al final ens van fer la paella uns senyors que només volien fer la mà i la cosa quedà dessaborida, amb l’arròs fred i esclatat, pocs trossos i cap fesol de la peladilla, altrament dits garrofons. El davantal i la fregidora per a repartir la menjua, se’ls quedaren els xicots del PSPV, la major part dels quals acabava de passar del somiatruitisme al pragmatisme sense solució de continuïtat i, el que és pitjor, sense una mala espurna de fidelitat al projecte de país que tenien abans de llevar-se les xiruques. El resultat ja el sabem: escola majoritàriament en castellà, Canal 9 aclaparadorament en castellà, llei electoral a la seua mida, llei de comarcalització pendent, provincialisme… En arribar els altres, tenien tot el treball fet. Només havien de demostrar que eixos claus ells els podien reblar. També ens han mostrat què volia dir allò governar de lladronici, rapinyar governant. Tant els fa que siga la brossa o la visita del sant pare, el seu refrany sistèmic me l’explicà una eixorivida senyora castellana: “Cada uno a lo suyo y a robar lo que se pueda”. Roben fins i tot al que no té per a menjar, literalment per a menjar. Centenars de milers d’euros destinats a projectes de cooperació a Nicaragua han anat a parar a pisos i places de garatge a la ciutat de València. I tot això no els passa factura, estan més forts que mai. El país amb intencions de ser-ho el 1978 és en 2010 comunitat, un anunci ens ho recorda. No cal l’article indeterminat una, ja està bastant indeterminat el tema, ni l’adjectiu valenciana, per a què? Ací estem amb la raó de sempre els mateixos de sempre, però amb més ràbia. Amb un poc de sort i molt de treball, potser arribarem a sumar el 6% que falta als percentatges de dalt. Ens ho mereixem els valencianistes, però sobretot s’ho mereixen els veïns, els regants, els propietaris i els altres de la Comunitat, perquè algú ha de dir d’una vegada què és el que som de veritat:
Alcalde i cavaller
Dissabte vaig estar a l’entrada cristiana de Muro. Un acte ben organitzat i ben vistós, res a envejar a les d’Ontinyent o Cocentaina. Rafa Climent, alcalde de la vila, encaixa mans dels convidats i besa galtes de les convidades; a mi, m’abraça. Hi ha bon rotllo amb el burgmestre murer principalment per dos motius: és un bon tio i és del meu partit. El Bloc Nacionalista Valencià és l’opció del 55% dels votants de Muro, majoria absoluta del professor de llatí i els set magnífics regidors que l’acompanyen. Continuen les salutacions, arriba Morera i ens donem la mà, no és per falta de bon rotllo, és que m’ha criticat el planxat de la camisa; serà millor que m’estalvie els comentaris. I, en això, una altra abraçada a un altre alcalde, també bon tio, també del meu partit, també Rafa. La diferència és que encara no ha pres possessió del càrrec. Sí, amigues i amics, les eleccions municipals de l’any que ve faran Rafel Carbonell alcalde d’Alcoi. M’hi jugue tots els arrossos, eixuts i melosos, que vulgueu. Demà, dissabte 15 de maig, a les set de la vesprada i al Teatre Principal d’Alcoi, farem la presentació solemne del candidat. Un lloc idoni el teatre, Rafel domina l’escena, del sainet a l’acte sacramental no hi ha gènere que se li resistisca, connecta amb el públic. A més de la te de teatre, tres efes destaquen en el seu currículum. Una és bastant clàssica en un militant valencianista: la de la filologia, però les altres dos no ho són tant: la del futbol i la de la festa. Impressionant historial esportiu (jugador, entrenador, àrbitre, comentarista i sobretot aficionat blanquiblau) i gran bagatge fester, en la imatge de dalt el podeu vore com a cavaller de l’alferes cristià d’enguany. En la gesta que ha començat, li toca batre’s amb enemics difícils: el bipartidisme, el joc brut, la injúria, les servituds d’alguns mitjans… Tot i això, guanyarà, guanyarem tots, ja ho voreu d’ací a un any. Cite el leitmotiv de Rafel: “Jo confie cegament en les possibilitats d’Alcoi, dóna’m l’oportunitat i confia en mi. Fia’t del Bloc”. Sona sincer i seriós, com ha de ser un bon polític.
I, per a acabar com cal, un pasdoble dianer, que amb la Diana comença la més gran de les festes. Més que per tu, Rafel, va per Macu, futura primera dama; pel nano que teniu i pel que està a punt d’arribar. Churumbelerías:
Humpty Dumpty
És molt probable que l’ou amb què Camps confessà el seu amor al Bigotes —“Te quiero un huevo”, li va dir— fóra el famós Humpty Dumpty. El seguit de situacions pròpies d’una imaginació com la de Lewis Carroll i reiterades declaracions de Camps, segons les quals els valencians vivim en un país meravellós, m’han dut a intuir el mític ovoide antropoide en la trama Gürtel. All the king’s horses and all the king’s men tracten de localitzar-lo, però Humpty és un ou fonedís i amb recursos. És possible que subornara algun forner per a amagar-se en una mona de Pasqua amb destinació a Sud-amèrica o potser s’ha acollit a sagrat i té l’aixopluc de l’Església, a canvi de fer l’ou com balla quan arribe Corpus. Seguint una segona línia d’investigació, la policia busca l’origen del cas i a hores d’ara interroga la mare dels ous. Però ni açò és una terra de meravelles, ni els personatges que tenim resulten tan graciosos. En lloc de reines roges, barreters bojos i conills apressats, ací tenim alcaldesses piconadores, delegats de porra solta i, com va dir l’amic Emili Piera, fins i tot un “mono pajillero”, entre altres espècies autòctones i al·lòctones. Potser tot canviarà el pròxim 12 de maig. Eixe dia sabrem si el president de la Generalitat canvia el títol de Molt Honorable pel de Tot Imputable. Potser això sacsejarà moltes consciències i serà l’inici d’alguna cosa millor per a la política valenciana. Potser sí, potser no. Si finalment és que no, acabaré creient que, en realitat, este país és com aquell on Italo Calvino ubicava El baró rampant. Allà es donaven totes les causes, però cap conseqüència.
The world is our country
Entre murs, perfils, enllaços i comentaris de la xarxa social, he trobat la foto que hi ha a l’esquerra. Correspon a la trobada de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes que va tindre lloc, l’any 2006, a la Universitat d’Alacant. Amb un comunicat intern, l’equip de govern de la UA ens informà de les possibles incomoditats que podria generar-nos el festival IUSY, però ho va fer amagant la filiació partidista dels hostes que vindrien i Mikel Forcada, catedràtic impulsiu i necessari, es queixà de la mitja veritat; tenia raó. Durant sis dies, milers de joves de tot el món acamparen en una àrea acordonada, vigilada i d’accés restringit. Allò semblava la ultrasegura zona verda de Bagdad. No fou l’únic regust de l’Orient Pròxim: en arribar a Alacant, Zapatero es tirà una manta al coll que resultà ser una kufia palestina. Els populars l’acusaren d’antisemita, però quan Camps féu el mateix no l’acusaren de res. Han passat quasi quatre anys, hem vist Zapatero amb una quipà i a Camps últimament no el veiem massa.
Però reflexionem ara sobre el lema de la trobada; a mi, m’ha recordat un parell de lectures que acabaré recomanant-vos. L’alegre jovenalla laborista proclamava “The world is our country”, heus ací la ciutadania mundial, única fulla perenne i comuna del brancam socialista. Digueu-me malfiat, però veig en eixa aspiració global més aïna un parany: la pretesa il·lustració alliberadora com a excusa per imposar un model únic. Sostenia Herder que “El vestit universal de la filosofia i la filantropia pot amagar opressions, atacs a la veritable llibertat personal dels homes i de la nació”. Herder i la nació, digueu-me ara romàntic o tribal, però pensem abans si hi ha nacionalisme o no en la imatge de dalt. Més enllà del del topònim concret, que resultaria sobrer i insultant a qualsevol internacionalista de veritat, quan els Joves Socialistes del País Valencià, amfitrions de l’encontre, decidixen obviar la llengua pròpia i manifestar que “El mundo es nuestro país”, no només estan perdent una magnífica oportunitat de palesar l’Espanya plural del seu credo, també fan una tria, conscient o no, per una determinada identitat i, al remat, per un nacionalisme: l’espanyol. Un exemple del que Michael Billig anomena “nacionalisme banal”.
Així és justament com titula el seu llibre: Nacionalisme banal. L’altre que volia recomanar-vos és El parany cosmopolita, de Jordi Sebastià. Tots dos en l’editorial valenciana Afers, de Catarroja (Horta Sud) a la tribu i el món.
L’oracle del pis de dalt
Crec que va ser Voltaire qui va dir que l’art de l’endevinació va nàixer quan el primer idiota es va trobar amb el primer brivall. D’aleshores ençà, reis, amants, cabdills i gent de tota mena han fet el paper de l’idiota, i harúspexs, nigromants, àugurs i espavilats amb pocs escrúpols han sigut i són successors d’aquell primigeni brivall. Poc més que guerres, passions i negocis han neguitejat als primers; els segons, en canvi, han demostrat molta imaginació per a escrutar el futur: esventrar un innocent animaló, invocar esperits, interpretar el vol dels ocells, llançar un grapat de pedres… Per ignorància, curiositat o desesperació anaven els antics a Delfos i funcionen hui en dia els tarots televisius, tot i que, quasi 3.000 anys després, l’abisme estètic que hi ha entre la pitonissa d’Apol·lo i la Bruja Lola sí que hauria de fer-nos patir pel futur d’Occident.
Bé, no sé on vaig aprendre que “de Delfos Apolo huyó, ninfas y hadas expiraron, los oráculos callaron y el gran Júpiter se hundió”. Tot això no ha impedit que la cartomància caiga al tapet de l’anàlisi política valenciana; si és que estem en 
un nivell… Fa dos setmanes Levante i Información dedicaven planes senceres i senars del diari de diumenge a fer-nos saber que un regidor del PP d’Alcoi, veí meu durant uns quants anys, ha tirat les cartes a Camps i el resultat va ser que li quedaven dos mesos d’estar en el càrrec. Home, Pere, no teníeu res de més trellat? Però, ja posats, podries haver-nos dit quan s’esdevindrà la caiguda del Molt Honorable. En passar Pasqua? Abans de falles? Demà mateix? Anys de treball, coalicions, manifestacions, plataformes, compromisos, insubmisos… i al final seran dos cartonets impresos (la Torre i el Dimoni) els qui abaixen Camps de la presidència. No m’ho crec, eixe flac, bronzejat, apurat i estirat del carrer Cavallers és el jòquer d’esta baralla i si no ens afanyem tornarà a guanyar-nos partida. Atents, que ja s’està repartint el joc.
Crònica presidencial
Potent com una locomotora vingué el president a Alacant. A la porta de l’auditori l’esperava una colla amb edat suficient per a haver estudiat quan allò del florido pensil, amb excel·lent en Formación del Espíritu Nacional, però fluixeta en àlgebra i geografia: “Cataluña = España”, deien en uns cartells. També esperaven Jordi Vayà i alguns membres d’Alacant.som, amb plagudes invitacions al seu primer acte, que tindrà lloc esta vesprada a la Seu Universitària d’Alacant. Molta sort, amics, i, com que hui celebrem la conversió de sant Pau, ja sabeu on teniu l’aixopluc i la casa comuna. No tardeu a vindre que hi ha molta faena. Una vegada dins, veig Joan Borja i Josep Forcadell, eficients i comprensius directors meus al Departament i el Secretariat. També hi són Manolo Santana, no el tennista sinó el professor de dret, i Ángel Franco, tots dos del PSOE, si no vaig errat. Salude Daniel Climent, druida insubornable; Pau Caparrós, articulista independentista i enyorat company de pis; Ferran de Rojas, democristià tricolor i única dimissió en la Unió Valenciana que manava de la Conselleria de Mig Ambient; l’assenyat Herme Maria, germà de Joangre, rauxa i sobretot disbauxa de la família; Xavi Tro, atret fa anys per ERC i ara per Jordi Pujol, amb qui es fa una foto mentre li diu “als valencians ens fa falta tindre un president com vosté”. De l’aplec excursionista a la realpolitik sense abandonar les xiruques; això és evolucionar, Xavi. També estan Paco Blay i Rafa Terol, que han sigut respectivament, a Alcoi, el primer regidor nacionalista i el primer convergent declarat. Es fan els desmenjats, però, quan puge al cadafal perquè el Molt Honorable em dedique un llibre, s’hi enfilen ràpidament per a fer-li el besamans… Hi ha igualment el meu assessor i cosí Robert Vilaplana i la companya de treball Anna Puigcerver i el seu hereu Francesc, que són els dos Bloc però encara no ho saben. Canal 9 comença a enregistrar la sala plena de gom a gom. El càmera és un gran professional, intuïx els lideratges futurs i fa un gir de 180 graus per a gravar unes imatges de Natxo Bellido, assegut justament al meu costat. Açò volia ser una crònica seriosa i sembla la d’una revista… de Lina Morgan: “Ya reconosco al caballero que manda flores y…”. Fem una ullada a la premsa digital:
- Pujol: “Estamos arrinconados sin el corredor AVE Mediterráneo” (Información)
- Jordi Pujol urge al Consell y a Cataluña a un pacto para exigir el Corredor Mediterráneo (Información)
- Pujol cree “urgente” que Cataluña y Valencia colaboren (El País)
Això i més durant quasi dos hores, amb 80 anys a l’esquena i sense cap paper davant. Anà de Tortosa a la Xina, d’allà a 
Estrasburg, Castelló, Londres, València, Maó, Algèria, Zaplana, Barrionuevo, Aznar, González, Martorell, March, Marta… Em quede amb la sentència que, a Europa, els estats que hi ha al centre del mapa no ajuden els més extrems: “França no ajuda Espanya i Espanya no ajuda Portugal”. Si extrapolem això a casa nostra, ¿ajuda Catalunya al País Valencià? Crec que amb Pujol de president sí, i amb el pròxim… també!
Comentaris recents